ALGUNES REFLEXIONS SOBRE PODEMOS
Els precedents immediats del fenomen mediàtic-polític de moda, “Podemos/Podem” es troben al moviment 15 M, que com recordarem va ser un moviment espontani de protesta, difús, inarticulat i mancat de direcció ideològica des de bon començament. Mancança que va durar fins les seues acaballes,malgrat els intents de donar-li una certa cohesió, recorrent a referents humans i polítics com el de Julio Anguita i Jose Luis Sampedro i amb el rerefons fundacional del pensador, escriptor, diplomàtic i resistent franc-alemany Stéphane Hessel de qui va prendre el nom : “Els indignats”.
Perquè això era el moviment 15M. Un moviment d’indignats, sense projecte i sense objectiu.
Cap d’aquests intents va reeixir per l’extrema heterogeneïtat i manca d’objectius del moviment de masses. De fet el perill de ser instrumentalitzat per l’extrema dreta va existir, i si no va ocórrer va ser degut ha l’extrema debilitat ideològica de la dreta espanyola que es mou en paràmetres molt antics i primaris.
El 15M va ser un crit de protesta de milers de JASP’S que fins eixe moment en la seua majoria no s’havien interessat per la política, i per tant majoritàriament, pertanyents al gruix de població abstencionista, i/o votant de PP i PSOE o a tot estirar IU. Justament indignats perquè les seues expectatives -justes i justificades- d’esdevenir l’elit social, o simplement aconseguir un treball digne es veien brutalment frustrades.
Per aquest sector de l’electorat, (abstencionistes i votants del PP i PSOE), la resta del ventall polític es transparent o opac, i és en per tant majoritàriament espanyolista també , o sent més precís simplement “espanyol”. No calia més que fer una volta per les places ocupades a València, Barcelona, Palma, Bilbao o Corunya per adonar-se’n d’aquest fet, absolutament evident.
Si fem una repassada del clima polític d’aleshores -i per tant el “perol” on es va coure el 15M-, ens trobem que els missatges prevalent que corrien per les xarxes eren de l’estil de:
“Tots els polítics són iguals”,
“Tots els polítics van al seu interes”
“Tots els polítics són uns deshonrats”
“Tots els polítics són uns lladres”
“PP i PSOE són iguals,
“No hi ha cap diferència entre la dreta i l’esquerra, tots són iguals”, etc., i variacions sobre el tema en totes les combinacions possibles.
Recordem que d’eixa època es l’acrònim “PPSOE”.
No cal dir que aquest missatge era -i continua sent- d’un perill extrem perquè li feia de manera tàcita una esmena a la totalitat a la política no només representativa, sinó d’una manera insidiosa també i sobretot PARTICIPATIVA, si fa no fa una mena de actualització i posada al dia de l’antic discurs anti politica de tall franquista de l’estil: “partitocracia”, “libertad o libertinaje”, “haga usted como yo y no se meta en política”, etc…”.
Naturalment qui defensaven aquesta impugnació a “la política”amb més entusiasme, era la gent de dreta i d’extrema dreta foren o no conscients del fet de ser-ho, però l’hegemonia del discurs tenia tal força i era de tal magnitud que arrossegava a persones d’esquerres que havien estat políticament actives i compromeses, fins al punt que sense ni adonar-se’n els eslògans anaven convertint-se en mantres indiscutibles.
Era també el moment en que UPyD i Ciutadans, dos partits ultra espanyolistes nascuts com a reacció al nacionalisme basc i català respectivament, i que es reclamaven regeneracionistes, crítics amb el PP i el PSOE i més enllà del vell l’eix dreta esquerra, sortien de la minoria d’edat i es perfilaven com forces polítiques amb futur.
Que ha canviat per a que aquest discurs ideològic impugnador de les ideologies, i aquest clima polític haja quedat obsolet fins a la quasi total desaparició?
Doncs ha passat “PODEMOS”.
Un grup de joves professors de ciència política, transformen i reformulen el discurs de la següent manera: “TOTS ELS POLÍTICS SÓN IGUALS”, etc., en: “LA CASTA”: ELS POLÍTICS DE LA CASTA.
De sobte la generalització negativitzadora sobre la política a traves dels seus subjectes pren forma en quelcom més concret “La Casta”. Poc importa que el terme s’utilitze sense control, sense operativitzar i sense definir l’objecte que pretén designar. Es a dir la “CASTA” es allò que subjectivament hom vulga entendre que és. Una gran diferència respecte de l’esquerra marxista on les classes antagoniques i subjectes del procés dinàmic de la historia estaven perfectament definides: “burgesia i proletariat”: propietaris dels mitjans de producció capitaista per un cantó i generadors de la plusvàlua per l’altre.
