Bloc d'en Robert Mora

Reflexions, opinions i estats d'ànim.

ENTRADES D’ABRIL DE 2021

Sense categoria

ABRIL

21/04/21

Aproposit de Todos todas y todes:

L’article és curt però no té desperdici i cal llegir-lo sencer i amb atenció, perquè la densitat del seu contingut es inapelable: https://images.app.goo.gl/zLh9imAKC7trxpdu7

Al•lucine de com això que es denomina “l’esquerra” a fet seus una serie de items que són la negació del sentit comú i la crítica intel·lectual més elemental. L’autor al•ludeix a la “derechita fofa” però per la mateixa (o amb més) raó es podria adreçar a la “izquierdita imbécil”. I si això no passa és perquè els “pensadors d’esquerra” o bé han dimitit de la seua missió o participen d’aquesta magna operació de modificació conductual de la realitat social…o bé (el mes probable perquè en privat molts ja ho diuen) són presoners del pànic a ser expulsats del ramat del “Todos, todas y todes” que l’autor esmenta.

22/04/21

Vox ha fet un cartell electoral comparant les iaies amb els ‘menas’ que es un autèntic destarifo (que jo no he compartit) i que ha corregut per les xarxes com la pólvora, sobretot com a denúncia de l’extrema dreta… i de pas fent-li propaganda.

Ho han aconseguit!

La pregunta que ens hem de fer no es si cal ignorar el cartell o compartir-lo com a denúncia d’un protofeixisme rampant, sinó el PERQUE aquest cartell destarifat ES EFICAÇ i compartit massivament, ni que siga com a denúncia, i eixa pregunta al meu entendre té una resposta bastant clara: Perquè el tema de l’immigracionisme versus anti immigracionisme NO ES DEBAT oberta i sincerament amb tots els ets i els uts, perquè si es fes així el cartell no tindria la més mínima eficàcia, (com tampoc es fa amb altres qüestions que formen part del paquet: feminisme, escalfament global, negacionistes informats versus afirmacionistes, transexualisme, qüestió de gènere, llenguatge inclusiu, etc.) als mitjans generalistes que tenen un discurs ancorat en un dels pols ignorant i opacant l’altre pol.

Si aquesta debats s’acararen obertament i amb sinceritat no es vehicularien (com ara passa) de manera marginal i subterrània però en creixement exponencial, en un format de dissidència resistent.

L’exemple de l’entrevista a Miguel Bosé es l’exemple deshonest d’allò que NO S’HA DE FER, aprofitant-se d’una figura en decadència personal i professional i dimonitzant el negacionisme via desprestigi personal d’algú sense capacitat real per debatre, quan el que caldria és demostrar en un debat obert la seua inconsistència i inanitat.

Mentre el tema de la immigració (i altres) no s’aborden de manera sincera als mitjans, partits com Vox continuaran emprant aquests tripijocs per saltar-se les fronteres de les convencions socials del “savoir fer” i polaritzant via emocional les grans qüestions socials del nostre temps.

Anem amb molt de compte, perquè una societat està basada no només en lleis i reglaments, sinó fonamentalment, en normes i convencions no escrites, assumides per la població. Quan aquestes normes no escrites es vulneren de part l’altra part deixa de percebre un adversari per veure un enemic.

La simple existència de Vox ja és un símptoma d’aquest trencament, (en una societat sana Vox no hauria -ni podria- existir), i per això, el seu univers ideològic està ancorat en ítems que són ignorats i/o opacats pel sistema i els seus mitjans, i què (molt de compte) previament han estat convertits en il•legitims!!

En altres paraules, en compte de convertir Vox en la encarnació del mal absolut, hauríem de preguntar-nos perquè cada cop hi ha més gent que el veu com la solució al sistema.

Poca broma.

24/04/21

L’única diferència entre el que li ha passat a Pablo Iglesias a Madrid amb Vox, i el que patirem al País Valencià amb el blaverisme d’Unio Valenciana, Aliança Popular et al., i a Catalunya amb Ciutadans, és, primer, que Madrid es Espanya dentro de Espanya i els Països Catalans perifèria on parlen raro; segon, que aquí va ser molt, però molt més greu, i que des d’Espanya (l’esquerra espanyola) s’ho mirava divertits, i finalment, que aquí es va deixar créixer el feixisme al si dels Països Catalans per aturar el nacionalisme i a Madrid s’esquincen les vestimentes. La “Batalla de València” (més aviat la masacre de València) va ser un règim de terror amb bombes, pallisses, atemptats, morts (Miquel Grau, Guillem Agulló) i un ambient irrespirable i tòxic amb una premsa que recolzava el feixisme sense complexos (Las Provincias/El Cabinista) i ara què els ha fet niu al bell centre de l’Estat ja no els fa tanta gràcia.

Ei! Tota la meua solidaritat amb Pablo Iglesias, sense matisos ni reserves.

Recordem però que la cosa no ve d’ara ni molt menys. Mala pesa al teler!

25/04/21

El 25 d’Abril de 1707 es va iniciar la invasió de l’Antiga Corona Catalano-Aragonesa i es va iniciar pel sud. Pel Regne de València. Els primers a ser assimilats “a las leyes del Reino de Castilla” pels nous decrets de Nova Planta vam ser El País Valencia i Aragó, a continuación caigueren per aquest ordre, Catalunya, les Illes Balears i Pitiüses i finalment l’Illa de Sardenya.

És una data doncs que ens ateny a tots els territoris i les persones que habitem els territoris esmentats.

No celebrem una derrota. Celebrem la memòria de que som allò que som a conseqüència d’una derrota i la determinació de no oblidar que abans d’eixa derrota la nostra condició natural era la llibertat i la independència nacional.

Som espanyols “Por justo derecho de conquista” no per lliure i sobirana voluntat. La nostra condició d’espanyols es recolza i fonamenta en un acte de violència, sang, foc i mort. Cal no oblidar-ho.

25-A,11S,11-J (data d’entrada de les tropes borbòniques a Mallorca), 7N (tractat delsPirineus). Afegim provisionalment el 17-O en la nostra llista de celebracions de derrotes?

Fer un recull de totes les dates és una bona idea perquè la desfeta es unitària i perquè les dates separades i singularitzades només són moments del mateix procés que fracciona en dates de derrotes separades el que en realitat és una derrota unitaria al davant d’un únic i mateix enemic.

ENTRADES DE MAIG DE 2021

Sense categoria

ENTRADES DE MAIG DE 2021

05/05/21

Els dos partits que són al govern d’Espanya han quedat en 3er i 5e lloc respectivament al parlament madrileny, i amb tota la potència simbòlica que li havien atorgat a Madrid això els hi suposa un cop demolidor.

Podemos amb la retirada d’Iglesias ha encetat la costera avall definitiva perquè no sobreviurà a les pròximes eleccions (com C’s), com a molt es residualitzarà als nivells d’Izquierda Unida.

