Bloc d'en Robert Mora

Reflexions, opinions i estats d'ànim.

I el setè dia descansà

Sense categoria
La València d’En Jaume I o la València del Cid: A propòsit de El Corte Inglés.

17/01/2013

I el setè dia descansà

Així finalitza al llibre del Gènesi, el mite de creació de les religions del Llibre, és a dir del judaisme del cristianisme, i de l’islam . Déu Nostre Senyor, després de crear el món i a Adam i Eva, va descansar el setè dia i, per tant, el descans setmanal va adquirir l’estatus de sagrat i va entrar a les lleis humanes de totes les cultures de manera inqüestionable… Això sí, fins que no va arribar El Corte Inglés.

M’han arribat una colla de mails indignats (més que indignats, rabiant d’indignació) explicant les mesures que ‘l’empresa comercial’ per excel·lència ha decidit de prendre veient el descens de vendes que ha de suportar a conseqüència de les retallades de sous pràcticament a tots els sectors de la societat, i que no detallaré per no cansar el personal: eliminació d’una –per ara– de les pagues extraordinàries; congelació salarial; augment de la jornada laboral; ‘flexibilització’ en matèria d’horaris i jornada laboral; període de vacances durant tot l’any; eliminació de la borsa de vacances; calendaris mensuals en compte d’anuals, cobertura de tots els diumenges de l’any, etc.

El Corte Inglés fins ara havia gaudit d’una fama d’empresa ultraconservadora i patriarcal, sí, però benigna i protectora dels seus treballadors, un Padre Padrone que collava els matxos però tenia cura dels seus, que no pagava massa però tampoc no ofegava, un poder condescendent amb el seu personal, però curós del seu ramat. Una mena de microcosmos amb la seua pròpia banca, la seua asseguradora, i que, ultraconservadora i patriarcal com era, procurava mantenir els valors familiars i els rols sexuals com calia.

Tanmateix, ara les mesures que anuncia el mínim que produeixen és perplexitat i no s’adiuen amb la foto prèvia.

Perden vendes i obriran cada diumenge? Són ganes de fotre o què!

Augmenten la jornada laboral? Per què, si han baixat les vendes?

Flexibilització’? Ningú no sap molt bé que signifiquen del tot eufemismes d’aquest tipus (com externalització) . La parauleta, això sí, sempre va acompanyada de més opressió al treballador. En aquest cas, s’entén que la empresa modificarà la jornada treball dels treballadors quan li vinga de gust.

Calendaris mensuals? És a dir, ‘programació del treball mensual en comptes d’anual’? Açò vol dir que amb només una setmana d’antelació et poden modificar la programació de feina sense conformitat de part. Clar i ras, que la vida personal del treballador passa a ser propietat de l’empresa i per tant pot modificar-la quan vulga i com vulga. L’esclavatge va aproximant-se i la dependència i sotmetiment psicològic que això implicarà sens dubte augmentarà els trastorns d’estrès i afectius…

Període de vacances durant tot l’any? El trencament de ritme biològic anual que origina és greu, i les implicacions sobre la vida familiar, incalculables. Tot açò sense esmentar la pèrdua de drets. L’eliminació de la borsa de vacances és la conseqüència directa de programar les vacances al llarg detot l’any.

Obertura de tots els diumenges de l’any declarant-los dia laborable, unilateralment?

Òbviament no: Ho fa perquè la nostra estimada alcaldessa Na Rita Barberà i Nolla, li ho ha permès al declarar a la major part de la ciutat de València Zona Turística.

Pensem en el que això implicarà pel petit comerç i per tant per la vertebració dels barris de la ciutat al voltant del petit comerç .

Pensem en les implicacions que això tindrà per la nostra vida quotidiana quan els comerços dels nostres barris comencen a tancar.

Hi ha qui veu a València com la capital d’un País i hi ha qui la veu com un immens Centre Comercial. Caldrà parlar d’açò! 

Aquestes mesures situen El Corte Inglés en un dels llocs més baixos del rànquing social quant a comportament empresarial. S’han atrevit a fer allò que fins ara ningú no s’havia atrevit: a trencar els ritmes biològics i socials de sanció mil·lenària que ni la Revolució Industrial! Recordem-nos de la setmana anglesa’ guany social que augmentava el descans setmanal a més del diumenge, el dissabte per la vesprada.

Encara fa no res, el diumenge era pecat treballar, obligatori anar a missa i dispensa de l’Església per a no fer-ho. Quan era obligatori combregar per Pasqua Florida, etc. És a dir, quan era obligatori tant per llei com per manament religiós de mantenir determinats ritmes biològics. Ritmes que posteriorment la ciència i no solament la creença ha avalat com a certs: el circadià, el setmanal, l’estacional i l’anual.

Que no ens vinga El Corte Inglés amb romanços de disminució de vendes. Açò és un abús i punt. I se n’ha acabat aprofitant. Caldrà començar a fer córrer l’eslògan de ‘Jo també sóc un damnificat per El Corte Inglés’.Perquè no ho dubtem, la ciutat sencera se’n ressentirà, i amb ella els seus ciutadans.

