Bloc d'en Robert Mora

Reflexions, opinions i estats d'ànim.

L’ABDICACIÓ DE JOAN CARLES?

Sense categoria
Maniobres del PSC per salvar els mobles.

Des del primer moment que vaig escoltar la noticia que Pere Navarro demanava l’abdicació del Rei a favor del seu fill el Príncep Felip em va semblar una proposta arriscada i intel·ligent.

Intel·ligent però des del seu punt de vista i en clau interna catalana. Com pot el PSC mantenir la seua posició política a Catalunya arrenglerat amb el PP i CIUTADANS si no fa un moviment que legitime la seua posició? Proposta demagògica per descomptat però valenta i arriscada -i que sap destinada al fracàs-.

La demanda d’abdicació de JOAN CARLES a favor del seu fill va acompanyada, millor dit, HAURIA D’ANAR, de canvis constitucionals que fessin possible en l’horitzó la proposta d’un estat federal que defensa el PSC, (que tampoc arribarà a rams de beneir, i això ho sap perfectament Pere Navarro) amb la qual cosa pot desactivar una bona part de l’electorat català que ara s’està allunyant perillosament del PSC i recuperar-lo per la seua proposta unionista/federalista davant dels auto-deterministes del DRET A DECIDIR.

Clar que es una jugada distractora tal i com Partal diu al seu article. El que crida l’atenció és la estultícia del PSOE (o estan fent-se els babaus?) que no s’entera i del ‘catxotxes’ d’Alfonso Guerra que sembla que està caqueja.

Que no ens emboliquen, ni a espanyols ni a catalans. Allò que cal són una República Espanyola i una República Catalana i deixar-nos de Monarquies heretades a base de cop d’estat i que no aprofiten més que per embolicar la troca.

MANIFEST BASSET-BAUSSET: PEL RECONEIXEMENT DELS DRETS NACIONALS DELS VALENCIANS EN EL TERCER CENTENARI DE LA BATALLA D’ALMANSA I DEL DECRET DE NOVA PLANTA

Sense categoria
El País Valencià subjecte de sobirania.

MANIFEST 

De l’any 1702 al 1714 i als dominis de la Monarquia Hispànica tingué lloc la Guerra de Successió. En aquesta s’enfrontaren els territoris de la Corona d’Aragó (amb Alemanya, Holanda, Anglaterra i Portugal), partidaris de Carles d’Àustria, i els de la Corona de Castella (amb França), partidaris de Felip de Borbó.

El 25 d’abril de 1707 els aliats austracistes van perdre la batalla d’Almansa. El Regne de València fou envaït per les tropes borbòniques i començà aleshores una de les repressions més ferotges que els valencians hem patit mai, amb tot d’incendis, devastacions i assassinats: Quan el mal ve d’Almansa, a tots encalça.Als dos mesos, el 29 de juny de 1707, es dictava el primer Decret de Nova Planta. Molts valencians es retiraren cap al Principat de Catalunya i van continuar-hi la guerra fins a la caiguda de Barcelona, l’11 de setembre de 1714. L’ocupació de Mallorca es produí l’any 1715. El 28 de novembre de 1715 i el 16 de gener de 1716 s’imposaven els respectius Decrets de Nova Planta per a aquests dos territoris. Els tres decrets van arrasar l’estructura constitucional i jurídica de la nostra nació en arrancar-nos tots els drets, institucions i llibertats que la configuraven. Els Decrets de Nova Planta ens desposseïren d’unes Corts no subordinades a cap altre Parlament i ens van llevar el govern, la moneda, l’idioma, el sistema judicial i la hisenda propis.

Als tres-cents anys d’aquells fets, els valencians no podem oblidar la mutilació que venim patint des d’aleshores. Per això reclamem i reivindiquem, amb un criteri d’actualitat,  totes les institucions que tan injustament ens foren arrabassades i que ens proclamaven davant el món com a membres d’una nació sobirana.