El partit guanyador de l’esquerra a Madrid és un partit regionalista que sintonitza amb els moviments perifèrics de tall sobiranista i la dreta ja sense disfresses es manifesta com el que és i ha estat sempre, l’integrisme castellà cèntric…

El mapa polític de Catalunya es revela com el d’un país radicalment diferent al de “España dentro de España” que es Madrid.

I al País Valencià les repliques que són d’esperar van pel camí de la consolidació tambe d’un espai polític radicalment diferenciat.

Un País Valencià -cal no oblidar-ho mai- que continua sent la principal pesa del tauler per decantar l’equilibri en un o altre sentit. Raó per la qual es previsible que torne a ser el camp de batalla entre dues maneres contraposades de concebre l’Estat.

Altra cosa a destacar es que el “discurs” de tipus calvinista, moralitzant i prohibicionista de “que ve el llop” de l’esquerra del “todos todas y todes”, ha fracassat davant del discurs d’una dreta desimbolta alegre i libertaria.

I “last but not least” l’eix dreta esquerra salta pels aires com diu l’amic Ximo Vaello .

Caldrà prendre bona nota de moltes coses.

06/05/21

Preparem-nos per les repliques de la victòria de “la libertad ayusera” a la resta del cortijo pañol.

Tones de caspa ens cauran al damunt.

No estem fent bé els deures! Catalans, valencians i illencs necessitem una “religio” (que no religió), una narració, un discurs, una cultura, un projecte clar i comprensible que ens projecte al futur o morirem ofegats en caspa al so de les “montañas nevadas banderas al viento” que s’albiren al girar el cantó de la història.

L’esquerra de matriu espanyola a la que sempre li hem fet el viu viu no ens aprofita. Per això les Ayuso i els Abascal estan guanyant el futur.

No estic fent una proposta tribalista sinó cívica, política i individual (intersubjectiva), però sense dubte si col•lectiva, perquè sense un projecte POLÍTIC col•lectiu , i tanmateix ciutadà, que ens relligue,

ens disgregarem -ara si- en una multitud d’identitats fraccionàries pròpies de la postmodernitat.

Ja sé que és més fàcil dir-ho que fer-ho. I tant que ho sé!

07/05/21

He llegit en un post de Facebook una definició de Podemos que m’ha resultat especialment suggerent.

“Podemos” com a “condensador de les distintes línies i corrents del feminisme, LGTBI+, ecologisme, llenguatge inclusiu, etc”, altres més clàssiques i perifèriques al seu discurs nuclear com el dret a la vivenda, les minories nacionals etc. És una de les definicions més originals i al temps més precises que mai he escoltat/llegit.

Per això en la seua formulació original no parlava de dreta o esquerra, conceptes amb el mateix nivell de poder potencial SIMBÒLIC, POLITIC I INSTITUCIONAL , sinó de “los de arriba i los de abajo” un llenguatge més comprensible per les minories (a les que s’adreça) que denuncien “el patriarcat hetero normatiu de l’home blanc heterosexual i Cis, i la violació a la que está sotmesa la gran Mare Terra, Gaia a la que cal salvar del capitalisme depredador.

Només una d’aquestes minories se li ha ennuegat, les minories nacionals, perquè els nacionalismes d’alliberament no formen part del fenomen identitari de la correcció política, sinó que tenen vocació MAJORITARIA i INCLUSIVA, i cap de les dues característiques estan presents en les reivindicacions de les identitats fraccionàries de la postmodernitat.

Crec que és precisament per aquesta característica, d’intentar aplegar en un únic paquet les reivindicacions de les distintes minories amb vocació no-inclusiva (són minories amb vocació minoritària) ha estat precisament el tret més poderós -i original- de la seua praxi política i al temps la debilitat intrínseca de caràcter ideològic de Podemos.

Una força politica que ha sintetitzat en la seua praxi i en la seua definició ideològica la confluència de les distintes corrents de les minories de la “correcció política”, és un invent polític remarcable…però amb els peus de fang, i poques possibilitats d’èxit ideològic, sobretot des que van convergir amb els “Pitufos gruñones” d’IU, que provenen d’una tradició molt diferent al neixement del fenomen i de la “correcció política”, una ortodoxia anglosaxona de caràcter protestant calvinista.

I parle en passat perquè Podemos ja és passat des que ha esta devorat des de dins per IU i el discurs de la socialdemocràcia escandinava.

En efecte, a Podemos no se’l pot acusar des d’aquest punt de vista de populisme clàssic. No es ni tan sol identificable amb el chavisme bolivarià, que no té aquest component luterà del que si és portador Podemos.

Potser per això, l’autèntic hereu del Podemos primigeni siga Mas Madrid i el seu soci Compromís, més que no el partit/coalició Unidas Podemos.

Al respecte…(apunts diversos)

Sense categoria

Al respecte…(apunts diversos)

 

1.- El problema no és la dreta espanyola (al remat del remat l’esquerra i la dreta de la metròpoli s’alien SEMPRE per retenir les colònies, i eixa és una constant històrica), el problema és l’anomal nacionalisme català.

Si pares atenció, té n’adones que si escorcolles i fas l’arqueologia de les idees que hi ha sota dels moviments d’alliberament de les nacions hispàniques està lligat i subordinat a l’alliberament de classe, (el típic i tòpic alliberament nacional i de classe) perquè la gran utopia comunista és la que l’ha dotat d’un cos teòric des de fa més d’un segle. I aquesta concepció es troba a tot el ventall de l’independentisme. Per això NO trobem una extrema dreta, O simplement una dreta social (que no econòmica) desacomplexada entre l’independentisme.
Altra anomalia és que malgrat reclamar un estat propi, la idea d’estat es feble (novament, la idea leninista de “l’estat com aparell de dominació de la burgesia sobre el proletariat”) i està subordinada a altres consideraciones del pol d’esquerra de l’eix social (“som europeus”, “volem un estat per millorar la vida de la gent, per ser republicans, som republicans però no nacionalistes, etc.”, i d’altres més subtils). Res d’això s’observa en el nacionalisme espanyol, monolíticament castellanista i excloent de la diversitat, des de l’extrema esquerra fins l’extrema dreta, que accepta el seu estat sense qüestionar-lo, cosa que els permet barallar-se entre ells a mort a Madrid i aliar-se sense escletxes a Barcelona.
L’alliberament nacional del moviment independentista català pateix de febleses teòriques profundes en el seu marc ideològic que el fan mooolt vulnerable.
Per això se sent incòmode plantejant el problema com allò i en els termes que és la realitat: una nació oprimida contra altra nació opresora, i el camufla amb un llenguatge equívoc, i caient en tots els paranys que li para el mal anomenat “nacionalisme espanyol” queno és més imperialisme castellà, de “la diversitat, el multiculti, el bilingüisme, etc.” que l’Estat espanyol nega sense cap vergonya.

2.- La “diversitat” siga del tipus que siga, no és ni bona ni roïn per si mateixa Simplement ÉS. Tanmateix s’ha convertit en un valor en si mateix i per tant en quelcom possitiu a fomentar.