Malament, molt malament anem.

La Conferència Episcopal hi tindrà res a dir?

Robert Mora


LES ELECCIONS CATALANES

Sense categoria
vers la independència

27/11/12
LES ELECCIONS CATALANES

Fins ara no se m’havia acudit fer cap valoració de les darreres eleccions de Catalunya atesa la contundència dels resultats, però sentint tot el seguit de destarots que estic sentint caldrà recordar algunes coses.

1.- Aquestes eleccions no han estat unes eleccions corrents per formar un Parlament un Govern emanat del mateix. El partit governant ja tenia una majoria folgada i legislatura per davant. 
Les eleccions s’han estat per la negativa del Govern espanyol a fer cap moviment ver l’establiment d’un pacte fiscal que permetera a Catalunya eixir de l’ofegament econòmic a que està sotmesa.

2.- Davant la negativa del Govern espanyol ni tan sol a considerar la possibilitat d’un Pacte Fiscal, les eleccions doncs NOMÉS HAN TINGUT UNA FINALITAT EXPLICITA: Copsar la voluntat del poble de Catalunya a les urnes davant la proposta de constituir-se com un Estat independent a dins de la Unió Europea, constituint un nou Parlament i un nou Govern que pilotara el transit. 

3.- L’eix nacional doncs d’aquestes eleccions ha estat l’hegemònic, i ha estat dins eixe EIX NACIONAL ON S’HA DISTRIBUIT EL VOT DRETA-ESQUERRA PERÒ SEMPRE TNINT EN COMPTE L’HEGEMONIA DEL PRIMER.
No caben doncs equívocs,ambigüitats ni interpretacions respecte del vot emès:

BLOC SOBIRANISTA

a) Els catalans independentistes de centre-dreta han votat CIU. El 30,68% rebut per CIU és íntegrament independentista.

b) Els catalans independentistes de centre esquerra han votat ERC. El 13,68% rebut per ERC, és íntegrament independentista.

c) Els catalans auto deterministes d’esquerra verda han votat ICV. 
Tot i que ICV no s’ha pronunciat explícitament per la independència si que recolza la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. 
Atès que presumiblement aquest Referèndum pot dur a Catalunya a la independència.

Atès que la proposta explícita tant del President de la Generalitat com de ERC,SI i CUP es independentista.
Atès que els seus electors disposaven d’altres candidatures d’esquerra (unionista) QUE NO HAN VOTAT, etc. podem considerar aquestes consideracions són estrictament acadèmiques i concloure que el 9,89% de vot rebut per ICV-EUA és íntegrament independentista.

d) Els catalans independentistes d’esquerra radical han votat les CUP. El 3,48% rebut per les CUP, és íntegrament independentista.

e)Els catalans radicalment independentistes i progressistes de SI que no ha tret representació parlamentària han rebut un percentatge de vot del 1,8%. Sens dubte íntegrament independentista

Així doncs, la suma ens dona una xifra de : 59,53% de vot INDEPENDENTISTA.

BLOC UNIONISTA

A) Els catalans unionistes de dreta han votat al PP. Així doncs el 12,99% de vot rebut pel PP és íntegrament unionista.

B) Els catalans unionistes d’esquerra espanyola han votat el PSC-PSOE. Així doncs, el 14,43% de vot rebut pel PSC-PSOE, és íntegrament unionista.

C) Els catalans unionistes d’esquerra regionalista han votat al C’s. Així doncs el 7,58% de vot rebut pel C’s és íntegrament unionista.

Així doncs la suma ens dona una xifra de 35% de vot UNIONISTA

La resta de vot emès pels partits que no han aconseguit representació parlamentària com ara, el Partido Pirata, la UpyD , etc. encara que se li afegira íntegrament al 35% unionista, aquest arribar a un topall de 37%-39%. La comparació no admet dubte.

Els resultats d’aquestes eleccions són tan contundents que demà mateix el Parlament de Catalunya podria declarar unilateral ment la independència amb tota legitimitat democràtica i amb el recolzament internacional d’un col·lectiu gens menyspreable de nacions serioses.

Respecte del daltabaix patit per CIU, també cal matisar-lo, tot i que probablement el càlcul d’Artur Mas anava una mica errat. Però Mas està lluny d’haver perdut la partida, perquè si te l’habilitat, la voluntat i el coratge necessari de portar a Catalunya a la independència, és més que probable que les següents eleccions ja amb una Catalunya independent, les guanye per aclamació i amb una majoria absoluta garantida.

És cert que CIU ha baixat, no tan cert que hi haja perdut, i per descomptat el que és radicalment fals és que el sobiranisme haja retrocedit com s’entesten en afirmar els mitjans espanyolistes.

En aquesta ocasió però, les xifres no admeten ambigüitats, són les que són i per primera vegada no estan sotmeses a interpretacions per més que alguns voldrien que fóra així.

