Bloc d'en Robert Mora

 

Un partit polític entre altres coses és una organització que sustenta i vehicula una determinada concepció del món, mitjançant un cos doctrinal i ideològic que sense l’organització no aconseguiria sobreviure, adreçat en principi a una «part» de la població susceptible de ser receptiva d’aquest missatge, per representar-la i anar progressivament assolint el màxim de poder polític possible per mitjans democràtics, ubicat en un determinat territori, i adreçat a una determinada població.

En el nostre cas eixe determinat territori és una part de la nació catalana o més exactament la part espanyola (i no tota) dels Països Catalans organitzats en tres Comunitats autònomes: Principat de Catalunya, País Valencià i Illes Balears. I eixa divisió del territori de la nació catalana des de l’Estat espanyol en tres comunitats autònomes diferents, internament parcel·lades en províncies espanyoles, esdevé rellevant a l’hora de bastir discursos diferenciats pels tres territoris històrics. Perquè aquest fet determina diferents cicles electorals, distints nivells de consciencia de les poblacions respectives, distintes dinàmiques nacionals, diferents lleis electorals, diferents noms, diferents sistemes de finançament, etc.

Només hem de parar atenció que fins i tots els grans partits nacionals, els que operen a nivell d’estat modulen els seus discursos en grau variable depenent del territori on emeten el seu discurs. El més homogeni de tots els partits es el PP, l’hereu del franquisme, on els perfils del votant basc, català, andalús o valencià, és pràcticament el mateix, perquè es el partit d’estat per excel·lència, el que encarna la ideologia d’estat des de fa més de 300 anys. Discurs transmès al llarg de la història per les institucions de l’Estat que ha aconseguit un elevat nivell de cohesió interna que unifica allò espanyol .

L’altre gran partit dinàstic d’estat, el PSOE ja no gaudeix d’aquesta homogeneïtat, atès per un cantó és un partit que va perdre la guerra civil i per l’altre perquè va assumir ni que siga a nivell declaratiu la diversitat nacional de l’Estat Espanyol a la sortida del franquisme, el que fa que s’haja vist fins i tot obligat a territorialitzar les seues sigles (PSC, PSPV-PSOE, PSI-PSOE, PSE, etc.) i a modular discursos més atansats als diversos territoris de l’estat, el que va fer en el seu dia del PSOE una força que recollia vot nacionalista dels diversos territoris de l’estat de nissaga no castellana, des de Galícia a Les Illes passant per Euskadi i el País Valencià.

És sobretot la uniformització del seu discurs «nacional» el que l’està portant a un accelerat procés involutiu i desnaturalitzador, que previsiblement el durà bé a la desaparició bé a l’absorció o a la subordinació de fet pel PP o Ciutadans.

Si la homogeneïtzació del discurs «nacional» resulta letal per un partit d’estat i dinàstic com el PSOE, que no serà per un partit com Esquerra Republicana, (ara com ara l’únic partit que fa política per tot l’àmbit nacional al PV) que no és un partit d’Estat, que a més és independentista, republicà i que juga amb una serie de handicaps imposats en diferents territoris «autonòmics» on emet el seu discurs polític amb ‘demos’ autonòmics diferents.

El paral·lelisme però té un matís importantíssim a considerar. Aquests partits són partits d’Estat, ER no. És un partit que tot i estar present a tres comunitats autònomes només és percebut com pertanyent a una d’aquestes:  ER és ERC. La identitat estatal,  poderosa com és, s’imposa per damunt de qualsevol partcularisme, la identitat regional no és capaç de sobrepassar aquest llindar i de percebres de manera igualitaria.

En realitat el debat en el que ara està immers el partit no és nou. En el seu dia la UPV/Bloc ja va recórrer el mateix camí vers la confecció d’un discurs estrictament valencià i la mutació de l’àmbit nacional al que s’adreçava. La diferencia però amb ER és palesa. L’àmbit organitzatiu de la UPV/BLOC era el País Valencià estricte, la d’ER són els països catalans amb els avantatges i els inconvenients que cadascuna d’aquestes opcions representen.