Tanmateix, funciona perquè dona la sensació que ja hi ha un objecte a atacar, a superar i a neutralitzar.
També reformulen l’afirmació: el “PP i PSOE són iguals, (recordem això de” PP i PSOE la mateixa merda són”), “no hi ha diferència entre la dreta i l’esquerra”, o “tots són iguals”, etc., en: la substitució de l’eix DRETA-ESQUERRA per un nou “eix DALT-BAIX.
I sorprenentment, també funciona!. El fet que hom no sàpiga exactament a que es refereix, no li treu efectivitat. Algú ho sabrà!! Els de “baix” ja no són els obrers “explotats” sino una massa indefinida on cap qualsevol cosa. A semblança del totum revolutum representat pel 15 M
La fal·làcia és de tamany natural, perquè DALT poden estar els teus amics o els teus enemics ideològics,però funciona. Amb aquesta eliminació, ja es poden adreçar tant a gent de dreta com a gent d’esquerra, tant a votants del PSOE/IU com a votants del PP/UPYD/C’S.
És més amb aquest artefacte ideològic eliminen les auto “identitats de dreta i esquerra” (perquè la qüestió identitària va més enllà de les identitats nacionals) d’una tacada, atès que hi ha qui ha assolit una identitat d’esquerra o de dreta i és ONTOLÒGICAMENT de dreta o d’esquerra, exactament igual com un altre és “català, basc, espanyol o francés”. Es considera l’adcripció a l’eix dreta-esquerra conceptualment idèntic a l’eix nacional, i no un eix flexible on hom puga moure’s lliurement depenent de la situacio política.
I aquí entrem en altra modificació substantiva d’un nou eix. PODEMOS ja no parla d’EXPLOTADORS I EXPLOTATS, sinó d’OPRESSORS I OPRIMITS, que aparentment sembla que s’adrece als mateixos subjectes històrics que l’esquerra de matriu marxista, però que només és això, aparença, perquè en virtud de l’eix DALT BAIX poden adreçar-se a una multiplicitat de grups identitaris on l'”OPRESSOR” no és necessariament un “EXPLOTADOR”: Homes versus dones, heterosdexuals versus LGTBIQ+, blancs versus negres, (gitanos, indígenes, i en general diferents col·lectius ètnics, etc), occidentals versus no occidentals, humans versus animals, i obviament també empresaris versus treballadors (que no obrers), però només com un cas més de l’eix DALT-BAIX.
Es a dir, dinamiten els subjectes historics tradicionals bassats en l’explotacio eonòmica substituin-los per un una multiplicitat de subjectes polítics bassats en l’identitarisme més subjectiu i arbitrari que poden dinamitar l’ordre social en el que ens movem des de fa segles.
Com podem veure Podemos és una reformulació postmoderna i post-marxista on el seu objectiu final pot ser el capgirament de l’ordre social de la civilització occidental.
Açò els permet accedir per igual en teoria als vots de gent, tant la que s’autoidentifica de dreta com la que s’autoidentifica d’esquerra.
Apareix a més un nou eix: CORRUPCIO/OPACITAT–DECENCIA/TRANSPARENCIA.
Que no siga en puritat un eix polític sinó una exigència democràtica i jurídica d’obligat compliment tampoc evita que funcione. I molt be per cert, cal no oblidar, que es cavalca sobre sobre una ona de corrupció política magnificada, i per tant una identificació en els termes descrits te una acollida positiva assegurada.
Finalment i per arrodonir el discurs marcant una diferenciació substantiva entre el que PODEMOS proposa i el que proposa tota la resta, encunyen un nou concepte, tan evanescent com els anteriors però que cala profundament: NOVA POLÍTICA front a la VELLA POLÍTICA.
Són bons! És nota que són uns professionals.
Al transformar el discurs antipolítica en un discurs ideològic nou ben articulat i ben argumentat amb reminiscències esquerranoses, desactiven el discurs anti ideològic, i deixen a la UPyD i Ciutadans que ja havien esbossat alguna cosa pareguda sense discurs propi a excepció clar està, del seu ultra espanyolisme, parany en el que PODEMOS no cau.
En aquest terreny PODEMOS astutament, defuig prendre posició. Refugiar-se en la democràcia radical, en el reconeixement formal i acadèmic del dret d’autodeterminació sense comprometre’s a res més li resulta el més còmode. No genera rebuig per una banda, és refugia en la identitat nacional per defecte (l’espanyola) i, amb el reconeixement formal i acadèmic del dret d’autodeterminació ja el situa en “democràcia” molt per davant del PSOE i anys llum del PP/UPYD/C’s.