El naixement dels pobles europeus és anterior en molts segles als textos constitucionals moderns. En conseqüència, els drets dels pobles d’Europa són anteriors també a qualsevol redacció constitucional o estatutària. Per això no podem considerar-nos satisfets amb uns estatuts d’autonomia subalterns i fragmentaris de la nació: tenim dret al dret, dret a dotar-nos d’un sistema complet de normes jurídiques que ens siga reconegut sense més límits que la nostra pertinença a una Europa socialment solidària, unida i federal.

Els valencians, així mateix, necessitem totes les llibertats reivindicades per mostrar-nos davant la Unió Europea i els fòrums mundials com allò que realment som. I encara que per llei tenim actualment la ciutadania espanyola, ciutadania no és el mateix que nacionalitat. Nosaltres no som de nació espanyola ni pels costums, les tradicions o les festes; ni per la història, la llengua o la legislació foral; ni per l’origen o les arrels jurídiques i legislatives; ni tampoc per l’estructura econòmica o pel persistent desig d’autogovern. De més a més, l’espoliació fiscal a què estem sotmesos força el nostre estancament econòmic. Totes aquestes circumstàncies ens converteixen en colònia interior.

Són els Estats espanyol, francès i italià els que han de reparar les injustícies perpetrades contra el País Valencià i els altres sis territoris de la nostra nació: L’Alguer, la Catalunya Nord, la Franja de Ponent, les Illes Balears, el Principat d’Andorra i el Principat de Catalunya. Són els poders d’aquests tres Estats els que han d’assumir les reformes constitucionals i legislatives perquè els objectius de llibertat i reunificació dels nostres territoris puguen satisfer-se democràticament.

Amb aquesta convicció ens adrecem també a les altes instàncies de la Unió Europea perquè escolten les nostres demandes. Aspirem a un tracte igualitari al costat de les altres nacions d’Europa. Aquesta és la nostra voluntat, ferma i irrenunciable.

Robert Mora (Signant del Manifest)

País Valencià, 25 d’abril de 2007.

(Signat per 100 valencians amb data de 25 d’ abril de 2007, Tercer Centenari de la Batalla d’Almansa. Posteriorment, va ser objecte d’Acta de Protocolització per la Notària de València, Na Maria-Paz Zúnica Ramajo, la qual l’autoritzà amb el número 2448 de Protocol, el 29 de juny de 2007, Tercer Centenari del Decret de Nova Planta.)

MONARQUIA I MONARQUIES

Sense categoria
La poca traça històrica de la monarquia espanyola

MONARQUIA I MONARQUIES

Sovint trobem als mitjans de comunicació expressions de l’estil el rei és muy campechano” o La monarquia española es muy moderna”, etc.

Destarots..

La Monarquia (mono=un; arquis=jerarquia, poder), és el govern d’una sola persona i solament una, i te una legitimitat absolutament nul·la al món contemporani.

El Monarca ho era per la gràcia de Déu i per tant els súbdits s’havien d’avenir i d’adaptar a allò que l’escollit per Déu, i l’església que avala el seu poder diguen i siguen. La voluntat del poble no comptava excepte per fer-li gracioses concessions. Si algú te encara per ahí un duro de Franco podra llegir això de “Caudillo de España por la Gracia de Dios”.

Quan la font de la legitimació de poder canvia de sentit i en compte de venir de Déu legitimat pel seu representant a la terra el Papa, i passa a dependre de la voluntat del poble ‘sobirà’ o el que ara denominem “sobirania popular” la Monarquia es transforma en República, aquesta és l’autèntica modernització de la Monarquia.

La modernització de la Monarquia és la República, i la resta mandangues.

No obstant, els processos històrics no són lineals i per tant hi segueixen existint restes de l’antiga forma de govern al món modern, allò que anomenem Monarquies Constitucionals que no són altra cosa que Repúbliques disfressades de Monarquies que els hi han fet un lloc a cases regnants per raons d’utilitat històrica, que de cap manera són formes de govern monàrquic i que han encunyat la tonteria eixa de “el Rei regna però no governa” que resulta una contradicció en si mateixa perquè la essència de la Monarquia és que el Rei és l’única font de poder.

A Europa en una ràpida repassada ens trobem amb la Monarquia Britànica que amb el practicisme empíric anglosaxó ha preservat, i que sent com va ser el primer poble europeu en començar a retallar-li poders al rei, li ha tret partit a la casa regnant amb la creació de la Commonwealth. 