Si convertim la “diversitat” en un valor, la tendència serà la de “diversificar” la societat en totes les seves vessants, nacional, ètnica, sexual, política, cultural, identitària, etc.
La qüestió és on situem el llindar que separa la “diversitat” de la fragmentació, de la mateixa manera que la integració pot esdevenir en homogeneïtzació forçada.
Les apel·lació reiterada del valor de la “diversitat” pot acabar convertint la societat en un conjunt de minories en compte d’un conjunt humà amb una valors compartits i ben integrats on predomine allò que uneix per damunt d’allò que separa.
Es a dir, en això que s’anomena “poble”.
A qui i perquè li pot convenir tenir una societat formada per individus on predominen les diferències entre ells, en compte d’una societat ben travada de comunitats amb un predomini de valors comuns compartits? “Cui prodest”?
Entre una societat de ferms valors compartits que NO margine les minories per ser-ho, i una societat inarticulada de minories (i per tant feble i indefensa) hi ha un terme mitjà on el valor de la diversitat siga una norma moral transitòria envers la integració i no un valor que tendeixi i produeixi una simple col•leccio de minories enfrontades.
I en eixes estem.

3.- El document que han signat els partits sobiranistes més o menys partidaris de la independència depenent de les seves estratègies, comprometent-se a no donar suport al PSC a la Presidencia de la Generalitat ha suposat l’acta notarial de la sortida formal del PSC de la seua tradicional representació del “catalanisme d’esquerra majoritari”, aquell que es va postular durant anys com l’alternativa a la CIU de Pujol-Duran i Lleida, però per contra, l’ha encimbellat com el líder de l’àmbit unionista-espanyolista.

Li han fet un favor impagable a Illa com a cap de l’espai unionista de cara a les eleccions del diumenge, però el PSC ja és de dret PSC-PSOE i la interdicció ja és oficial.
Aquest document té molta importància perquè és l’embrió “avant la lettre” d’això que els catalans els falta i que els espanyols tenen: un estat que els permet combatre’s només en l’eix social sense implicar l’eix nacional.
El PSC encara podra fer un tripartit però ja només ho podra fer amb una part de les dues voreres que el 155 va delimitar de manera nítida.
Aquest document l’ha expulsat definitivament de l’espai “mental” que històricament havia ocupat en l’imaginari dels catalans-catalunyesos.
Al País Valencia per contra el PSPV-PSOE va guanyant espai al que semblava era el seu gran competidor que amenaçava amb substituir-lo: Compromís. La negativa i la malaptesa política que ha demostrat negant-se a consolidar-se com a força política ideològicament i organicament definida, acabarà per passar-li factura, perquè cada vegada és percebut més i més com l’escolanet del PSPV-PSOE. Ja li l’està passant

 

Sobre l’allunyament del poder polític i el fenomen de la globalització

Sense categoria
No sé n’adonem amb claredat, però l’allunyament del poder que s’està produint amb la globalització, és l’equivalent al retorn a “l’ancien regim” on el poder no estava vinculat a la ciutadania sinó que provenia de fonts de legitimació superiors, divines en el cas de “l’ancien regim” i tecnocràtiques o “cientifiques” ara, però igualment de “coneixement superior” en el cas de la globalització.
Posem-li nom als nusos de poder allunyats i ho entendrem millor. Nusos de poder que no només són més poderosos que els poders tradicionals existents fins ara, i amb més capacitat d’influència, sinó que estan investits d’un poder “superior” no reductible a la voluntad popular, ans del derivat de l’intangible coneixement de la ciència i la tecnica.
Els nusos de la xarxa global de poder (concentracions de poder tal com els estats, ministeris, parlaments, instàncies regional, etc.), a mesura que van baixant i per tant acostant-se al ciutadà mitjà, van assemblant-se més i més, a delegacions dels poders superiors, que a emanacions de la voluntad popular. Un poder superior que ordena (p.e. la OMS als Ministeris de Sanitat davant la pandemia etc.) i que cada cop està més allunyat de qualsevol control. Als nusos pròxims, (estats) els toca executar allò que els poders supranacionals “suggereixen”.
Qui controla l’OMS, l’FMI, la ONU, la UNESCO, el BM, etc.? Qui controlarà un “Govern mundial” d’aquesta mena?
Ja no hi hauria on amagar-se. Caldria ser-ne conscients perquè per eixe camí s’em enfilat.
L’exemple de la UE és paradigmàtic, perquè al negar-se els Estats a cedir poder per convertir-la en una federació o confederació d’Estats, el poder de la UE s’ha allunyat del control ciutada, i la COMISIÓ EUROPEA (l’autèntic Govern Europeu) s’ha convertit un ens absolutament opac, no nomes independent de la voluntad del ciutadà, sinó del mateix Consell i Parlament Europeu, en mans només de les elits dels estats membres. I amb tot és un exemple petit en comparació amb el que se’ns ve al damunt.
La globalització política (que no econòmica ni informativa a les que considero positives) està produint una deriva envers una mena de monarquia absoluta mundial, i els nusos d’aquesta xarxa de poder, (estats i instàncies regionals intermitges) les noves feus i els seus representants, els nous senyors feudals.
El mes paradoxal de tot és que els principals valedors d’aquesta globalització són les “esquerres”, O més pròpiament anomenat “el progressisme” (que sovint es confòn amb l’esquerra, perque certament hi ha un progressisme d’esquerra però també existeix un progressisme de dreta),  mentre “les dretes” tradicionals, amb el seu “patriotisme classic”, de grat, inadvertidament, o per força, s’estan convertint en les valedors d’àmbits de sobirania més propers al ciutadà.
Potser aquesta siga una de les raons del creixement de l’extrema dreta arreu del món. Es ben sabut que l’antic electorat del PCF l’ha recollit el Front Nacional de LePen, i que Trump va rebre un suport massiu de la classe obrera.
En eixe sentit els patriotes de les nacions sense estat ens trobem en una interessant avinentesa de “nobody’s land”, perquè no estem adscrits ni al patriotisme de dreta dels estats-nacio, ni al progressisme globalitsta…o no ho hauríem d’estar!
Només ens cal obrir un poc els ulls per veure que aquest embrió de monarquia absoluta mundial té molt a veure amb les Big Tech. L’exemple més palès ha estat la mort civil de Donald Trump al que han fet fora de Twitter, Facebook, Instagram, Youtube etc. fins i tot quan encara estava al capdamunt del poder, el que ens indica amb claredat meridiana, com el control ha fugit de la voluntat dels ciutadans i de les mateixes institucions de l’Estat, desplaçant-se a les grans empreses privades multinacionals que controlen les xarxes socials i proveïdores de serveis d’Internet i telefonia, empreses amb estrets lligams amb els nusos de poder de les instàncies supranacionals esmentades.
Mort civil la de Trump, que ara serà sancionada (i sobretot enblanquinada) amb l’empeachment.
Si poden reduir al silenci al President dels EEUU, que no poden fer amb un ciutadà corrent?
L’autèntic poder no és el que reprimeix (la represió la deixa per les instàncies de poder més baixes, estats, regions autònomes, etc.) sinó el que acarona…si et portes bé, i et fa desaparéixer si no et comportes d’acord amb l’ortodòxia.
En paraules de Orwell el que et “vaporitza” sense deixar rastre de la teua existència al món.
De fet molts dels moviments actuals del tipus “negacionistes i cospiranoics” s’assemblen com una gota d’aigua a una altra a les heretgies, la bruixeria i fenòmens semblants d’uns altres temps que semblen estar tornant.

