EL PAÍS VALENCIÀ: IN MEMORIAM
RESPONSABLES I RESPONSABILITATATS
A l’aprovació de la Constitució, recordem que a banda de les nacionalitats “històriques”, les que ja tenien un estatut d’autonomia aprovat abans del cop d’Estat franquista, (Catalunya, Galícia i País Basc) es podia accedir a l’autonomia amb les seues mateixes competències polítiques i de gestió a través de l’article 151 de la Constitució, l’article 143 per contra es reservava per l’accés a l’autonomia aquelles comunitats territorials de perfil baix i sense dades identitàries diferenciades com les que li eren pròpies d’aquestes tres nacionalitats històriques de referència.
El primer, (art. 151) equiparava políticament al territori amb les nacionalitats històriques, i requeria per accedir-hi el 75% signatures favorables dels ajuntaments del territori, més un Referèndum posterior de la població del territori. Percentatge d’adhesions, que el CONSELL PREAUTONÒMIC DEL PAÍS VALENCIÀ, (a partir d’ara CPPV) va aconseguir amb escreix.(Veure arxius adjunts)
La senyera que proposava el CPPV era la quadribarrada -comú a tots els territoris de la Corona de Aragó- amb l’escut del Consell per diferenciar-la, i com a nom del territori aquell que ja estava inclòs en la denominació de la institució pre autonòmica: País Valencià.
Aquest CPPV el formaven els parlamentaris al Congrés i el Senat de les províncies de Castelló València i Alacant i el presidia el aleshores diputat pel PSOE, En Josep Lluís Albiñana.
Doncs bé, quan arribà el moment, Joan Lerma (llavors secretari general del PSPV-PSOE) i Alfonso Guerra, descavalcaren a Josep Lluís Albiñana del seu càrrec de President del Consell Preautonòmic, i fent tabula rasa de l’aconseguit, agafaren les regnes i a l’hora de procedir a confegir i aprovar la llei orgànica de l’Estat que es l’Estatut d’Autonomia, van fer un pacte vergonyant i vergonyós amb la UCD de Abril Martorell, Manglano i Broseta, i decidiren que això de accedir-hi via 151, res de res, malgrat tenir el vist i plau de més del 75% de municipis valencians.
Cosa -recordem- que si “permeteren” a Andalusia que com tothom sap ni te “llengua pròpia” ni pertany a un nínxol nacional “diferent” i diferenciat del castellà.
Que conste que no hi estic en contra. Ho esmente a tall del tracte manifestament discriminatori i agreujant que els màxims dirigents andalusos del PSOE tingueren vers el País Valencià amb l’ajuda del PSOE autòcton.
La denominació de Pais Valencià desaparegué substituïda per la ridícula Comunitat Valenciana, i la senyera quadribarrada comuna a totes les terres de la Corona de Aragó i per tant també la del Regne de València/País Valencià, fou substituïda per la de la ciutat de València, llavors patrimoni i emblema del moviment blaver, el nostre feixisme autòcton.
Per rematar la feina, com a himne gloriós, ens encolomaren el sarsuelero Himno de la Exposición Regional de 1909 del mestre Maximilià Thous, que comença dient això tan reivindicatiu i èpic de “Para ofrendar nuevas glorias a España, nuestra region supo luchar…” i que continua fins el final curull de tòpics com si d’un musical ensucrat es tractàs.
Però el més greu, i per acabar-ho de reblar s’inventaren una llei electoral, la vigent a l’actualitat i ÚNICA a tot l’Estat espanyol que frega la inconstitucionalitat, i que la “Unitat del Poble Valencià” va dur al Tribunal Constitucional que la va declarar constitucional que no es el mateix que justa.
La del 5% provincial/autonòmic , que consisteix en posar com a topall percentual mínim de vots necessari, per circumscripció electoral (provincial) el 5% dels vots emesos (2 punts per damunt de la catalana i en general de la resta de CCAA espanyoles), que només necessiten un 3% de vot per circumscripció electoral, exigència que suposa un 67% més que a la resta de comunitats.
Però el greu no és això, a més s’afegeix un nou requisit -el que fraga la inconstitucionalitat- que consisteix en exigir que a més del 5% per circumscripció s’haja aconseguit el 5% DE TOT el territori de la Comunitat Autònoma, es a dir de les tres províncies.
Parem atenció en la discordança.
No es fa del País Valencià una circumscripció única, sinó que la representació que manté es provincial, tanmateix el requisit percentual mínim es autonòmic a més de provincial el que implica que la representació per circumscripció, depèn de les altres dos circumscripcions.
Esta llei electoral és única a tot l’Estat. No hi ha altra.
Les conseqüències són perverses. Una força política que es pretén territorialment valenciana (el valencianisme polític per exemple) i que comença a créixer ha de tenir un vot directe a TOT EL TERRITORI del 5% si vol tenir representació per una sola circumscripció. Les implicacions són antidemocràtiques de mena. Per exemple els votants de la província de Castelló, la menys poblada, tot i que aconseguir-ha un 6% de vot provincial no tindrà representació perquè no te bastants votants per assolir el 5% de tot el territori, els votants d’Alacant condicionen la representació dels de Castelló per exemple i a l’inrevés, en definitiva, cap de les tres circumscripcions per si sola pot accedir al Parlament amb el 5% del vot del seu àmbit i dependent de la seua població inclús del 6%.