Sense la monarquia la Commonwealth britànica no existiria. Una República Britànica sense el caràcter simbòlic, la càrrega històrica i el prestigi que arrossega, la Monarquia no hagués aconseguit la aquiescència de pobles i territoris tan allunyats com Austràlia i el Canadà.  Gran Bretanya no és una monarqia tal i com el terme indica, sinó que té una Monarquia, i no només l’ha sabut mantenir sinó que li ha resultat d’una gran utilitat.

La Monarquia espanyola va tenir la possibilitat de fer una operació semblant amb Carles IV quan Godoy (per aturar els procesos emancipadors de les colònies) va proposar-li al Rei la creació de 3 virregnats (posant al front dels mateixos a tres infants reials): el de “Nueva España” (el Gran Mèxic), el de “Chile-Perú” i el de “Nueva Granada” (Venezuela-Colòmbia-Ecuador…), però amb la poca traça i visió política que caracteritza a la monarquia espanyola la casa real va rebutjar la proposta. Posteriorment també va  rebutjart l’autonomia de Cuba amb els resultats ben coneguts per tothom.

Altre model de reste monàrquic europeu és el dels Països Baixos on els distints Prínceps dels diferents països del que després seria Holanda,  finalment van crear la Casa d’Orange, una mena de monarquia democràtica més pareguda als comtats catalans que a una monarquia a l’ús. I que a més va neixer i es va consolidar en la guerra per la independència amb Espanya.

Les monarquies escandinaves sospite que es mantenen per raons semblants al model anterior. Si atenem al fet que el poder a la zona a basculat entre Dinamarca i Suècia, el fet que cada territori (Noruega inclosa) mantinga la seua casa reial els hi proporciona una sensació al temps de comunitat i de diferència.

L’últim model, és el de la Monarquia Belga que és l’única institució que aconsegueix mantenir units a flamencs i valons en un únic estat i que fins i tot  en el cas d’esdevenir estats independents pot ocórrer que seguisca mantenint viu un lligam entre ambdós pobles.
Probablement el mateix que passarà amb Escòcia quan cree el seu Estat al si de la UE. D’entada ja ha manifestat el desitg de no abandonar la Lliura Esterelina. Perquè hi hauria de voler abandonar una Monarquia que des de sempre la reconeguda com a nació diferenciada?

El cas espanyol s’escapa a qualssevol model anterior. En primer lloc és l’únic estat d’Europa que en un segle ha restaurat la monarquia per dues vegades quan la tendència al seu voltant ha estat la contraria, i les dues vegades s’ha arrenglerat amb les forces més reaccionaris del moment. De fet l’únivc text constitucional que Joan Carles I ha jurat són els Principios Fundamentales del Movimiento Nacional franquista.

Tanmateix en un estat com l’espanyol clarament plurinacional, aquesta segona Restauració Monàrquica amb un Joan Carles I de poc més de 30 anys a la mort de Franco, i en una Espanya bullent de noves idees, on la més important- de les forces modernitzadores i antifranquistes va ser la reivindicació nacional de Catalunya, el País Basc, Galícia i el País Valencià, l’opció per confegir una opció “a la belga” ha estat al seu abast. Amb diferència hagés estat la opció més intel·ligent per mantenir la Corona i subsistir com una casa regnant europea i opció útil al segle XXI.

Fins i tot, el Lendakari Ibarretxe  li ho proposà de manera explícita quan va intentar dur la seua proposta, –l’efímer Pla Ibarretxe– al Parlament Espanyol, on per descomptat no hi volgueren ni escoltar-lo.

En aquest moments, la opció a la belga, ja està fora del seu abast.
La independència de Catalunya i del País Basc fora de la Monarquia es una qüestió de pocs anys i la Restauració Republicana, quasi amb seguretat vindrà a continuació.

Si la Monarquia espanyola no aprofita per a res, costa una fortuna, està sota sospita, no pot procesar ni cesar el su cap perquè la Constitució el declara irresponsable dels seus actes,  la República és la solució.