Amb motiu de l’aniversari de Fuster

Sense categoria
l’interrogació perpètua

18/11/12

Amb motiu de l’aniversari de Fuster

Parem atenció a una de les frases més polèmiques de “Nosaltres els Valencians”:

DIR-NOS valencians, és la nostra manera de DIR-NOS CATALANS.

En cap moment Fuster proposa no ja la identificació amb la Catalunya estricta sinò fins i tot la imitació. Només ens cal SER valencians sense adulterar, (sense castellanitzar vaja!) i per tant no se li pot acusar ni tan sol de catalanista. És limita a fer una constatació: els habitants dels territoris medievals del Principat de Catalunya, del Regne de València i de les Illes Balears comparteixen trets nacionals OBJECTIUS.

Perquè doncs això de “DIR-NOS”?, Doncs per la manca d’un nom unitari. Podia haver afirmat que “DIR-NOS” valencians és la nostra manera de “DIR-NOS” llemosins o de “DIR-NOS” bacavesos, o de “DIR-NOS” ibers helenitzats (Kat-Helens), etc. , si tots els pobles esmentats en la terminació Països Catalans haguessin disposat d’eixe nom UNITARI de tot el territori que no designara al mateix temps una part del mateix. 
Al cap i a la fi la creació dels estats moderns ha passat per encunyar noves terminacions: Lusitània
es converteix en Portugal, El Regne de Castella eixamplat es converteix en Espanya (no hispània ni ibèria), els pobles germànics o imperi prussiá en Alemanya…etc.

Per exemple, els andalusos i els extremenys no tenen eixe problema perquè per ells, dir-se andalús o dir-se extremeny es la manera de dir-se espanyol. Altra cosa hagués estat si dir-se andalús fora la manera de dir-se castellà com ens ha passat a nosaltres els valencians.

L’esquerra i en general el moviment antifranquista de l’època gestiona francament mal les reflexions de Fuster (perquè eren reflexions i no propostes polítiques en el sentit estricte) i si que cau en el parany de la imitació; i ho fa perquè els noms són molt poderosos i la designació català, fins i tot en el valencià més conscienciat, i amb més capacitat d’abstracció, remet a l’habitant de la Catalunya estricta i a la variant dialectal hegemònica del territori.

Això ha esdevingut també en un complex d’inferioritat que ha fet estralls entre les rengleres del nacionalisme valencià. Totalment injust per altra banda. Només ens cal preguntar-nos que haguera passat al Principat si els haguessen dit que no parlaven català, sinó valencià, i que pertanyien a un territori anomenat Països Valencians i per tant al remat eren valen cians i no catalans. Estic segur que (això que aquí coneguem com a blaverisme) hagués fet un esclat virulent en ‘El Principat?.

Qui ho va entendre bé? 
Doncs la dreta espanyolista. En definitiva van ser els que millor entengueren Fuster. Podríem dir que van ser els més fusterians. Per això d’immediat es va posar mans a l’obra per confegir una identitat valenciana que fes impossible la frase de Fuster. I hem de reconèixer que en molt bona mesura ho va aconseguir. 
A falta d’altre nom del territori abastat entre Salses i Guadamar i Fraga i Maó, ens quedarem amb Països Catalans, i d’un altre nom unitari de l’idioma deixarem el de català, però deixeu-me opinar que no fou precisament un encert.

I no va ser Fuster precisament qui es va equivocar.

HALLOWEEN

Sense categoria
dèries

04/11/12

HALLOWEEN

Que la nit de les ànimes, recollida i estremidora (les animetes podien endur-se-te’n, compte!) on menjaven castanyes i moniatos torrats, on s’honorava als nostres morts, contàvem histories de por i estrenàvem alguna peça de roba, s’haja convertit en un circ sense trellat (a la cultura anglosaxona el Halloween SI que en té de sentit, cal no oblidar-ho), i tot açò en el breu període d’una generació, espanta. 
A mi m’irrita profundament i quan una colla de nanos truca a la porta de ma casa per fer TRUCO O TRATO
i he de fer esforços per no enviar-los a cagar, cosa que he fet en alguna ocasió.

Ens caldria reflexionar perquè pels nostres xiquets la festeta dels collons ja és un fet. 
No serà que hem deixat un buit per on s’ha es
golat eixa cosa estranya? 
Hem deixar d’anar a visitar els nostres morts al cem
entiri, les noves generacions perden la connexió amb els ancestres i en conseqüència connecten amb els psicòpates de Hollywood.
Què collons estem fent malament.

O serà una moda transitòria?