Les lleis electorals es fan pensant en afavorir que tots els territoris i grups heterogenis que habiten i conformen un país, puguen fent sentir la seua veu. Es fan pensant en no barrejar el vot agrari amb l’industrial, el de un territori amb un determinat idioma amb el de altre amb altre idioma, el rural i l’urbà el dels territoris de l’interior amb els costaners el del nord i el del sud, els de les zones densament poblades amb les semidesèrtiques, etc…
Tanmateix,aquesta llei està pensada exactament per aconseguir el contrari. Per a que determinats col•lectius s’anul•len entre ells o més directament per a deixar sense veu determinats col•lectius.
Pot ocórrer que la formació política present a la elecció aconseguisca un 6% per circumscripció però que al no abastar el 5% del TOTAL del territori autonòmic, es quede sense representació.
Un exemple concret; a Catalunya, quan la ICV va fer un acord electoral amb el PSC de Maragall, no el va fer a totes les circumscripció i es reservà presentar-se en solitari amb les seues sigles a la circumscripció de Tarragona on va aconseguir un 3,2% (crec recordar, en tot cas no arribava al 4%) de vot, el que li va permetre accedir al Parlament en solitari per Tarragona i dins de les llistes del PSC a la resta de províncies catalanes.
Açò al País Valencià fóra TOTALMENT impossible. Probablement amb un 6% (el doble exactament) a la circumscripció de Castelló i sense cap altra aportació de vot amb les sigles pròpies a les altres dos circumscripcions, s’hagués quedat fora del Parlament. Amb el doble del que ICV va aconseguir!
Un autèntic abortiu de noves propostes polítiques, una barrera quasi infranquejable per partits nous o petits, una llei que a més al barrar-li el pas al nacionalisme valencià i afavorir el blaver, implantat a la ciutat de València i el seu hinterland, -la zona més poblada del País- ha tingut com a conseqüència la irrupció majoritària de la dreta espanyola, l’anestèsia política, el pessimisme i la desafecció per la política del País per part dels valencians, que d’altra manera no s’hagués produït.
Responsable: el PSPV-PSOE.
Tant les Illes com el País Valencià o l’Aragó haurien d’haver accedit a l’autonomia per l’article 151 de la Constitució, nacionalitats de matriu NO castellana amb forts trets identitaris. I Andalusia i Canàries entre els de matriu castellana
L’article143 per contra estava pensat per regions castellà-espanyoles com Múrcia, la Rioja, Extremadura, etc., i no per nacionalitats i territoris com les Illes Balears i Pitiüses o el País Valencià amb unes característiques fortament diferenciades de l’Espanya castellana.
La cosa però no acabà en allò fundacional. Ben al contrari, al llarg de totes les legislatures en les que el PSOE va tenir el poder a la Generalitat, va mantenir obert el conflicte lingüístic de forma deliberada, per la via d’ajornar “sine die” la creació de l’ens normatiu d’un idioma, el valencià, que al no rebre legalment la l’equiparació semàntica amb “català” a l’Estatut (eixa va ser una altra de les jugades del PSPV-PSOE) va restar fora fora de l’autoritat de l’Institut d’Estudis Catalans.
Si fa no fa uns 18-20 anys, pràcticament una generació, durant els quals al conflictivitzar el valencià es va fer retrocedir el seu us, en quantitat i en qualitat i en molts àmbits , fent-lo recular com idioma públic de relació social des de les grans ciutats fins les mitjanes i petites.
Tot açò per no parlar de la promesa mai complida d’una llei de comarcalització o de l’abolició de les Diputacions provincials, etc.
La proposta de deixar l’autoritat lingüística en mans de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV) -una bona solució- no l’aplicaren mai…excepte a les últimes eleccions en les que ja sabien que anaven a perdre davant de Zaplana.
Aquí si, s’afanyaren a nomenar l’IIFV com autoritat lingüística del valencià en l’àmbit de la CV; no cal dir que el primer que feu Zaplana va ser derogar l’autoritat de l’Institut que mai no va arribar a exercir-la.
Es cert que va ser Cebrià Ciscar (Conseller de Cultura de Lerma) qui va fer la Llei d’us i Ensenyament del Valencià, no es menys cert però, que durant tot eixe temps el PSOE-PSPV va subvencionar sota ma la RACV (Real Acadèmia de Cultura Valenciana) la entitat secessionista que propugnava una codificació del valencià divergent del català mantenint la tesis que es tracta de idiomes diferents.
Encara més, la secessionista Acadèmia de Cultura Valenciana va rebre el títol de Real perquè la petició que es va lliurar a la Casa Real anava encapçalat pel nom del Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana Joan Lerma i Blasco.