Quan arribe l’hora d’acarar el tema ja recorreran a les maganxes conceptuals necessàries, que de ben segur en tenen un fum, de bestreta però ells situen a la democràcia i la voluntat popular impecablement com el fil d’Ariadna del seu quefer polític.
A més, PODEMOS treballa sobre un material previ -d’on saben positivament que va a pouar-, on aquest eix ni tan sol s’ha modulat: el 15M de “Los indignados” , (el representant valencià ja ha estat molt explicit afirmant que ell està “por el asalto de la plaza publica y no por reabrir debates identitarios” , nacionals per suposat, perquè de la resta n’obren una fotracada, i treballa des d’una identificació nacional molt concreta: Madrid.
De les tres variants principals de nacionalisme espanyol, PODEMOS parteix de la variant madrilenya, la més políticament acabada, i a la que pertanyen el nucli dur del partit, atès que entenent a Espanya com el Regne de Castella eixamplat ens trobem amb : a) l’espanya castellana, b) l’espanya NO castellana (no és idèntic un espanyol de Toledo que un espanyol de Barcelona o València i això ho sap qualsevol que hi haja viscut les dues realitats) i c) i Madrid com a magna creació, suport i cristal·lització de l’espanyolitat política.
A l’hora de vendre el producte, tots coneixem com a anat. La monòtona oferta espanyola televisiva deixa un buit de negoci per l’orfe sector “progre” que un senyor molt de dreta però amb ull pel negoci converteix en “LA SEXTA” que amb un parell de bons fitxatges es converteix en la TV de referència pel televident progre que dissortadament no te cap més on pondre.
Un d’aquests fitxatges és un jove, intel·ligent i educat professor de ciència política (Pablo Iglesias) que setmana rere setmana articula un discurs polític i ètic molt acabat, desarma no només amb arguments sinó també amb actituds als habituals energúmens de les tertúlies televisives i comença a vendre el producte, un producte que al no tindre encara una organització política darrere, no genera suspicàcies, fins que de la nit al matí apareix PODEMOS, es presenta a les eleccions europees i d’una tacada aconsegueix 5 diputats al Parlament Europeu, un partit nou de trinca, nova marca, nou discurs, (cuit curosament als mitjans de comunicació “progres”), nou referent, nou lider, i deixant als peus dels cavalls a PP, PSOE IU i sense discurs creïble a UpyD/Ciutadans.
Perquè no ho oblidem, PODEMOS rep tan vot del PP com del PSOE.
Cal reconèixer’ls dues coses: a) Com a gran mèrit: haver acabat amb el discurs antipolítica de la vella dreta espanyola d’origen absolutista, i b) que a diferència dels altres dos partits amb una arquitectura ideològica semblant, UPyD i Ciutadans, PODEMOS genera un discurs ideològic ambigu, però ben acollit per l’esquerra social que no genera rebuig, mentre que la ‘UPyD’ és un fillol bord del PSOE empeltat del post franquisme de Fernando Savater i l’Associació de víctimes del terrorisme, i ‘Ciutadans’, un fillol bord del PP, on el seu líder Albert Rivera va militar fins 3 mesos abans de fundar el partit, i amb un passat a l’extrema dreta espanyola.
Queda per explicitar l’existència d’un últim eix polític, atès que els anteriorment esmentats són de naturalesa estructurals -arquitectònics del partit- sobre els quals edificar el discurs programàtic i polític.
Per això els cal un altre més estrictament polític sobre el qual edificar tota la argumentació programàtica i política. Em referisc a l’eix “CONTINUÏTAT POLÍTICA-TRENCAMENT DEMOCRÀTIC”. No insistiré sobre aquest eix per ser el més explicit de tots.
Aquesta és la gran aportació política de PODEMOS, la que realment l’ha catapultat al capdavant de la resta de forces progressistes i d’esquerres. La seua aposta “sense ambigüitats per finir el règim dinàstic del 78″, nascut d’una Transició tutelada pel franquisme. Les cometes són intencionades, perquè una tasca com aquesta precisa de la col·laboració sense embuts de totes les forces realment transformadores de l’estat…majoritàriament sobiranistes catalanes, basques, galegues valencianes i balears; atès que sense posar en qüestió de manera radical l’eix nacional, tenen molt poques probabilitats de sortir-se’n i si moltes de ser engolits pel mostre de l’Estat, i tenint en compte per l’altra banda, que la col·laboració amb aquestes forces, li obriria les portes de l’infern de la caverna espanyola.
La pregunta es: Fins on arribarà, quin recorregut tindrà un discurs ideològic tan fal·laç? Quina serà la seua pràxi política? Serà absorbit pel PSOE, o impossarà una nova manera d’entendfre la política?
Restarem a l’aguait.