Sobre les Eleccions gallegues i basques

Sense categoria
Des del País Valencià  estant

21/10/12

Arran les reflexions al Facebook de Joan Sorribes sobre les eleccions galleges i basques: 


Algunes reflexions sobre els resultats electorals a Euskadi i Galícia: 1) Sense dubte, a Euskadi la majoria nacionalista basca és aclaparadora, 2) El PSOE sofrix una davallada històrica a Galícia i Euscadi, 3) Allà on hi ha dreta i esquerra nacionalista, el PSOE perd més i el PP no guanya i/o queda residual, 4) Els qui qüestionen la representativitat de l’esquerra abertzale hui tenen una nit de malson i quatre anys assegurats de mala llet, 5) Permetre que una part del propi partit-coalició no se senta còmode i es provoque una escissió, té pèssimes conseqüències (el tema del BNG i ANOVA), 7) “España” i l’espanyolisme tenia (i es confirma de nou) un greu problema, 8) El PSOE només pot seguir sent alternativa del sistema en territoris indubtablement de matriu castellana, 9) l’abstenció sempre juga a favor de qui detenta el poder, en termes de representació política (confirmat perenèsima vegada)…, continuarà… (JS)

Robert Mora:
D’acord amb l’anàlisi. Un apunt i un matís: com demostra el fenomen ANOVA no sempre les escissions son dolentes. Xose Manuel Beiras guanya bastant més del que el BNG perd. Cert que va amb coalició amb EU, però aquesta en solitari no es menja una rosca i amb l’ANOVA li ha fet un bon mos al PSOE, i el que es previsible és que l’EU de Galícia entre en la dinàmica nacional gallega com ha passat amb l’ICV catalana. L’errada del PSOE de caure en les urpes de l’espanyolisme ranci li costarà l’existència com a força política.
¿Que hi faran el PSG i el PSE doncs? Malgrat les diferències hi han semblances estructurals entre les dues federacions del PSOE. Des del meu punt de vista tenen dos camins, 1.- Acostar-se als postulats nacionals de ANOVA/BNG per una banda (que en vot popular conjunt superen de llarg al PSG) o fer-ho al del PP/CIUTADANS i per la banda basca al sobiranisme majoritari representat pel PNB/BILDU o caure de nou en els braços del PP i l’UPyD de Rosa Díez.
Aquesta afirmació és vàlida fins i tot pel País Valencià on les expectatives de vot de CPV (Compromís pel País Valencià) augmenten de forma expo
nencial i les del PSPV o cauen o s’estanquen.

Per altra banda, li hem parat molta més atenció als resultats electorals del País Basc que als de Galícia, cosa normal per la irrupció de BILDU després d’eixa gran errada històrica que va ser la llei de partits.

Ara bé, les de Galícia són per reflexionar ben a fons. El BNG més ANOVA, superen de llarg el vot popular del PSG (sucursal del PSOE a Galícia). En altres paraules: El nacionalisme gallec és la segona força política de la nació gallega…i pujant, i el PSOE en caiguda lliure.
Altra cosa que també resulta positiva
-i que ningú no assenyala-, és l’escissió del nacionalisme en dues branques, l’esquerrana i la centrista com succeeix en qualssevol nació normal. 
Matise el ‘probablement’ perquè pot ser negatiu si no saben prioritzar i distingir entre els dos grans eixos polítics: l’eix nacional i l’eix dreta-esquerra. Si són capaços de fer-ho sense caure en personalismes, probablement estem assistint a l’enlairament d’una altra nació hispànica enquadrada fins ara en la monarquia hispànica

MACONDO, AL TALL I EL ‘TIO CANYA’

Sense categoria
El País Valèncià i Macondo: Cent anys de solitut

19/10/12

MACONDO, AL TALL I EL ‘TIO CANYA’

L’aportació de ‘Al Tall’ a l’imaginari col·lectiu dels valencians es d’una importancia poc ponderada. 

Per un poble tan inarticulat i amb una manca tan gran de ressorts èpics com és el valencià, allò que la cançó del ‘Tio Canya’ aporta, és d’una importància de la que estic segur, no hem arribat a ser conscients del tot.
De bestreta, el poble natal del Tio Canya, “La Pobla” té el mateix poder simbòlic que el Macondo dels “Cent anys de
solitud” de Garcia Marquez pels pobles de l’Amèrica bolivariana, i el personatge del tio Canya el mateix gruix èpic que Jose Aureliano Buendia.

És una d’eixes creacions que neixen en estat de gràcia i en el moment històric adequat, quan tota una franja generacional d’hòmens i dónes que va des dels que avui tenim entre els 55 i 70 anys, arriben massissament a la ciutat de València procedents de totes els contrades del país -en paraules de Fuster- amb ‘llur llengua in abdicada‘. 
Una onada de joves majoritàriament universitaris, que veuen en
‘La Pobla’ el seu mateix poble d’origen o tot estirar el del costat i en el personatge el tio Canya un dels innombrables tios canyes que poblen el país, pares, iaios o veïns.

Fins i tot la ‘narració’ de la cançó te un esquema que podríem anomenar de ‘Conte de Fades’ on València, Cap i Casal del País, es percep com vivint una existència alienada d’esquena al País, una mena d’entitat maleïda a la que cal treure del seu encantament melancòlic, o despertar d’un somni malèfic. 
Això que al remat aconseguiran els nets del to Canya.

Des del punt de vista de la seua potència simbòlica està en peu d’igualtat amb ‘Nosaltres els valencians’ (que li parla a la raó) o ‘Borja Papa’ (que li parla a la memòria), i cau en una terra ben assaonada i adobada per personatges com Raimon Ovidi o Fuster, Estellés entre d’altres.

