Bloc d'en Robert Mora

Reflexions, opinions i estats d'ànim.

Les falàcies argumentals de l’unionisme.

De tots els arguments emprats per aturar el sobiranisme català n’hi ha un especialment trampós que es utilitzats per molts “suposadament sobiranistes”, per un sector del PDCat i fins i tot pels especialistes en mediació política des de la més estricta i ètica neutralitat política (mode irònic):

“No hi ha una majoria sobiranista. Només són 2 milions de 5,7 milions de ciutadans amb dret al vot”.

Ho diu Ciutadans, o diu el PP, ho diu el PSC, ho diu un sector del PDCat i ho diuen els periodistes de El Periodico, La Vanguardia, El Mundo, El País, La Sexta, Els Comuns, Podemos, etc. etc. etc.

Però quan els proposes fer un referèndum per contar-se DE VERITAT a veure si eixa xifra es certa o només una estimació subjectiva de part, la resposta va des d’un rotund NO, o la sibil·lina proposta d’un “Referèndum acordat” amb el Reino de España, o a l’encara més sibil·lina proposta d’una Reforma Constitucional on els partits sobiranistes catalans no tenen ni la més lleugera possibilitat d’aconseguir una engruna d’influència política.

Quina és la proposta doncs, per substituir eixa negativa dels “durs” (PPSOEC’s) i del “tous” (Els Comuns, Podemos CiU/PDCat)?.

La proposta es noves eleccions autonòmiques, amb 155 si del ‘ciutadà’ Rivera depenguera a la il·legalització de partits polítics de la jove promesa del PP Pablo Casado si d’ell depengés, i per descomptat (aixo no ho diuen clar!) amb una bona neteja de subversius via inhabilitació política o via Tribunal (de ajuste) de Cuentas, per aconseguir un Parlament domesticat i amb intervenció de l’Estat dels Mossos d’Esquadra, de la TV3 i de l’educació pública.

Menció a banda mereixen els arguments (?¿) de la UE.

No poden consentir una declaració unilateral d’independència perqè això “desfermaria una orgia de noves declaracions unilaterals d’independència al llarg i ample d’Europa”. Deixant de banda l’absurd de l’argument, perquè no hi veig a La Rioja demanant la independència per mimetisme amb la independència catalana, però i què si fos així?

Qui són els buròcrates de la UE per dir-los als seus ciutadans el que tenen i el que no tenen dret a fer? Com s’atreveixen a impossar-nos ñes seues pors o les seues limitacions cognitives?.  Es un argument de tall paternalista i autoritari rdicul, que pot desfermar una fugida de la UE d’aquelles pobles sense estat que aspiren a auto governar-se. Encara més ridícul si ve de Junker ciutadà de Luxemburg, un dels estats mes petits i amb menys població de la UE, o amb claríssimes reminiscències autoritàries, i imperialistes en boca de l’inefable Gonzàlez Pons.
Deïficar els vells Estats nació europeus quan han deixat de tenir sentit és una de les pitjors decisions i un dels arguments més perillosos a l’Europa d’avui en dia per acarar el futur. Quin missatge se’ns esta enviant als ciutadans europeus que vivim a velles nacions sense estat? Que la democràcia no pot resoldre les aspiracions sobiranistes per via democràtica? Que uns quants buròcrates mediocres van a decidir el que es millor per nosaltres “el suyo beneficio, el mio…o cosa així en termes rajonyans”?
De veritat creuen que els Estats europeus son eterns i la solució pel futur d’Europa?
Es troba a faltar una veu autoritzada que parle amb un mínim d’intel·ligència política que només pot provenir d’Alemanya.

La poruga França que encara no ha assumit que la “grandeur” es cosa del passat, la insegura Itàlia o la post franquista Espanya van a decidir el futur de flamencs, catalans, valencians, bascs o frisons?

Malament. Si més no sempre ens quedara la pragmàtica Gran Bretanya o la neutral Suïssa.

Cinc segons de Republica Catalana

Primer vaig quedar estabornit, després vaig pensar que la jugada d’escacs havia estat una jugada mestra, sobretot quan vaig veure que tot i que a contracor, la CUP s’afegia i CSQEP li feia ullets. Vaig pensar que per fi havien entrat en raó.

Partint però de la convicció que “el referèndum acordat amb l’estat” de CSQEP és l’únic ítem que li dona raó de ser política a CSQEP/Podemos, i no una proposta seriosa en la que de veritat creguen, resulta bastant ingenu pensar que de sobte han vist la llum i estan disposats a immolar-se, no solament a una Catalunya pre independent sinó a una Espanya en dura confrontació amb el PSOE, no resulta creïble la seua actitud. Per tant ha de ser “altra cosa”, com per exemple un acord entre bastidors?

Mes tard van començar a entrar-me els dubtes. Ho tenien tot parlat i apanyat? Per què no s’havia pronunciat el Parlament en votació sobre la proposta del President Puigdemont?, Perquè s’havia signat la declaració d’independència d’amagatotis en una cambra del Parlament fora de focus? Perquè només s’havia apel·lat a la legitimitat de l’1-O i no al de la cambra del Parlament on els vots del si són clarament es majoritaris que els del no? Hi havien moltes dades en negatiu moltes coses no-dites i que s’haurien d’haver dit.

