LA CLASSE MITJANA
15.01.14
L’actual crisi econòmica està polaritzant la societat i eliminant la classe mitjana, la que suporta “la democràcia”, amb la qual cosa s’estan posant les bases de la ruïna política del mateix PP (i també el PSOE). La classe mitjana, PORUGA per naturalesa i conservadora per excel·lència està despareguent, i la seua desaparició està obrint la porta al feixisme i l’extrema esquerra revolucionaria, això si més no es que la història ens ensenya.
La classe mitjana és poruga perquè a diferència de les classes populars que tenen poc a perdre ella té a perdre el poc que té, per definició precari, i a diferencia de les classes altres no te el ronyó ben cobert per estar-hi tranquil·la al davant dels daltabaixos socioeconòmics. No utilitze el terme conservadora com a sinònim de dreta tot i que sovint coincideixen, és a dir la denominació no pretén ser pejorativa, sinó descriptiva. La classe mitjana és la “garant” del sistema democràtic, i els canvis socials que ha motivat han anat sempre en la direcció del manteniment de l’estabilitat.
Hi ha una dada interessant que ho posa de manifest: no ha existit des de la segona guerra mundial cap conflicte bèl·lic entre dues democràcies parlamentaries de “debò”.
És en definitiva el pal de paller de la democràcia liberal i per això resulta tan inquietant la seua desaparició. La classe mitjana es “conservadora” com sinònim de “no aventurera” per aixo dona estabilitat a l’estat.
Un exemple paradoxal el trobem en la classe mitjana catalana, ara està ubicada en la centralitat independentista, atès que ara es mes aventurat romandre a Espanya que no apostar per un estat propi. Tanmateix i per altra banda, el “gran capital sense pàtria”, “l’alta burgesia” o les “classes extractives” (tres formes de dir el mateix) amb seu social a Madrid però amb domicili a Barcelona, València, Corunya Sevilla o Bilbao es unionista. El seu aparell de poder es l’Estat Espanyol.
Ara be, cal no esparverar-se, perquè aquest fenomen d’aixafament de la classe mitjana no es cap cosa original sinó que es una constant de TOTES les crisis econòmics . Va passar a Europa després de la primera guerra mundial en Alemanya que va desembocar en el nazisme i la segona gran guerra, i altre cop després de la 2ª guerra mundial de la que va sortir amb l’ajut americà, i a EEUU en la gran depressió per esmentar només les més importants i dos països importants.
El rellevant però es: L’estructura econòmica i política del país permet que aquesta classe mitjana es refaça? A l’Alemanya va ser possible després de la 2ª guerra mundial, perquè l’entramat econòmic representat pel pla Marshall ho va permetre, i per altra part perquè la cultura industrial de la població, i una societat societat civil ben organitzada amb líders polítics solvents i partits polítics eficaços, van optimitzar la ajuda econòmica.
I als EEUU quelcom paregut.
A Espanya però, els desequilibris econòmics en la estructura productiva són brutals però ho es sobretot l’existència d’una crisi POLÍTICA DE ENORMES DIMENSIONS que acompanyada d’un enorme desprestigi de institucions i líders resulta el més preocupant el que fa molt difícil pilotar una recuperació d’una crisi de l’envergadura com la que estem vivint.
Ho posa de manifest la descomposició apressada de la Monarquia la utilització de la Constitució com a trinxera per aturar legítimes demandes populars i necessaris canvis socials i per descomptat, la manca de cintura de l’executiu espanyol del PP (i de un PSOE zombi convertit en marca blanca de la dreta), al davant de Catalunya i el País Basc, per esmentar només el més cridaner: El problema territorial de l’Estat Espanyol.