Així doncs, ‘La Pobla’ és Morella i és Borriana, és Cocentaina i és Gandia, és Guardamar i és Dénia , és Canals i és Xàtiva etc. i València eixa entitat estranya amb la que, i on molts de nosaltres ens topetejàrem i que fou precisament en la seua alienació on ens trobarem entre nosaltres i trobarem i refermarem una identitat de què molts ni tan sol n’érem conscients.

I els fills i néts del Tio Canya érem nosaltres.

Adeu a “Al Tall”. No només han passat per la història, sinó que han fet història.

Empresaris o espanyols?

Sense categoria
L’empresariat valencia i un nou marc nacional

07/10/12

Empresaris o espanyols?

La patronal valenciana diu que cal enganxar-se al carro català en el tema del finançament. Fa tres-cents anys que no passava, que la burgesia subalterna valenciana s’atrevira a gesticular davant els amos de Madrid. Els interessos de la burgesia de la metròpoli i els interessos de l’empresariat perifèric comencen a xocar. És el mateix empresariat que va finançar, en el seu moment, l’anticatalanisme. Deixeu-me que m’alegre. (Ferran Suay)

La qüestió és més complexa en relació a de la pregunta de Ferran sobre si són mes empresaris o espanyols. 

Han tingut els empresaris, potser en alguna ocasió poder escollir marc nacional?

Ha estat el nacionalisme valencià capaç d’oferir alguna vegada aquesta alternativa real? 
Potser per això és tan important el procés català. De sobte comencen a veure’s com a possibles altres marcs distints a l’espanyol.

No oblidem mai que l’empresariat per definició és conservador. La diferència amb Euskadi i Catalunya no cal explicitar-la ara. 
Allí una burgesia puixant va aparèixer en un context de depressió econòmica profunda a l’
Espanya castellana i va fer seu el marc nacional basc i català, però això no va passar ni al País Valencià, ni a les Illes ni a Galícia

Cal tenir en compte que el nacionalisme és un fet de consciència, però com molt bé sap en Ferran Suay hi ha una cosa que s’anomena condicionament clàssic o més planerament ensinistrament que transita per altres viaranys distints a la consciència, i és aquest ensinistrament ‘espanyol’ al que la majoria de nosaltres i per descomptat la majoria dels empresaris ha estat exposat des que varem obrir els ulls. 

Aquest ensinistrament és el que ha fet perdurar el masclisme entre les dones o el racisme entre els negres o… l’espanyolisme entre els valencians/catalans/bascs, etc. I no resulta gens fàcil desempallegar-se d’aquests reflexos condicionats.
Ara bé, com diu Ferran,
 res no és etern. Ni l’Imperi Romà”

El País València davant la independència de Catalunya

Sense categoria
El País Valencià i Catalunya: dues dinàmiques distintes.

22/09/12
El País València davant la independència de Catalunya

Des d’un punt de vista formal i ètic, (i per descomptat polític)  els valencians, tant els que s’identifiquen a si mateixos com a valencians de nació catalana, els que ho fan com valencians de nació valenciana o aquells valencians que sentin-se espanyols reconeixen el dret de les persones a exercir el seu dret a auto determinar-se nacionalment (que existir existeixen!), i excloent per tant únicament als anti demòcrates, que li neguen al poble de Catalunya i al poble valencià el seu dret a determinar el seu futur, (dissortadament molt abundants) la resta, no hem de fer altra cosa que que saludat amb tot el respecte la decisió de Catalunya d’accedir a la seua independència i constituir-se com a estat propi dins de la Unió Europea. Punt final.

No s’ha d’enterbolir amb arguments més o menys insidiosos una decisió i un pas d’una transcendència tan gran que fa vertigen i que pot induir a molts catalans que tot i estar delerosos de la independència, a sentint-se tenallats per la por finalment, fer un pas enrere. Per fer això ja n’hi ha prou mitjans espanyols que practiquen l’amenaça oberta o velada, soterrada o manifesta, pronosticant tots els mals de l’infern si al remat s’arriba a fer el pas. De fet ja ho estem veient i no solament a Intereconomia o el Gato al Agua, i afins, sinó al mateix govern espanyol i altres trones presumptament progres.

O com tan encertadament va denominar el representant de la CUP en David Fernàndez “la bancada de la por” dins el mateix Parlament Català.

Per tant donar tot el recolzament que s’hi puga proporcionar, i a partir d’ací engegar tots els debats i els anàlisis que vulguem.

Jo crec que –i ho crec jo clar està- que la independència de Catalunya globalment serà molt positiva per a la resta de pobles sense estat de l’actual Estat Espanyol. I molt probablement també pels pobles de matriu castellana als que permetrà trobar-se amb ells mateixos sense el recurs històric a l’enemic intern que sotmetre, al diferent, a l’altre.