I torne a repetir-ho, per l’única cosa per la que la Monarquia podria aprofitar a hores d’ara és per fer de pont entre els distints pobles peninsulars. Arrenglerar-se amb l’espanya castellana i castellanocèntrica la converteix en absolutament prescindible i en una errada històrica de proporcions descomunals.

La proverbial malaptesa castellano-espanyola per la política i la economia s’ha repetit una vegada més, però la Casa Real no pot amagar-se al darrere.

El fracàs serà exclusivament seu. O millor dit és seu!

Au, Bon vent i barca nova!!

Robert Mora


LA IMPENITENT TENDÈNCIA DE L’ESPANYA PROFUNDA ALS AUTOS DE FE

Sense categoria
LA PERDUDA DE LA RACIONALITAT POLÍTICA EN EL CONFLICTE BASC

Escorcollant a la panxa de l’ordinador m’he trobat amb un article que vaig escriure ja fa uns anys. El tema és vell. Les actituds i conductes polítiques absolutament actuals.

A qui puga interessar doncs.



AUKERA GUTZIAK O LA IMPENITENT TENDÈNCIA DE L’ESPANYA PROFUNDA ALS AUTOS DE FE

AUKERA GUZTIAK, una nova associació d’electors apareguda al País Basc ha estat estat prohibida. La “raó”, “l’argument” emprat, ha estat que es tracta de la llista alternativa a Batasuna. La prohibició l’ha efectuada el Tribunal Superior de Justícia, i l’ha ratificada el Tribunal Constitucional. Amb tota la càrrega jurídica i simbòlica que això comporta. 

Als últims anys de govern del PP hem assistit a l’aplicació social i política d’una peculiar interpretació de la llei transitiva, i commutativa, a l’esfera política, precedides per una deliberada confusió entre “la part i el tot”, entre “allò paregut i allò idèntic”. 
Des del punt de vista lògic, la operació és barroera de mena, però des del punt de vista polític la operació ha estat duta a terme amb una gran habilitat. 

A meitat del segle XIX, els psiquiatres Breuer i Jung , observaren com de vulnerable arriba a ser la consciència crítica d’una persona, quan es troba immersa en un estat d’intensa emotivitat. Breuer va denominar el fenomen “abbaissement du niveau mental” , descens del nivell mental o en traducció lliure descens del nivell crític.

Doncs bé, aprofitant el rebuig moral que els atemptats d’ETA provoca en la majoria de la població, i el subsegüent descens de capacitat crítica que es produeix individual i col·lectivament en les consciències de les masses de bona gent, amanit hàbilment, amb un coneixement envejable de les tècniques de propaganda de masses, tenint com tenien al seu abast un aclaparador domini dels mitjans de comunicació; les ments polítiques més brillants de la dreta espanyola, dissenyaren una operació que aconseguí que en molt bona mesura, el poble consideraria com un axioma incontrovertible, que un partit polític (Batasuna) fos vist i considerat com a idèntic a una organització terrorista (ETA), aprofitant el fet innegable de que sens dubte mantenia i manté contactes i complicitats evidents.
L’equació final va ser Batasuna = ETA, per tant Batasuna tenia que ser tractada amb els mateixos paràmetres que ETA: Persecució policial i il·legalització. Així va néixer la “Llei de Partits”.
Aquest equació, allargant-la un poc més, arribaria a ser PNB= ETA, i en general estirant-la fins la seua conclusió lògica: “nacionalisme no-espanyol”= terrorisme.

L’últim pas “lògic” ja va començar a donar-lo l’anterior govern del PP a nivell declaratiu, assistit sense massa entusiasme per un PSOE atemorit.

El primer pas però: ETA=Batasuna/Batasuna=ETA (i per tant Aukera Guztiak=ETA) , va prendre àdhuc forma jurídica en forma d’una “Llei de Partits“ , amb la consegüent il·legalització de la mateixa i la inclusió del partit polític Batasuna en el registre internacional d’organitzacions terroristes (¿!). Aquesta llei, va ser confegida ‘ad hoc’ per prohibir la expressió política del nacionalisme radical al País Basc, i com un ‘aviso a caminantes’ de tots aquells rompepatrias d’altres contrades de l’Estat, que tinguessen la temptació de recórrer semblant camí . El monstre antidemocràtic acabava de néixer: Els progenitors, el PP i el PSOE i la llevadora que va assistir el part CIU.