SOBRE LA NOVA ESQUERRA CONTEMPORÀNIA I ELNACIONALISME DE LES NACIONS SENSE ESTAT

Sense categoria

SOBRE LA NOVA ESQUERRA CONTEMPORÀNIA I ELNACIONALISME DE LES NACIONS SENSE ESTAT

10/01/2021

Els que venim de l’esquerra marxista recordem perfectament el discurs de la estructura economica i la superestructura cultural (entre ells el nacionalisme) com una mena d’epifenomen que depenia totalment de l’estructura però sense consistència pròpia, i com eixa estructura econòmica creava dues (i només dues) classes socials enfrontades, la dels explotadors burgesos, propietaris dels mitjans de producció, i la dels explotats proletaris, i com les masses d’aquests segons es convertien en la classe revolucionària conscient de ser-ho que faria la revolució i ens duria a la fi de la història. Revolució que atenent a la teoría s’havia de produir en aquells llocs on l’acumulació de capital (Anglaterra, Alemanya, França, EEUU, etc) i la fortalesa d’un proletariat conscient la faria inevitable. Pronòstic teòric que MAI es va fer realitat.

Tanmateix davant el fracàs real del “socialisme real” Gramsci inicia una revisió a fons i darrere seu tot un seguit de pensadors (que van des de Foucault a Laclau) d’esquerra que li fan la volta a la truita (sobretot després de la caiguda de la URSS) i se n’adonen que el proletariat de les nacions capitalistes NO VOLIA fer la revolució, (la revolució va triomfar en els països agraris, on no tocava segons la teoria, com Rússia, Xina o Cuba) raó per la qual havia que repensar el model i posar en primer lloc la “superestructura cultural” com l’element bàsic i decisiu d’una nova esquerra i l’estructura econòmica com un subproducte d’allò cultural, retornant a la dialéctica de Hegel.

I en segon lloc, anar a la recerca d’un nou subjecte revolucionari.

Així arribem a l’esquerra moderna de tall cultural (el tant esmentat marxisme cultural) anomenada “nova esquerra” que ha fet del feminisme, l’indigenisme, l’animalisme, el globalisme (en compte de l’internacionalisme proletari), l’ecologisme, l’LGTBIsme, els assalariats (que no proletaris) i tot un seguit de nous agents, el seu nou subjecte cultural-‘revolucionari’ i el “de arriba y los de abajo, la casta, la trama i tutti quantti” de Podemos o el discurs mes híbrid del PSOE, el seu nou corpus teòric. Fent de la ideologia de gènere l’eix principal del seu discurs, on proletaris i burgesia són substituïts pels gèneres.

D’aquí la desorientació i el desconcert que molta gent tradicionalment d’esquerra té en aquests moment.

Per tant, l’esquerra ‘post URSS’ en compte de la lluita de classes canònica postulada per Marx, burgesia versus proletariat, proposa un nou model de distints d’agents revolucionaris:

Principalment el discurs de gènere Dones/homes, i com a auxiliares, els de homosexuals/heterosexuals, avortistes/antiavortistes, tendències sexuals minoritaries/heterosexuals llenguatge inclusiu/llenguatge ‘patriarcal’, indígenes/criolls, , negres/blancs, treballadors/patrons, ecologistes/contaminadors, immigracionistes/antiimmigracionistes, joves/adults

internacionalistes globalistes/patriotes nacionalistes, …etc.

Aquest últim eix ens ateny especialment als nacionalistes sense estat, perquè ens deixa en una situació difícil, en una situació neuròtica, en el que s’anomena LLIGAM DE DOBLE VINCLE teoritzat per Gregory Bateson, un autor de l’escola de Palo Alto, atès que les reivindicacions nacionals de les nacions minoritaries hispàniques sense estat sempre han estat vehiculares des de l’esquerra, mentre que l’imperialisme unitarista espanyol sempre ha estat una reivindicació de la dreta espanyolista.

El lligam de doble vincle consisteix en que hi ha un discurs manifest que ordena una cosa, l’assoliment d’un objectiu mentre que al mateix temps de manera tàcita, oculta i prohibint la seua verbalització manifesta, hi ha un altre discurs ocult que prohibeix el que l’altre discurs ordena, i que es troba a la base de molts símptomes neuròtics, fins el punt que va arribar a postular-se com el causant de l’esquizofrènia.

Doncs bé, nosaltres nacionalistes patriotes estem en una situació de “doble vincle”. No podem recoltzar la dreta espanyola perquè el seu patriotisme es imperialista i ens nega el dret a existir, pero el paradigma de l’esquerra ens obliga a ser immigracionistes en unes nacións minoritzades sense capacitat d’integrar la immigració. Ens ordena ser internacionalistes i globalistes, és a dir a renunciar a les estructures d’estat propi, ens empeny a tenir polítiques de control de natalitat i multiculturals quan comencem a estar en minoría dins el nostre espai nacional..etc.

Ho tenim malament. Cal sortir d’aquest doble vincle, però primer ens cal reconèixer la seua existència, i per descomptat a teoritzat un nou corpus doctrinal distint i diferenciat tant de la dreta com de l’esquerra espanyola.

SOBRE L’ASSALT AL CAPITOLI DELS EEUU

Sense categoria

07/01/2021 SOBRE L’ASSALT AL CAPITOLI DELS EEUU

El gran interrogant respecte del que està passant als EEUU, és si d’aquí sortirà un nou moviment polític o tot és desfarà com “llàgrimes en la pluja”.

Trump ja és el passat, però del que no és tan segur que el trumpisme desaparega tan facilment. Alerta doncs a l’entorn trumpista i els possibles líders que hi puguen sortir d’aquest magma. Ja coneguem uns quants moviments d’aquesta naturalesa sorgits a diferents èpoques històriques i a diversos indrets geogràfics del món.

Sense cap intenció ni interès d’establir paral·lelismes. Cada poble, cada país, i cada moment històric té la seua expressió pròpia.