Cert que amb probabilitat, La independència de Catalunya es produirà una pressió re-centralitzadora, però, i què?! O és que periòdicament no assistim a aquesta mena de progroms sense que hi hagen motius objectius detectables, ans únicament per l’activació dels dimonis interns tant dels governants de torn com de l’Espanya profunda i malcarada?.

Per contra, si al final Catalunya –que saluda la sortida del sòl amb un “bon dia” igual que valencians, mallorquins andorrans nordcatalans i altres-, s’excel·leix com a nació, em primer lloc s’haurà trencat la maledicció del fatalisme amb el que tots els pobles sense estat de l’Estat de matriu no castellana, viuen la seua condició de espanyols de segona. Un nou paradigma hi serà present. I de sobte sabrem que ‘ÉS POSSIBLE’.

A més i singularment per als valencians, l’aparició d’un estat europeu de 8 milions de persones, al nord de la Sènia amb el mateix idioma que el nostre (amb totes les variants que es puguen escatir i se li done el nom que se li done) ens permetrà ser presents a Europa EN VALENCIÀ.

I això no és poca cosa.

A més a més, jo estic convençut que arran de la independència, emergirà al País Valencià un nou paradigma de forces polítiques dins el País Valencià amb força incontenible.

No només Compromís (Bloc/IPV/Verds) ja al Parlament i pujant, sinó també ERPV i MDT i amb probabilitat forces ara insignificants i embrionàries a hores d’ara com Estat Valencià o República Valenciana seran percebudes com a centrals en la construcció d’un nou País…..Cert que Espanya intentarà aixafar el nou paradigma, però el camp de joc haurà canviat radicalment.

Per la meua banda no puc més que engrescar a les forces polítiques sobiranistes catalanes a que continuen pel camí iniciat. Per si algú no se n’havia adonat, 2 milions de catalans a l’onze d’octubre (en una nació que no arriba als 8), són l’equivalent de 9 milions d’espanyols manifestant-se a Madrid. Cap altra manifestació dels últims 40 anys admet comparació.

Tant de bo els  següents a seguir-los fórem els valencians o per alguns, els catalans del sud. Els desitjos són lliures.
Robert Mora

La malaltia estructural del nacionalisme espanyol

Sense categoria
Quan creus que tot s’acaba, torna a començar.

Espanya pateix d’un trencament intern dramàtic que la porta a la ineficàcia quan és troba al davant de qualssevol cruïlla transformadora important, i és ni més ni menys que la ‘qüestió nacional’, els drets de les nacions que hi conviuen al seu si. Només cal fer una repassada a la història per veure que des de les Corts de Cadis (ABANS INCLÚS) fins avui, cada potencial moment de fer un pas endavant la qüestió dels drets nacionals emergeix com un Guadiana posant a “L’ESQUERRA OFICIAL ESPANYOLA” en la tessitura de assumir-los com a propis o arrenglerar-se amb la dreta més casposa. I fins ara el que ha passat sempre ha estat el segon. Realment és dramàtic de debò i un assumpte que té quasi més a veure amb la psiquiatria que amb la política. Com pot ser que el model borbònic francès dels Decrets de Nova Planta haja arrelat tan profundament en la consciència de l’esquerra quan pel cap baix apenes si té 300 anys de vida i el model de la diversitat nacional haja estat l’hegemònic fins eixe moment durant un miler d’anys? De veritat, jo no ho acabe d’entendre.
Robert Mora

LES CAIXES D’ESTALVI O EL DESCRÈDIT DE LA POLÍTICA

Sense categoria
O la manca de control sobre les entitats financeres 

22/07/12

LES CAIXES D’ESTALVI O EL DESCRÈDIT DE LA POLÍTICA

Com tots sabem les caixes d’estalvi neixen el el segle XIX com a entitats sense ànim de lucre i per fomentar l’estalvi de les classes populars, combatre la usura i amb la finalitat que una part dels beneficis es destinen a obres socials. Es a dir vinculades als antics ‘Montes de Piedad’.
De fet encara recorde com em cridava a mi l’atenció de xiquet això de Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Valencia. No relacionava la muntanya -tangible- amb un concepte abstracte i intangible com és la pietat.

Per entendre’ns son els bancs de peixets menuts de la societat a diferència dels Bancs que si que tenen ànim de lucre i estan vinculats al capital: industrials, tarongerers, comerciants, etc. Mentre que les caixes d’estalvi els seus antecedents immediats rauen en les diferents formes de beneficència.

Feta aquesta petita introducció entre en matèria d’allò tan escandalós que a passat am Espanya i que està a la base de la crisi econòmica que patim, però també -i açò es encara més greu- de la crisi ideològica que està vorejant la impugnació del sistema democràtic.

Algú s’ha plantejat amb quins diners s’han construït l’Aeroport de Castelló o l’hiper deficitari parc temàtic de Terra Mítica, o l’Aeroport de Ciutat Real o tot els seguit destadis, centres comercials, esportius temàtics, autovies que van des de ningun lloc a cap lloc, AVES de tots els colors, que com ha bolets trobem al llarg i ample de la geografia de l’Estat Espanyol?. 