Com era d’esperar, una llei tan monstruosa només podia tenir conseqüències monstruoses. La nova llista basca d’Aukera Guztiak, ha estat rebutjada amb inconsistències de l’estil de que alguns dels seus integrants pertanyen al sindicat LAB, (SINDICAT LEGAL), altres anaven a visitar els presos d’ETA, (DRET CONSTITUCIONAL), uns altres estaven relacionats amb les Gestores pro-amnistia, (SENSE COMENTARIS) etc. 
D’immediat salta a la vista, que el problema no és militar o no en un sindicat, sinó fer-ho en un que siga “sobiranista basc”, ni el anar a visitar delinqüents, per més sàdics, assassins en sèrie, violadors, caníbals que puguen ser, sinó que aquestos delinqüents pertanyin a ETA, ni la d’estar proper a una “gestora pro amnistia”, sinó que aquesta específicament siga basca i defensora de l’àmbit de decisió basc.

Amb aquest procediment s’estan invertint els termes de la equació consubstancial al que entenem per democràcia, atès que allò que una democràcia considera són conductes, no consciències i/o idees, i per tant s’està vulnerant el tret fundacional d’una democràcia garantista com és la espanyola que pressuposa la innocència mentre no es demostre la culpabilitat, cosa que no s’ha demostrat en cap cas respecte de Batasuna. Cas contrari la direcció en ple estaria a la garjola!. A partir d’ara s’instaura la possibilitat de ser culpable mentre hom no puga demostrar la innocència; culpable però de “consciència”. Si més no en allò que fa referència a la pràctica del nefand pecat d’un nacionalisme que no siga l’espanyol al si de l’Estat. 
Cal que copsem en tota la seua dimensió la enormitat de l’assumpte, perquè les dues més altes instàncies jurídiques de l’Estat estan involucrades!.
Tenim l’esperança que lliurement i atenyent-se només a la llei amb la que els ha tocat jutjar, i no a pressions extra judicials.

A partir d’ara, queda oberta la via: ja no es jutgen únicament “conductes”. A partir d’ara podran jutjar-se intencions, investigar-se creences, esbrinar-se intencions, ben escatades degudament al davant dels tribunals. 
La semblança amb els procediments de la Inquisició emergeix amb una brutalitat espaordidora.

La condició més cridanera de totes, ha estat la exigència a pronunciar el mantra de “condemnem la violència d’ETA”, sense acceptar cap altra formulació alternativa ni cap altre sinònim. És cert, que a tot arreu, s’utilitzen fórmules verbals estandarditzades i protocol·litzades pels sistemes socials i jurídics (jurar o prometre càrrecs en nom de Déu, texts religiosos (Bíblia) o jurídics (Constitució) etc., però resulta que en aquest cas la fórmula que s’exigeix, és absolutament arbitrària. No consta en cap text jurídic d’obligat compliment. Els poders “fàctics” de l’Estat han decidit que “ha de ser així”, només així i no d’altra manera, a l’estil d’allò que “El florido Pensil”, que quan a l’escola ens preguntaven “Quienes eran ellos”? si no contestaves fil per randa “ellos eran los apóstoles” sense cap vacil·lació dubte o matís, (pobre de tu si se t’ocorria preguntar a que “ellos” es referien!) el menys que podies esperar era una bascollà entre cap i coll i a rinxol orella que et deixava estabornit mitja hora llarga.