Vaig continuar pensant que era una estratègia i que jo no disposava de totes les claus per entendre el que passava.

A posteriori, una serie d’imatges processades en paral·lel, com la cara del President Mas, parlant amb Puigdemont i el somriure de Marta Pascal van començar a neguitejar-me. Que no hi haurà gat amagat i tot ha estat una representació per no emprenyar els ciutadans de l’èpic 1 d’octubre, i una manera d’escapolir-se’n de les represalies de l’Estat?

Avui les alarmes han saltat pels aires. La UE li fa clarament costat a l’Estat i contra els desigs de llibertat de poble de Catalunya, i Rajoy finalment li dona 5 dies al govern de Catalunya per fer marxa enrere abans de procedir a l’aplicació del 155.

Vull pensar que els meus dubtes no tenen fonament, que de veritat hi ha una voluntat d’aprofitar el moment històric. Però un neguit persistent se m’ha instal·lat i se per experiència que aquests neguits, no fonamentats en la raó acostumen a ser més certs que els resultats de l’anàlisi racional.

Tan de bo estiga equivocat.

La República catalana, la clau de volta del canvi a l’Estat Espanyol

Amb la ‘Rebel·lió Catalana’ ens trobem en una avinentesa única en els últims 39 anys que depassa en importància la transició del franquisme al regim del 78.

Ha passat 39 anys des del transit a l’estat del 78, gairebé el mateix que va durar el franquisme estricte, i 39 anys després ens trobem de nou al davant d’un altre llindar polític, d’altra “transició” mes semblant al que llavors molts volíem fos un “trencament democràtic amb un procés constituent”.

A diferencia però d’aquell esdeveniment en que tota la població de l’estat es va sentir concernida, aquest per obra i gracia d’uns mitjans de comunicació de part es veu amb una parcialitat asombrosa com a “coses dels catalans” i es veu així perquè ara queda meridiana-ment clar que ni de lluny ens vam deslliurar del franquisme.

Aquests últims 39 anys es poden qualificar sense ambigüitats de post-franquisme. Potser, si que ens deslliurarem EN PART de les estructures franquistes, (l’exercit, la policia, la judicatura i la monarquia romangueres intactes), però de cap manera de la mentalitat, la concepció del poder, i de la naturalesa de l’Estat, per obra i gràcia de les classes que pilotaren la “Modèlica Transició”.

La seua mentalitat ha romàs inalterable. No es estrany pensant ara en com es va produir l’esdeveniment que havia de portar Espanya a construir-se com una democràcia europea homologable.

Com molt be diu Suso del Toro, els estats nació es construeixen des de la “res publica” amb un joc horitzontal de pulsions, convencions consensuades i contrastades i des d’on emergeix una concepció del “Poder just” compartit per tota ,la societat. I d’això el regne d’Espanya en sap ben poc, perquè des de la lògica del poder “per la gràcia de Déu”, els súbdits només tenen el dret dels suplicants com diu el prestigiós filòsof i pensador nord-americà John Rawls, de qui reproduïsc l’escrit següent:

“Una teoria de la justícia” – “..si hom concep la llei bàsica com a reflex de l’ordre natural i si el sobirà creu que governa per dret diví, aleshores els seus subjectes només tenen el dret dels suplicants…. Una vegada que la societat s’interpreta com un esquema de cooperació entre iguals, les persones afectades per greus injustícies no cal que se sotmetin. De fet, la desobediència civil (i també la objecció de consciència) és uns dels mecanismes estabilitzadors dels sistema constitucional, encara que sigui per definició un mecanisme il·legal”

Aquesta cita encotilla a la percepció els dos conceptes de poder polític, que en aquest moments estan enfrontats a l’Estat Espanyol, atès que Espanya mai no ha deixat de ser un “Reino” i per tant no s’ha produït la necessària transició d’una a l’altra mentalitat política, perquè els seus protagonistes així ho procuraren, la conseqüència es que ara el desencontre es total.

Ferran Sàez Mateu ja avisava que la mentalitat ‘ancian regim’ no només no estava en absolut superada sinó que a més, estava retornant cada cop amb més força.

Les paraules de Rawls són crucials per donar-li sentit i validesa a la desobediència civil que és com s’esta configurant la “la rebel·lió catalana” sobretot a ulls del règim del 78, on els actes de desobediència només son vistos com actes il·legals que mereixen càstig i repressió, molt diferent a com és percep des d’altres sistemes i societats amb més maduresa democràtica.

Tornant a Rawls: “… Amb tot, si la desobediència civil justificada sembla amenaçar la concòrdia civil, la responsabilitat no recau pas en els que protesten sinó en els que, abusant de la seva autoritat i poder, justifiquen aquesta mena d’oposició I és que el fet d’emprar l’aparell coactiu de l’estat per tal de mantenir institucions manifestament injustes és en si mateix una forma de força il·legítima a la qual els homes, quan cal, tenen dret a resistir.”.