Doncs si, de les Caixes d’Estalvi que han controlat els partits en el poder que amb el poder que se’ls ha atorgat d’ocupar els consells de direcció d’aquestes entitats d’estalvi, han decidit que tot aquest seguit de despropòsits tenien una finalitat de “obres socials”. I com qui no vol la cosa guanyar-li la pròxima contesa electoral al contrincant.

Es a dir majoritàriament ha estat un joc de PP i PSOE.
Si senyors, amb un parell de torrons!

M’hagués agradat veure la cara dels directius del Banc de Santander, del Deusche Bank i tutti quanti per l’estil, cas de que haguessin anant a demanar-los un préstec per fer un Aeroport a Castelló o a Ciutat Real.

Com a poc els hagessen enviat a esparragar, si no els hagués agafat un atac de riure.

Tota aquest seguit de despropòsits, sha fet amb els diners dels ciutadans de a peu, s’han arruïnat totes les caixes d’estalvi de l’Estat i de pas s’ha arrossegat darrere una bona colla de Bancs. I això ho han fet els partits democràtics en el poder bàsicament per mantindré a l’adversari en la oposició. I com si açò no fos suficient les Caixes d’Estalvi hereves dels Montes de Piedad s’han dedicat a estafar als ciutadans de les classes populars.

No una altra cosa han estat això de les “ACCIONS PREFERENTS”.

Ja té gràcia, molt poca per cert, que les Caixes d’Estalvi i Montes de Piedad hi hajen sobreviscut al Movimiento Nacional franquista i que menys de 40 anys de democràcia les haja convertides en un símbol de corrupció.

Jo crec en la política i en la democràcia representativa, però no puc menys que entendre a les noves fornades de joves que -perillosament- estan fent un discurs ANTIPOLÍTICS i per tant antipolítica. I que com a conseqüència directa del rebuig a la política, perillosament buits d’ideologia o ideològicament tan inarticulats que els deixa inermes i a mercè de la manipulació i de la ocupació d’aventurers.

Aquells que ja tenim una certa edat, recordem amb paüra una infantesa que va transcórrer en un temps sense política.


Robert Mora

Provocació interessada

Sense categoria
Divertiment

21/07/12
“Ho he estat pensant detingudament i he arribat a la concussió que si Espanya no tingués altre remei que sortir de la zona euro el que jo proposaria és que el País València es convertira en un Land d’Alemanya, atès que la Constitució Alemanya permet la unió amb altres territoris europeus. Només hi ha dos Constitucions al món (que jo sàpia) que ho contemplen: l’Alemanya i la de Corea del Sud, ambdues per raons òbvies de reunificació del territoris, i com que Corea del Sud ens pilla una mica lluny, doncs la d’Alemanya estaria bé estar com a territori associat a l’estil de Baviera.”

L’ EUROPA INVIABLE versus L’EUROPA IMPOSSIBLE.

Sense categoria
L’Europa dels estats o l’Europa dels pobles.

03/06/12

L’ EUROPA INVIABLE versus L’EUROPA IMPOSSIBLE.

La crisi europea actual al meu entendre, té tres eixides possibles: el trencament total o parcial de la Unió Europea tal i com la coneixem i el naixement d’una autèntica Europa unida amb uns trets completament diferents als que ara podem imaginar, el manteniment de l’estructura actual, i el retorn a la Europa dels Estats nació.

També crec que ni de lluny hem conjurat el perill de conflictes de naturalesa bèl·lica al sí de la UNIÓ EUROPEA.

Cal no oblidar que des de l’Imperi Romà ençà ; Imperi romà d’Orient, Sacre imperi romà germànic, Reforma protestant, Transició de l’ancian regim de legitimitat descendent -Déu-Papa-Emperador-súbdit- al nou règim de legitimitat popular ascendent -sobirania popular- , passant per la Europa dels imperis a la Europa dels estats nació, cadascuna d’aquestes cruïlles ha estat adobada de llargs i sagnants conflictes.

Les dues últimes grans guerres son feudatàries d’aquesta última transició amb l’afegitó modern de dues grans ideologies que arrosseguem i que configuren el rerefons europeu: el marxisme i el nazi-feixisme.

La descomposició dels imperis europeus, tant els de naturalesa continental (el prussià, l’austre-hongarès, l’otomà i el rus) com els de naturalesa ultramarina: britànic, espanyol, portuguès i francès, donen pas a la creació de estats-nació que edifiquen els seus nacionalismes respectius prenent com a material de base els trets nacionals dels pobles hegemònics existents al si del territori de l’estat resultant de la descomposició de l’imperi respectiu del que formaven part, i així neixen Iugoslàvia, França Turquia Alemanya, Espanya, etc.; i neixen amb els quatre traços que caracteritzen l’estat nació: 1.-mercat interior, 2.- moneda i 3.- exercit, 4.-nacionalisme d’estat com argamassa ideològica.

Pràcticament es pot afirmar que sense l’existència d’aquests traços definitoris no es pot parlar d’Estat nació.