A Aukera Guztiak els ha tocat ara pronunciar l’equivalent del que seria això de “renunció a Satanas, a sus pompas y a sus obras…” o “Quienes eran ellos”? per ser acceptats en la sagrada confraria de la democràcia… ‘espanyola’. O almenys això és el que se li està venent a la ciutadania per justificar la seua exclusió del joc polític de la democràcia ‘espanyola’. Que no la basca, compte!, tinguem-ho clar!. Els adjectius respecte de la democràcia són precisament allò més important. Els aprioris nacionals, el tactisme compartit per la col·lectivitat, els distints imaginaris col·lectius dels distints pobles, etc. requereixen d’aquests adjectius, i per tant la exigència del ‘mantra’ és fa doblement il·legítima: Per arbitrària, al no estar contemplada en l’entramat jurídic de l’Estat, per ser estranya a una bona part de l’àmbit polític al que s’adreça, i per supèrflua i innecessària com a condició per participar en el joc electoral.

Amb aquesta brutalitat a més, inadvertida que deliberada, els hi estan regalant una bandera, als que “no condemnen”. A aquells que si més no en aparença, no s’arronsen davant el nacionalisme espanyol, al negar-se a pronunciar un ‘mantra’ que té molt més a veure amb la submissió al nacionalisme d’Estat que no a una necessitat objectiva exigible, com a condició sine qua non per a participar en la contesa electoral. Cap relació doncs amb el ser o no elegit, amb el fet de participar o no en una elecció torne a repetir!!.
És per tots conegut la existència persones amb vocació “de condemnar”. Res a objectar, ja s’ho faran!!. Que la practiquen si els fa feliços i allà ells amb la seua dèria, però que no se’ls pot reconèixer l’autoritat d’una fal·lera com aquesta, per a imposar-la a tort i a dret. Mala peça al teler ens trobarem si aquesta manera de fer acaba quallant.!

La qüestió -i aquí si que ve el més greu de tot-, és que aquesta imposició produeix una profunda indignació en tot un important segment de l’electorat basc, (la democràcia basca no és la espanyola, recordem-ho!) i que té com a principal i indesitjable conseqüència el de barrar-li el pas a altres formacions, com ara ARALAR que d’antuvi si que condemnen la violència d’ETA sense cap imposició, al deixar-los en una posició ‘percebuda’ de carronyers polítics, fluixos de rems de conviccions fermes. 

Hauríem de preguntar-nos doncs si en el fons no és això el que és pretén: MANTENIR VIU I ACTIU EL CONFLICTE BASC PER EVITAR LA SEUA RESOLUCIÓ POLÍTICA. 

Des d’aquest punt de vista, seria una solució d’allò més higiènica, i des d’aquí ho proposem com a mesura política, que totes les forces “democràtiques” feren seua la formulació d’AUKERA GUTZIAK a l’hora de pronunciar-se sobre la violència i la vulneració dels drets humans. Començant per ARALAR, finalitzant per EZQUER BATUA, i passant pel PNB i EA.

No crec ser alarmista, si afirme que amb aquesta qüestió s’estem esllavissant per una perillosa pendent sense aturador. Al PP ja li va bé, i ben cofoi que és troba, perquè al final de la pendent és troba ell lloc on sempre ha volgut estar.

Dissortadament el PSOE està massa acovardit per fer gests d’aquesta naturalesa, i tot i que comencen a aparèixer indicis de reconeixement de la errada comesa. Amb tot però, no es pot comptar amb ell, això en el cas que encara li quede alguna convicció que vaja més enllà dels càlculs electorals. El seu camp de joc és tot un altre i no farà cap moviment en aquest sentit.

La resta de partits però, que de debò creuen en la democràcia no poden imposar-se idees, i que com deia Joan Fuster, “totes les llibertats són solidaries”, -fins i tot els drets nacionals, fins i tot el dret a l’autodeterminació- no pot deixar passar la qüestió com si res. És massa el que ens hi estem jugant, massa el terreny el que hem perdut, pel que cal una reacció vigorosa.

Com a últim apunt sobre el tema, cal fer notar que l’últim capítol del drama ha estat protagonitzat per l’aparició d’una altra llista blanca de Batasuna que fins ara havia passat desapercebuda: EHKA/PCTV. La prohibiran? Fins on estan disposats a arribar?.
No se li poden posar posar portes al camp…o potser sí?

Algú va dir que l’autèntica maldat no rau tant en aquells que la practiquen, sinó en aquells que sent conscients de la mateixa, no fan res per aturar-la.

Cal que tots prenguem bona nota de l’adagi.

Robert Mora