La no renuncia a l’àmbit nacional dels PPCC però, obliga a confegir un discurs entendible, a valencianitzar el discurs i territorialitzar -més encara si s’escau- les sigles del partit.

Quan Joan Fuster va dir això que «ser valencians és la nostra manera de ser catalans» el que estava dient és que no calia fer imitacions, perquè «ser valencians» ja és «ser catalans», al temps que queia (conscientment) en el mateix parany que denunciava quan parlava en la «Qüestió de noms» on el nom d’una part «catalans» es feia servir per denominar la totalitat.

D’eixe parany qualsevol partit d’ambit de Països Catalans, està obligat a sortir-s’en. En aquest moments ER te un avantatge que no tenia la UPV/BLOC, i és que el Principat ja ha encetat un proces d’autodeterminació sense comptar amb la resta de la nació que el deixa un marge molt més ample per prendre decisions territorialitzades, des del nom a emprar, al d’utilitzar als ítems polítics i nacionals singularitzats i territorialitzats que s’estime oportú sobre el que confegir el discurs polític, això si, sense entrar en contradicció amb el marc comú del que és la línia política general.

El País Valencià neix a la història com un estat on la identitat valenciana va formant-se «políticament» dins una població amb diverses identitats nacional i ètniques prèvies, al temps però que neix com un estat, que no com un poble, com una continuació de Catalunya i Aragó fonamentalment, però també d’altres més minoritàries.

També és cert que el Regne de Valencià no neix a la història com una entitat política en solitari. Probablement d’aquí el «dèficit èpic» del que parlava Fuster referint-se al País València com entitat política, atès que mai ha gaudit d’independència en solitari, i aquesta memòria històrica constitutiva del «ser valencià» és la que llasta l’independentisme valencià estricte. Hi ha un «ser» català, i un «ser aragones» en solitari, no el d’un «ser» valencià però.

Aquesta és una, que no l’única, de les raons més poderoses per no renunciar al marc polític i nacional dels Països Catalans.

El País Valencià neix com una entitat més dins d’una Corona federalitzant que aixopluga diversos territoris, i és atenent a aquests dos trets històrics, a saber, identitat política pròpia i integració dins una Corona amb més components, pel que no es convenient prescindir d’un marc nacional més ampli.

Es per tant des d’aquesta dualitat des d’on s’ha de confegit el discurs nacional.

Per expressar-ho d’altra manera, s’ha de fer compatibles la singularitat valenciana i l’aposta per caminar nacionalment amb altres territoris amb els que es comparteixen llengua, trets culturals i memòria històrica.

Ara bé, ERPV (ni cap altre partit d’ambit nacional PPCC) no és pot percebre com un partit català amb delegació al País Valencià, perquè això és garantia segura vers la irrellevància, ans el contrari, s’ha d’aconseguir ser percebuts com un partit valencià amb socis i lligams polítics a les Illes Balears i Catalunya. Els hi va l’èxit del projecte o la marginalitat crònica si no s’aconsegeix.

Es bastant probable que siga com a conseqüència d’aquesta història peculiar del Regne de València i que al País Valencià conviuen dos traços identitaris aparentment incompatibles. Eixe ser al mateix mateix temps substantiu i subsidiari on rau el peculiar «nacionalisme regionalista valencià».

Es una constant històrica que el país Valencià ha dirigit sempre la seua atenció vers el centre de poder, bé siga la Itàlia dels Borja, l’Espanya dels Àustries o el Madrid borbònic, i no és forassenyat pressuposar que en el cas de desplaçament del centre de poder del centre de la meseta al nord de la Sénia, la predicada «espanyolitat valenciana» poguès desaparexer d’un dia a l’altre i desfer-se com un bolardo. D’hai neix el terror de l’espanyolisme valencià als Països Catalans.