Tanmateix ara ens trobem amb uns estats-nació amb l’edifici ideològic que els configura totalment intacte, ( nacionalisme d’estat) però sense sense mercat interiorsense exercit real (l’OTAN es l’exercit europeu amb comandament real a l’altra banda de l’atlàntic) i sense moneda pròpia, o el que es pitjor amb moneda compartida, però amb un aparell polític, ideològic i propagandístic de poder (nacionalisme d’estat) gairebé intacte i amb la potestat de confegir polítiques econòmiques i fiscals per un mercat inexistent.

L’escenari es de bogeria: 27 estats cadascú amb la seua pròpia hisenda, però sense capacitat de fer política monetària, que té com a contrapartida un ens polític central europeu opac, que gaudeix d’uns poders econòmics sense control polític i una regulació econòmica que formalment emana dels estats però que a l’hora de la veritat resta fora de l’abast d’unes estructures estatals pensades per controlar els mercats interiors i no el mercat europeu en el seu conjunt.

L’estrany doncs no és que la crisi actual s’haja  produït sinó que no haja ocorregut abans.

L’alternativa racional és clara: Dissolució dels estats nació, creació d’un poder polític democràtic i econòmic escalivat, però fort, transparent i manifest d’abast europeu i configuració d’una Europa dels pobles i les regions que s’atinga a eixos geogràfics i econòmics i dinàmiques nacionals reals i no a fronteres artificials.

En aquest moment el del Rin-Roinne, l’eix atlàntic, l’eix mediterrani, etc.

Seria arriscat dir quines són les nacions i pobles reals a Europa que han mantingut uns mínims de identitat i voluntat política de ser, sobre els que construir aquesta nova Europa. Potser alguns o molts, coincidisquen amb les fronteres estatals actuals. Fóra com fóra, seran els que seran quan arribe el moment i punt, i no crec (dissortadament) que els valencians ens trobem en eixe contingent. Si que tinc però l’esperança que Catalunya hi siga com a nació-estat central de l’eix mediterrani del que també forma part important el País Valencià. Sens dubte aquest fet seria la gran oportunitat valenciana per no desaparèixer com a poble.

L’element importat però, la pedra de toc, és els desballestament dels estats actuals.

Algú s’ho imagina? Algú s’imagina a Roma cedint poder polític a Milà i la Padania, o a Madrid -l’escullera de totes les espanyes però excèntrica de tot eix econòmic de desenvolupament real- cedint-li’l a l’”eix mediterrani”, es a dir al seu enemic històric: Catalunya?

Algú s’imagina a 27 aparells de poder suïcidant-se per construir una Europa amb aroma germànic, amanida de tocs francesos i neerlandesos?

I tanmateix eixa és l’única Europa viable.

Les alternatives són a) L’Europa inviable: l’eixida de l’euro i el retorn a l’Europa dels mercats nacionals, b) La construcció d’un estat confederal europeu dels pobles i les regions, l’Europa utòpica i c) el manteniment de l’Europa impossible representada pel model actual, es a dir, el conflicte i potser … la guerra.

En un món com l’actual d’economia globalitzada, amb l’aparició de poders polítics i econòmics emergents de dimensions continentals com ara la Xina, Rússia, Brasil o l’Índia, el retorn als mercats nacionals es un suïcidi sense pal·liatius, sobretot si atenem al fet que l’única economia en regressió a nivell mundial ara com ara és l’europea.

Els fenòmens regressius als que estem assistint, com ara l’aparició d’una extrema dreta nazi-feixista a Grècia és una broma de mal gust, i si no fos pel que té de símptoma i perquè fa por, faria riure. A l’Estat espanyol fenòmens com la UpyD o Ciutadans sense ser tan estrambòtics -ni trobar-se estrictament en el mateix nitxol polític- també apunten maneres. Algú els ha definit encertadament com a neo falangistes.

Per altra banda, i com a corol·lari lògic,és qüestió de poc temps que aparega de nou a l’escenari polític europeu el ‘socialisme real’  enfonsat després de ldela caiguda mur de Berlín, com una opció real de poder i no com el residual que és ara.

Doncs be, ens podem anar preparant: O eixim de l’euro a les tenebres exteriors -hipòtesi probable- tornant a l’Europa inviable del estats nació, o bé es produeix el miracle de la construcció d’un estat confederal europeu dels pobles i les regions a l’Europa utòpica, o bé ens mantenim en l’Europa impossible i conflictiva actual, que abans o després ens durà a l’abisme.

Seria un fet paradoxal i una broma pessada del destí, perquè el Mercat Comú, predecessor de la Unió Europea va fer la seua aparició després de la segona guerra mundial, amb la intenció confessa de fer de tallafoc d’un altre conflicte europeu.

Però com diu la dita, sovint el destí ens surt a l’encontre precisament pel camí que havíem escollit per evitar-lo.

O serà el procés i la cruïlla vers l’Europa utòpica el que ens durà a l’abisme?

Tan de bo estiga equivocat i només es tracten de fantasmes personals.

Robert Mora