09/01/2021

A Trump cal llegir-lo i entendre’l com a símptoma. Focalitzar-nos en la seua persona es un error. El “trumpisme” és anterior a Trump i el sobreviurà. EEUU te un greu problema polític i Trump, un outsider al sistema que ni tan sol es membre del partit republicà ha fet de catalitzador d’aquest malestar que JA ha pres forma POLITICA (gràcies al seu lideratge) i que no crec que desaparega amb la desaparició de Trump. En aquest cas la dita de “mort el gos s’acabat la rabia” no es cert. La ràbia romandrà després de mort el gos. Dit siga sense cap intenció pejorativa.

Les explicacions senzilles quasi mai són certes i es més, en indueixen a continuar cometent errades.

Jo aprecie els judicis de valors, (i una de les seves manifestacions com són les ideologies), perquè els valors ens ajuden a orientar-nos en la vida, però per fer anàlisis útils, de vegades cal prescindir-ne de la ideologia i dels valors que professem.

El problema amb què s’enfronta EEUU es un problema polític certament però no és només polític, de política socialdemòcrata o política neoliberal, sinó de quelcom més profund. Els consensos sobre els que estan fonamentats els EEUU d’Amèrica estan esgotats. La dicotomia “negre-wasp”, la dicotomia identitaria territorial “estat-nacio” (novaiorques/californià/etc. versus americà), “globalisme versus patriotisme”, “concepció religiosa de l’existencia versus concepció laica”, “individualisme versus col·lectivisme”, (dret a portar armes versus control de l’estat p.e.) etc. s’han esberlat sense consens ni sense haver estat substituides per altres. I el trumpisme els ha donat carta de naturalesa i foma política a qüestions que fins ara s’afrontaven com a questions prepolitiques, i ha encarnat aquest nou esperit de retorn als origens d’una part genys menyspreable de la població. Retorn impossible per altra banda. Ens agrade o no el racisme forma part substantiva de la nacio nordamericana,i aquests trets són impossibles de canviar perquè troquelen l’esperit col·lectiu. Voldria equivocar-me però em fa la impressió que ens trobem en un moment pre revolucionari perquè els EEUU necessiten una refundació amb tot el que això implica.

Si. En això tens raó. El mite del progrés lineal es només això. Un mite. La història és cíclica, però mai no es retorna al mateix punt.

Certament el positivisme mecanicista del segle XIX roman com a paradigma a l’hora dels anàlisis. El paradigma einstenià i planquià, (relativisme quàntic) encara no ha amerat la societat, ni penetrat en el pensament col•lectiu com ha epistemología básica a la que atansar-se en els anàlisis polítics, socials i històrics.

Reflexió sobreles eleccions catalanes del 14 de febrer

Sense categoria

07/01/2021 A les eleccions catalanes del 14 de febrer i darrere de tota l’aparent confusió, només hi ha dues alternatives estratègiques amb tota la sofisticació que es vulgui: la unionista consistent en trencar l’entesa entre ERC i JUNTS, amb la falca d’aquesta estratègia que és el PSC, i fer un nou govern semblant al de l’Estat que está encapçalat pel PSOE coalitzar amb PODEMOS i el suport d’ERC, i que a Catalunya fóra un govern encapçalat per ERC coalitzar amb COMUNS i amb el suport del PSC i potser també de la CUP.

L’estratègia independentista per contra, passa per una entesa entre ERC-JUNTS amb suport de la CUP amb l’objectiu de crear grans contradiccions als COMUNS al veure’s arraconats amb l’unionisme de PP/PSC-C’s/VOX.

La dicotomia pivota doncs en l’alternativa ERC-JUNTS si, ERC-JUNTS no. I l’unionisme, des dels COMUNS fins VOX posarà TOTA la carn a la graella per trencar qualsevol pont d’entesa entre JUNTS i ERC.

Jo, els homes, els detesto. El feminisme del segle XXI.

Sense categoria

05/01/21

La jove activista i escriptora francesa Pauline Harmange és l’autora d’un assaig curt i provocador Jo, els homes, els detesto (Destino / Paidós).

Un llibre-manifest que defensa i promou l’androfòbia i l’odi als homes!! I no només sembla la mar de normal sinó que el promocionen. Pel que he llegit tracta els homes com éssers inferiors: mandrosos, covards, violents, etc. I proposa l’androfòbia i l’odi als homes com a norma de vida.

El realment impactant no és que pense això (el racisme, la xenofòbia, el masclisme, l’antisemitisme, la misoginia, etc, existeixen) sinó que es publique, es promocione i se li done difusió com una cosa simpàtica, moderna, progre i guai. Ni més ni menys per l’editorial PAIDOS!

Algú s’ha preguntat a quin tipus de societat ens abocaria una proposta com aquesta?

Pel que es veu, és el senyal dels temps que estem vivint.

PODEMOS? NO CREC.

Podemos ha errat la seua acció política de cap a peus. No se n’ha adonat que l’eix profund que ha configurat la política espanyola des de la mort de Franco ençà, ha estat l’eix nacional-territorial, amagat i barrejat això sí, sota i amb l’eix social dreta esquerra.

Jo vaig arribar a pensar que per primera vegada en la història espanyola, un partit d’abast estatal, agafava el bou per les banyes i apostava per un canvi profund de l’estat, un canvi transformador que només pot ser de model territorial i de sobiranies emergents. En compte d’això ha disputat un pastís que ja té amo: el del jacobinisme d’esquerra espanyola del PSOE, certament amb una retòrica distinta, de tall bolivarià de “pàtria y pueblo venceremos”, però al cap i a la fi de nació espanyola, i no obstante, ha acabat fent-los el joc al que de bestreta Iglesias volia esquivar, “los pitufos gruñones ex PCE” escampats per les espanyes sota una multitud de sigles: les restes del naufragi del PCE-PSUC.

És cert que a marejat a Galicia, Euskadi, Catalunya i sobretot al País Valencià on “quasi” aconsegueix fer de Compromís una confluència de Podemos, gràcies a que bona part de l’ADN de Compromís i de la seua portaveu té el seu origen en el PCE/IU, sector que a mes a potinejat a plaer la coalició.

A errat de banda a banda, perquè l’únic combat que li pot guanyar al PSOE és el territorial, no el social ni el nacional espanyol. A mes tenint en compte, que a l’Estat Espanyol no hi ha espai per a dos partits socialdemòcrates.

A Galicia i Euskadi la partida sembla que ja ha finit, i al País Valencià amb el triomf de la candidatura de Pilar Lima poc sensible al fet nacional valencià, al front del partit, la decadència del sector pro podemos a Compromís i de la seua portaveu, afegit a la intel·ligència política que està demostrant Ximo Puig al postular-se al País Valencià i des del PSOE com l’equivalent del que Feijóo representa a Galicia des del PP, el deixen sense oxigen electoral ni ideològic, perquè a l’igual que a Galicia es veurà emparedat entre el discurs valencianista-espanyol del PSPV-PSOE i el federalista sobiranista de Compromís, sempre i quan aquest sàpiga llegir la lliçó del BNG i es desmarquen de l’espanyolisme naïf de Podemos. Aixo per no parlar del discurs república independentista de forces minoritàries com Esquerra Valenciana-ERPV amb un discurs encara marginal però més creïble i que fa de tallafoc d’una reedición del radicalisme podemita.