D’aquestes reflexions se’n deriva la necessitat d’una manera de fer política singular on allò valencià ha d’anar sempre en primer lloc. L’acció política d’un partit com ERPV ha de ser la de convertir-se en l’Esquerra Valenciana, la de fer un discurs on seguint el model de l’epistemòlogia , el centre dur (de l’hipòtesi científica, en aquest cas del discurs polític), tant del discurs social com del nacional estiga ubicat al territori, dinàmica i ecosistema polític valencià i envoltant aquest centre dur en un primer cercle d’importancia (però no al bell mig del centre dur), els territoris, dinàmica i ecosistema polític de la resta de Països Catalans.

Per posar un exemple clar, la reivindicació dels presos catalans l’hem d’abordar com un ítem polític democràtic de primer ordre però no com un dels elements d’eixe centre dur d’on ha d’emergir el discurs polític propi.

En altre ordre de coses, no hauria d’assumir com a pròpia la reivindicació independentista catalana pel País Valencià perquè encara no esta instal·lada en la consciència d’una massa crítica el suficientment gran de valencians, però si la d’un País Valencià com a subjecte històric i polític de drets i deures i la sobirania del territori històric de l’Antic Regne de València per decidir quina ha de ser la seua vinculació amb la resta dels Països Catalans, l’Estat Espanyol i Europa.

El discurs federal, el de veritat, el que passa per la reclamació de la sobirania plena està orfe.

El discurs federal del PSOE o de la branca espanyola de Compromís, IdPV és pur regionalisme, un federalisme a decidir des del centre del poder polític espanyol i el Madrid districte federal, és a dir l’estat de les autonomies canviat-li el nom.

També aquí cal eixamplar la base sobiranista abans de fer un salt al buit.

També calen unes quantes reflexions sobre la identitat valenciana.

L’identitat valenciana, encara tardaria quasi un segle a formar-se després de la conquesta, i ho va fer partint del fet polític de pertanyer a l’entitat política Regne de València, a diferencia de catalans i aragonesos on la identitat «ètnica» com a poble és preexistent a la identitat política.

Només hi ha doncs una identitat col·lectiva compartida de la que podem partir per confrontar-la a la identitat espanyola promoguda des de l’Estat, eixe «Nosaltres valencians» que va donar nom a l’obra més emblemàtica de Joan Fuster, un nosaltres certament feble, si més no, més feble que quan Fuster va escriure el seu llibre. La destrossa del territori, la transformació d’estructures econòmiques que aprofitaven de suport a una determinada manera d’identitat col·lectiva, i l’increment poblacional rapidissim en dues dècades en quasi dos milions de gent vinguda d’atres contrades de l’estat, a afeblit la ja de per si conflictiva identitat expresada en la manida sentencia fusteriana «Ser valencians és la nostra manera de ser catalans».

Resumint.

La Nació catalana va neixer a la història en forma de tres estats distints: El Principat de Catalunya, El Regne de Valencia i el Regne de Mallorca, que van generar tres identitats polítiques molt potents, que conviven totes tres dins d’una mateixa Corona, la catalano aragonesa primer, dins la unió dinastica de les corones castellana i catala-aragonesa després, a l’imperi dels Àustries posteriorment, per ser assimilades per últim per la monarquia borbònica en una mateixa entitat política «espanyola-castellana» a través dels Decrets de Nova Planta, per retornar de nou a la mateixa divisió territorial en l’Estat de les Autonomies en tres autonomies diferents i diferenciades: La Comunitat Catalana, la Comunitat Valenciana i la Comunitat de les Illes Balears.

Sembla lògic doncs partir d’aquest fet de conciència històric i mai abolit del tot, per tornar a retrobar-nos com a Nació unitaria en forma de federació de republiques sobiranes.

El País Valencià neix a la història moderna com a part d’un estat espanyol. En altres paraules, passem de ser súbdits a ser ciutadans d’un estat quan és produeix la inversió de la legitimitat de dalt a baix del «Rei per la gràcia de Déu» a la legitimitat de baix a dalt, la sobirania del poble expresat a traves de la nació…espanyola ara en un serios atzucac.

És per tant des d’aquesta conflictiva, diversa i polièdrica identitat des d’on hem de recuperar la unitat nacional perduda.