Tot açò va obrir la porta al “pacte del pollastre” entre el PP d’Eduardo Zaplana i la Unió Valenciana del grotesc Vicent Gonzalez Lizondo que va esdevenir President de les Corts Valencianes obrint la porta del Parlament a una llengua valenciana delirant i fent d’Eduardo Zaplana el primer Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana del PP iniciant-se la gran desfeta apoteòsica de la corrupció i la ruïna a la que el PP ens ha abocat.
Tanmateix, va ser al remat Zaplana qui va acabar amb el conflicte lingüístic fart dels enfrontaments amb la Universitat (l’única oposició digna d’eixe nom que va patir el PP) atès que l’esmentat enfrontament feia malbé la seua imatge.
Un Zaplana que se’n fotia de la llengua i de totes eixes mandangues (allò seu eren els cotxes amb moltes vàlvules) acabà amb el conflicte lingüístic amb la creació de l’AVL. Una institució aberrant directament depenent del poder polític (no hi ha cap que en depenga a excepció de la valenciana), que ens costa una fortuna i que va començar barrejant secessionistes i normatius, i que si al remat ha acabat amb el conflicte ha estat per la dignitat dels acadèmics, però que, CAL NO OBLIDAR-HO, son nomenats per les Corts i per tant per les Corts poden ser destituïts, es a dir pels partits majoritaris. Ja visquérem una crisi d’aquestes amb el Conseller Font de Mora “ocupant l’AVL” per divergències de tipus lingüístic.
I si convé, i quan convinga, tornarà a ocórrer. I tornarà, que ningú ho dubte.
Podríem pensar que això ho va fer el PSOE de la Transició, i que d’això fa molts anys, que ara s’han fet mes responsables, més conscients, més valencians, i que se’n penedeixen de les seues errades.
Doncs no.
A l’última reforma de l’Estatut d’Autonomia, pactada entre el PSOE de Joan Ignasi Pla i El “Molt Honorable“ Don Francisco Camps del PP (deixeu-me que li pose cometes a allò de la honorabilitat), per si de cas hi havia una majoria política que tenia la pensada de canviar la llei electoral, la van incloure en l’articulat de l’Estatut.
Això implica una dificultat extraordinària perquè per modificar la Llei electoral s’escau una modificació de L’Estatut D’autonomia de la Comunitat Valenciana: Llei Orgànica de l’Estat, i per si no fos suficient, a més van augmentar el nombre de diputats necessari per escometre una reforma de l’Estatut.
Ara si. Sense un acord entre PP-PSOE resulta absolutament impossible de modificar. Blindat al canvi.
També es va produir l’intent -en aquesta ocasió frustrat- de eliminar del Preàmbul de l’Estatut l’esment que es fa de la denominació País Valencià, com també el de canviar les sigles de PSPV per les de PSCV. És una llastima que el Secretari general del PSPV-PSOE no aconseguira aquesta última reivindicació. Tot hagués quedat molt més clar de quedar com el que és el PSOE-CV.
En definitiva, el PSOE, va aconseguir institucionalitzar la subalternitat com a identitat nacional valenciana:
·Si un poble no veu a forces polítiques pròpies al seu Parlament no es sent subjecte de dret, i amb la llei del 5% autonòmic ho aconseguiren.
·Si un poble se li assigna com a màxima expressió de la seua identitat una bandera carregada de autoodi i de connotacions dretanes, acaba per assumir eixos valors, i amb la senyera amb blau coronada ho aconseguiren.
·Si a un poble se li nega un nom que el singularitze (País) i se li assigna un nom genèric-regional (Comunitat) acaba per renunciar a l’autoestima com a poble.
·Si un poble se li assigna un himne (relat simbòlic de l’esdevenidor d’eixe poble) que no el defineix substantivament sinó en funció d’una altra col·lectivitat (Ofrenar noves glories a Espanya), amb trets trivials i folkloritzants, aquest poble acaba per sentir-se servil envers eixe altre poble, i trivial i folklòric en la seua definició estricta; I amb l’himne de l’Exposició regional, ho aconseguiren.
No dic que la subalternitat (i el blaverisme no és més que això, subalternitat escollida com a identitat) no estigues present ja a la societat valenciana, el que dic és que el PSOE va fer el possible per evitar que la subalternitat existent fos amenaçada i substituïda per altra identitat forta substantiva i digna.
Cal no menystenir el poder dels símbols perquè son el continent d’allò que som. I en aquest sentit va fer un bon treball, del que al remat a acabat aprofitant-se molt la dreta espanyola més indigna i corrupta.
Estem en un moment important i políticament molt sensible, pel que cal fer de volta en quan un exercici de memòria, atès que ara sembla que el fet d’estar tots contra el PP, gaudim tots la mateixa legitimitat. I no! No és així.
No seré jo que afirme que el PSOE i el PP són la mateixa cosa perquè no ho són, però en moltes i molt importants coses han estat, segueixen i seguiran estant d’acord. Els dos són botiflers. Un de dreta i l’altre d’esquerra, i com deia el mestre Josep Pla, “rés s’assembla més a un espanyol de dreta que un un espanyol d’esquerra”.
Cal que no ho oblidem.