El nacionalisme espanyolista de matriu madrilenya no els ha deixat entendre els procesos i les forces polítiques profundes que sacsegen l’Estat des que Joan Fuster va escriure Nosaltres els valencians.

Les eleccions gallegues i basques doncs, a més de posar de manifest el creixement sostingut del sobiranisme, lent però ferm, i el retrocés de l’espanyolisme en les seues distintes variants, han certificat el final de l’aventura d’eixe invent polític atribuïble al 15M i covat als departaments universitaris de CC.PP. de la Universitat Autònoma de Madrid.

DEP Podemos? Tot fa pensar que si.

Sobre l’abolicionisme feminista de la prostitució.

26.09.2020 Sobre l’abolicionisme feminista de la prostitució.

Existeix un mercat de sexe perquè hi ha més demanda de sexe que oferta, i això ha estat sempre així i continuarà aixi. I un mercat el pots regular o prohibir pero no negar, perquè si existeix continuarà existint facis el que facis. I si el prohibeixen (que és la proposta de l’abolicionisme feminista) llençaran als venedors i als consumidors al mercat il•legal on els abusos i el tracte il•legal del producte florirà. En aquest cas a més, és considera que “el producte no es il•legal”, però si que és delicte el seu consum, però només delinqueix el consumidor si el producte es compra, no si es consumeix gratis. El venedor per contra no és culpable de res, i a més amb una sèrie de etiquetatges essencialistes i deshumanitzadors del comprador: només són culpables els consumidors SI SÓN homes els que compren sexe a dones i no si ho fan a altres homes (les dones també consumeixen sexe de pagament no ho oblidem però aquí no hi ha delicte), equiparant a més aquest consum a un altre tipus delictiu: la violació. I a mes els consumidors són per essència “masclistes que exerceixen la violència”.

L’etiquetatge del genere masculí com a “violent, masclista, violador i putero” que sempre agredeix a la dona simplemente no es cert. La majoria de consumidors de sexe de pagament són persones inofensives i en gran mesura febles. Els anomenats “incels” (celibs involuntaris, és a dir els que no es mengen una rosca).

A més a més equiparar -i per tant culpabilitzar- el “consum” de sexe amb el “tracte d’éssers humans” és una altra de les falàcies monstruoses que intenten vendre’ns.

La barbaritat és tan immensa que costa creure que el “progressisme i l’esquerra” estiga comprant l’argument.

Si a mes a mes considerem que hi ha un sector de població que llur única possibilitat és al sexe de pagament (persones considerades sense atractiu sexual, malformats, tetraplègics, i un llarg etc.), el que s’està fent (a mes d’una crueltat) s’assembla més al tabú del sexe utilitzat secularment per l’església per mantenir controlada a la població a través de la culpa, que a la Llei seca que va prohibir el consum i venda d’alcohol.

És directament una aberració que provocarà sofriment i que de progressista no té res.

Quan una realitat no t’agrada el més senzill és negar-la i castigar-la, però eixa “senzillesa” el que amaga és una profunda ineptitud per acarar el problema…o el que és pitjor, l’intencionalitat amagada de crear-lo.

Miscelània

 

23/06/2018

L’altre dia vaig quedar sorprès de fins a quin punt el PSOE ha parasitat les consciències de molts suposats “sobiranistes valencians” com vaig poder comprovar amb un grup d’amics amb qui compartisc tertúlia, quan vaig titllar el PSC/PSOE de falangista, i on vaig quedar molt sorprès davant la sorprenent reacció negativa quasi unànim que va provocar el comentari (no tots tots amb la mateixa virulència certament).

No és però la primera vegada que ho he observat. Hi ha un sector de la progressia “valencianista-sobiranista” que encara no s’ha dutxat de les recialles sociates

És clar que el PSOE no és la Falange perquè la FE és un partit feixista que proposa un estat corporatiu organitzat en feixos socials, sindicat vertical, familia municipio sindicat, diputats pels col•legis profesionals democracia orgánica, etc., I en aquest moment tots els partits de l’arc polític espanyol accepten el model de la democràcia liberal, fins i tot Vox i C’s, pero l’ANALOGIA (que no identitat) PSOE~ FE és perfectament vàlida perquè el PSOE (com la FE) conjumina un discurs espanyol aconfesional per una banda, i abrandadament nacionalista espanyol per l’altra, amb un discurs “social” talment com el que van brandar el Fascio a Itàlia o el Nacional Socialisme a Alemanya, (amb els que només compare discursos teòrics, no praxis histórica compte!!!) per tant és el que ‘estructuralment’ més se li assembla.

Aquest discurs social per contra, està absent al PP, C’S i Vox. Podemos té una factura més semblant al justicialismo argenti peronista. Òbviament el PSOE i Podemos tenen semblances però també diferències importants. Un parla de nació espanyola i l’altre de pàtria que no es ben be el mateix, un rebutja de pla el dret a l’autodeterminació i l’altre matisa molt més, etc.

El que vaig veure-hi l’altre dia no va ser una refutació argumentada sinó una resposta emocional col•lectva que em va sorprendre i que em va fer pensar. Molt.

https://www.vilaweb.cat/…/psc-bascula-cap-feixisme-1.html

https://www.vilaweb.cat/…/psc-bascula-cap-feixisme-2.html

https://www.vilaweb.cat/…/la-vergonya-socialista…/

23.06.18

L’estat espanyol no ha sortit del franquisme mai. Tota la classe política espanyola esta amerada de franquisme des de l’extrema dreta fins l’extrema esquerra. Només queda una opció política per sortir de l’atzucac: l’independentisme. La ideología a batre és l’espanyolisme. És la que ens paralitza com a societat, i parasita les consciències a nivell individual, la que ens aliena com a societat, com a economía i com a poble, per això els partits espanyols no són cap alternativa, s’anomenen PP, C’s, PSOE o Podemos, dit siga sense ànim d’ofendre a cap dels militants dels esmentats partits. No ho són ni com a estació de pas perquè hom acaba enviscat en la seua trama enganxosa.

La marginació econòmica del País Valencià no ve d’un dia. És programàtica i de llarg abast en el futur. El País Valencià té una relació tòxica amb Espanya que passa entre d’altres coses per un gravíssim complex d’inferioritat i per tant amb una falta de confiança en si mateix paorosa. D’ahi l’anticatalanisme i els gests grandiloqüents compensatoris de “millor terreta del món” “pàtria valenciana” “per ofrenar..” etc. i altres per l’estil.

Actuem doncs en conseqüència. Siguem independentistes.