Aquestes dues cites exemplifiquen a la perfecció la col·lisió de les dues maneres de concebre al poder polític i el joc democràtic. El problema és que la segona manera d’entendre el poder NOMES es hegemònica en un racó de l’estat. Esta reclosa geogràficament en una petita nació sense estat anomenada Catalunya, mentre que la mentalitat absolutista envernissada de democràcia és àmpliament majoritària a tota la resta de l’Estat.

No és doncs en puritat un problema que només atenga els catalans i als seus drets nacionals però si que es cert que només s’esta vehiculant a través d’aquesta reivindicació, el que fa que molta gent el perceba com aliè als seus interessos.

A diferencia però de l’Estat Espanyol que mai no ha deixat de ser un “REINO” Catalunya per contra, és de forma anòmala, -tot cal dir-ho- una nació, que vol excel·lir-se com a estat, una nació moderna construïda des de dins i amb un nivell de cohesió política sorprenent sobretot atenent que fa més de 300 anys perdé les seues llibertats nacionals, malgrat haver-hi al seu si una greu contaminació del pensament autoritari espanyol, que afecta quasi al 50% de la seua població, per manca de poder polític real al no poder integrar correctament  l’allau immigratori d’altres contrades de l’estat o de països de sud Amèrica.

Espanya per contra es un REINO amb una “Villa i Corte” que li ho vol impedir amb tots els recursos al seu abast.

Un Regne disfressat de monarquia constitucional i feu d’unes elits econòmicament depredadores que ha fet d’Espanya un estat extractiu, en paraules del Nobel en economia Daren Acemoglu, i amb greus dèficits democràtics que abans que després la portaran a la fallida com a Estat.

No és fàcil passar d’una monarquia a una república o a una monarquia constitucional. Recordem que el franquisme va ser una monarquia absoluta, no cal més que observar una moneda de l’època per veure que Franco va ser “Caudillo de España por la gracia de Dios” i que la republicà fou un curt i efímer període de transició situada temporalment entre Alfons XIII i Francisco Franco al que succeí el seu deixeble Juan Carlos I, i la Transició política subsegüent d’un a l’altre, una realització de la classe política franquista en el poder que es va perpetuar a si mateixa i amb ella, la mentalitat que la informava.

Res a veure per exemple amb la transició portuguesa de la revolució dels clavells on si es va superar de veritat el vell estat salazarista i les seues elits, o amb la difícil Revolució francesa o la encara anterior Revolució Gloriosa anglesa mitjançant la qual es desposseí de poder a la Corona que va passar al Parlament. Res d’això a passat mai a l’Estat Espanyol.

Per tant el procés català, es configura com un esdeveniment que ateny a tot l’estat, i on convergeixen un seguit de temes d’importància nuclear:

a) La qualitat democràtica i la concepció del poder que li va annexa.

b) El dret a decidir del pobles i dels ciutadans, del qual el dret a l’autodeterminació és un cas particular,

c) Quina Europa volem i quina hem d’evitar activament,

d) El ben novedós fenomen d’apoderament popular que s’ha produït a Catalunya, -i que es pot qualificar d’inèdit-, perquè ha estat la iniciativa popular des de baix amb els referèndums populars iniciats a Arenys de Munt, el que ha obligats els polítics a fer seua una qüestió que d’altra manera no s’hagués produït, i que el pujolisme havia mantingut a ratlla i en respiració assistida.

e) L’emergència de la vertadera naturalesa de l’Estat Espanyol com “estat extractiu” i l’existència de les “classes extractives” que el modelen i dirigeixen en paraules de Germà Bel,

f) I last but not least, el País Valencià, on resulta cridaner i molt curiós veure com es des de la dreta del PP se’n refereixen una i altra vegada com potencialment una altra Catalunya, malgrat ser un país amb un nosaltres feble i discontinu, amb un no-nom, i malgrat la destrossa perpetrada pel PP al llarg de més de vint anys en tots els ordres, continua fent-los por. No debades ens van dedicar la llei electoral més injusta d’Europa occidental.

Si des de qualsevol sector de la ciutadania espanyola i des de qualsevol racó de la seua geografia, el procés d’alliberament nacional de Catalunya s’hauria de veure com a propi, al País Valencià i a a tots aquells que hi vivim i treballem, ens ateny més principalment per obvies raons de la cultura, llengua, geografia, historia i espoli econòmic des de l’Estat.

L’únic que ens diferencia i allunya es la mentalitat; la majoritàriament espanyola encara al País Valencià, i la pròpia de democràcies més evolucionades a Catalunya, comparativa que per si sola, mereixeria un article a banda.

Concloent: El procés d’autodeterminació català és la clau de volta de la transformació de l’Estat espanyol en el seu conjunt. No hi haurà Republicà espanyola ni modernització del pensament polític espanyol sense la prèvia proclamació de la República catalana.

Robert Mora

Membre del Consell Polític d’Esquerra Valenciana i de la Plataforma pel dret a Decidir

https://www.llibertat.cat/2017/10/la-republica-catalana-la-clau-de-volta-del-canvi-l-estat-espanyol-40147