 

15.04.19

L’any 2006 la premsa donava notícia d’una enquesta sobre fílies i fòbies dels espanyols envers els altres pobles de l’estat. Desconec els aspectes tècnics d’aquella enquesta, les preguntes, metodologia, representativitat de la mostra seleccionada i tot això, de manera que no puc dir res sobre el rigor amb què fou fet el sondatge ni sobre la poca o molta fiabilitat de les seues conclusions. En tot cas, les dades que aportava, tan distintes i distants del que era la idea més comunament acceptada pels valencians sobre ells mateixos (o més aviat sobre la imatge d’ells mateixos que creien que projectaven en els altres), em venien de perles per amanir la columneta sabàtica d’aquell 14 de gener que vaig titular «Amor no correspost». Perquè que els catalans(en l’accepció convencional del terme, ço és, els ciutadans de Catalunya) fossen els pitjor valorats pels altres era absolutament previsible, però que els valencians els seguíssem immediatament en l’oprobiós llistat de les fòbies rebentava tots els esquemes amb què havíem fet mans i mànigues per integrar-nos de ple i amb totes les conseqüències, i amb la inestimable ajuda de coaccions de tota mena, en la hispanitat. Tan simpàtics, dòcils i oberts com ens pensàvem, tan disposats a continuar ofrenant glòries i riqueses al tresor d’Espanya perquè en disposés a discreció, tan reblanits o muelles com la història ens havia fet, i resultava que encara se’ns devia veure el llautó de la catalanitat, que amb prou feines i escàs èxit havíem tractar de dissimular, corregir, ofegar i substituir per una més lluïdora espanyolitat que ens assegurés un puesto en el pervindre de la modernitat. Perquè a què es podia deure aquesta mania sinó a la identitat que l’ull aliè establia entre valencians i catalans del Principat?  Valga l’anècdota –que d’això es tracta a fi de comptes– per il·lustrar la idea que per a la determinació de la identitat i la consciència de pertànyer a un poble no n’hi ha prou amb un espill on mirar-se. Sobretot quan aquest espill és dissenyat per distorsionar la imatge que projecta. A El tercer home, la pel·lícula dirigida per Carol Reed en 1949 sobre la novel·la homònima de Graham Green i protagonitzada per Orson Welles, hi ha la cèlebre seqüència a la galeria d’espills d’una fira d’atraccions. Em fa l’efecte que els valencians sempre estem disparant a l’objectiu equivocat, entre imatges distorsionades. Em fa l’efecte que no l’encertem mai.

 

28.04.19

Impressionant article d’en Joan Ramon Resina! Un dels articles de reflexió més complets encertats i colpidors que he llegit en molt de temps!!

“Espanya, més que cap altre país occidental, inclosa la mateixa França, desplega una política fundada en els principis, incapaç d’entendre la política com a negociació, pacte i respecte pels compromisos. Tant li fa que el principi sigui a voltes la religió, la llengua, la monarquia, la unitat, o la constitució; allò que en fa un principi és la intransigència. La que en el pacte hi veu sempre una traïció. És sobretot per això que Espanya representa el nacionalisme en estat pur. Tant li fa que els seus polítics s’espolsin el concepte disfressant-lo de constitucionalisme i l’apliquin mecànicament –val a dir estúpidament– a tothom que els recorda la importància dels tractats, de les lleis privatives, com ara els estatuts d’autonomia (ells en diuen privilegis) i dels drets arranats. Tant li fa, perquè nacionalisme no és pas lluitar per imperatiu moral i responsabilitat social per a escapar-se d’un estat disposat a immolar-ho tot a la seva idea, sinó violentar la consciència en nom d’una legalitat que no és res més que l’expressió de la voluntat fanatitzada per aquella idea. Nacionalisme és impedir a qualsevol preu la resolució de les reivindicacions en conflicte. Aquesta idea de sobirania com a voluntat desenfrenada resumeix tota la virtut i tota la justícia de què són capaços políticament els espanyols. Amb independència de la forma de govern, el nacionalisme els aboca a l’estat absolut, aquell que, gelós com una divinitat primitiva, trona ‘la venjança és meva’ en vista de qualsevol desviació en l’amor que considera que li és degut.”

https://www.vilaweb.cat/noticies/nacionalisme-recurs-ineptes-joan-ramon-resina/?fbclid=IwAR2R6143YMB_C08v8WdeUXBcWpFepNfCMj7Yr3Kb54JIGDVAU_7DYrrz2w

 

04.05.2020 Faig meua aquesta entrada del Bloc de Savall

https://savallscat.blogspot.com/2014/07/israel-fa-nosa.html?fbclid=IwAR2xEL9tiR0HXxwDHrKMX1IIoDzcpC9kYaKaO91o3BQneczyiLRZi6a4r04

“Soc conscient que aquest post no agradarà a la majoria dels seguidors d’aquest bloc, què voleu que us digui? Cadascú és “cadasqual” i tants caps tants barrets. No escric perquè em feu l’onada, ho faig per provar d’explicar el que em passa pel cap, i per compartir amb vosaltres el que veig, m’expliquen o recordo. També soc conscient que igual s’emprenyaran amb mi els qui més estimo, perquè el pes del “no t’hi emboliquis” és cabdal en la manera de veure el món a la catalana, fins i tot quan hom te tota la raó del món. Però el silenci acostuma a ser el millor còmplice de la mentida, i per aquí si que no passo. No intueixo que hi hagi al món cap fill d’Isaac que em vulgui mal, cosa que no estic segur de poder dir dels descendents de Ismael, i per tant deixaré clares unes poques coses.

Gaza torna a bullir i els mitjans tornen a anar plens de fotografies colpidores de civils morts a resultes de les operacions militars israelianes a la Franja. Son imatges esfereïdores, com eren les dels nens morts en blanc i negre a la revista Life quan la guerra de Vietnam, com ho eren els cadàvers de les criatures mortes víctimes del bombardeig implacable dels aliats sobre el III Reich que publicava la revista Signal, com les dels morts a Barcelona sota les bombes de la Reggia Aeronautica de Mussolini, l’inspirador de Hitler, l’amic de Franco restaurador de Borbons. A ningú li agrada, tothom detesta l’horror de la guerra, i la població civil, de sempre, no d’ara, en rep les injustes conseqüències.

Altre cosa es que els morts siguin sempre relatius. A ningú li importa un borrall que les víctimes de la guerra del narcotràfic a Mèxic es comptin per milers. La gent que demana el boicot a Israel, quan pensa en Mèxic, esborra del tour turístic llocs marcats amb sang com Ciudad Juárez o Tijuana, i es centra en els resorts de Playa del Carmen o Cancún, on pot prendre el sol i fotres tova a cop de Pinyes Col·lades amagada darrera la seguretat privada dels Hotels de Luxe. Hi ha morts de primera, de segona, de tercera i morts jueus. Perquè sabeu què? Israel molesta, fa nosa.”

 

 

Aportacions a l’anàlisi post electoral

En primer lloc, l’anàlisi dels resultats electorals no es pot fer en un òrgan de direcció local NOMÉS, ben al contrari en aquests casos els anàlisis s’ha de fer de dalt a baix, perquè és la política general dels partits la que condiciona les polítiques sectorials o locals. Des de l’executiva de València ciutat podem esmenar errades puntuals de gestió i econòmiques, però no analitzar la política del partit, per tant i tenint això en compte, a banda del que es puga dir ara i ací avui, el més adequat i un cop els òrgans de direcció a tots els nivells hagen fet els anàlisis pertinents, el que cal és fer una assemblea per a que tothom pogués dir la seua.

1.- En primer lloc allò que cal decidir és quin tipus de partit volem ser. Un partit de masses que condiciones i execute polítiques de gestió o un partit de quadres que genere debat, ideologia i influïsca en les avantguardes del país. Tots dos tipus de partit son perfectament legítims. És més, un partit de quadres pot passar de sobte a ser un partit de masses quan és produeix el canvi històric pertinent i el nivell de consciència de la població fa un salt qualitatiu.

2.- A banda del tipus de partim escollim ser també ens cal preguntar-nos si el que representem es útil a la societat en la que estem inserits o no, si allò que representem i el missatge ideològic que emitim té ressò social. No tots els partits resulten útils en qualsevol moment de la història i hi ha moments que simplement el que cal fer és extingir l’organització o deixar-la en stand by. Un exemple al respecte es el del PSAN, que tot i mantenir la marca activa ha decidit suspendre la seua activitat després de més de quaranta anys d’activitat com a partit de quadres, ben actiu i fructífer.

3.- Les preguntes a aquestes respostes no poden ser només simples especulacions intel·lectuals sinó que han (hauríen si més no) d’estar avalades per «estudis de mercat». Des d’aquest punt de vista «l’empresa matriu» que vol entrar al País València i que és la que disposa dels diners necessaris hauria de encetar estudis de mercat electoral i enquestes per tenir dades objectives i no simples especulacions. Em referisc clar està a ERC. No obstant i en la mesura que aquests estudis i dades objectives no hi són només ens queda l’anàlisi i l’experiència personal nascuda de la praxis dels militants i dirigents.
Hem de deixar de viure en la ficció que a ERPV som una federació del parti ER al mateix nivell que ERC o ERIB. El PARTIT és ERC, i a les Illes el País Valencià existeixes dos apendixs d’ERC. Aquesta es la realitat a la que s’hem d’atansar i no l’ideal organitzatiu d’un partit anomenat ER i tres federacions del mateix als tres territoris històrics sota administració espanyola.. La meua opció és la d’un partit de masses amb voluntat d’autogovern i de gestió, i per tant la meua avaluació partint d’aquest suposit és la que segueix atenint-me als següents apartats:

a) Marca

b) Eixos ideològics

c) Acció política

a) Marca: Referent a la marca, i partint de la base que la marca ERPV ja ha fracassat massa vegades, la meua proposta es la de retirar de la circulació la marca política ERPV i substituir-la per la d’Esquerra Valenciana, sense extingir-la per suposat sinó aixoplugant-la dins la nova marca i mantenint els
mateixos lligams amb la resta de federacions d’ER i tenint en compte la constatació: ER no és percebuda com un partit, el partit és ERC. Els arguments al respecte són els següents:
El País Valencià necessita una marca política pròpia d’àmbit de País (i no només una marcafederació d’altre partit) que l’enllace sense solució de continuïtat amb tota la tradició política valenciana des de Blasco Ibañez, Marco Miranda, Juli Just, Gaietà Huguet, Faustino Valentí, etc, amb el Front Popular, La Guerra Civil, l’alcaldia de València però també i en temps recents amb Carles Mulet Grimalt, Paco Santacatalina i Guillem Agulló tots tres ex-presidents d’EV així com de la creació de l’Entesa, antecedent de Compromís fins els nostres dies.
I perquè la necessita?, doncs perquè la política esta sobretot basada en emocions (i més si afecta a qüestions identitàries) més que no en la raó. L’independentisme, com el sobiranisme o el valencianisme son processos emocionals d’adhesió a una determinada identitat. El blaverisme de la Transició ho va entendre a la perfecció per això és va recolzar sense manies en el regionalisme espanyolista majoritari en la població.
Es ben clar que al «catalanisme polític» a les avantguardes no els fa nosa i per tant tampoc la marca ERPV, com tampoc no els hi faria el d’ERC, però no és a eixe electorat al que volem adreçar-nos veritat?. Si més no, des del supòsit de l’opció del que volem construir és un partit de masses amb voluntat de gestió i no un partit de quadres i d’avantguarda ideològica. La proposta no és ni de lluny una proposta regionalista. Ben al contrari, només podrem ser desacomplxadament catalanistes des d’una organització estrictament valencianista (ser valencià es la nostra manera de ser català deia Fuster). Curiosament la marca ERPV no és percebuda com l’altra marca d’ERC sinó com una marca DISTINTA i a més, bastant anòmica, que no es distingeix clarament des del gran public de la de República Valenciana, ENV o d’altres marques per l’estil.
No obstant sóc ben conscient de la proposta de canvi de marca és duna gran fondaria i per tant a escometre a mitja o llarg termini i després d’un debat a fons, i per tant, si al remat el que es decideix és mantenir la marca ERPV jo seria més partidari de la utilització de la formula ERPV-ERC a semblança del PSPV-PSOE que mantenir únicament la marca ERPV en solitari. La raó d’aquest tandem és precissament la de valencianitzar la marca ERPV i associar-la a la marca ERC exactament igual que si decdirem canviar-la per EV (Esquerra Valenciana) Les èpoques extraordinàries demanen mesures extraordinàries, o com diuen en castellà, «a grandes males grandes remedios» I a tot això he de dir que a mi personalment m’agrada més ERPV que EV o ERC, però és bastant evident que no rutlla.

b) Eixos ideològics: Crec que el missatge ideològic d’ERPV manca de coherència en el sentit que te massa fronts discursius oberts. El primer d’ells és el que està implícit en el seu nom: «esquerra». L’etiqueta esquerra/izquierda és del PSOE que ha aconseguit apropiar-se del «copy rigth», i per tant reivindicar el vot per l’esquerra al final es demanar el vot pel PSOE.
No propose fer polítiques de dreta en absolut, el que estic proposant és fer polítiques d’esquerra, sense reivindicar el nom com a «marca». Exactament igual respecte d’altres eixos que és multipliquen i al remat resulten confusionaris. Cal fer polítiques d’igualtat de genere, d’igualtat LGTB, animalistes, ecologistes, etc, però aixoplugantlos sota una altre eix que podria ser (sobre això ens caldrà un debat seriós) el de la democràcia radical, però en qualsevol cas en un eix propi, per això de crear marcs mentals propis. En
definitiva, crear uns quants eixos ideològics propis sense caure en la profussió «progre» on de manera acrítica ens movem en l’actualitat.
De la mateixa manera respecte de l’independentisme. Jo no faria discursos explicitament independentistes al País Valencià, però si polítiques i propostes sobiranistes que desemboquen en una proposta independentista, però sense esmentar-la, no parlaria de dret a l’autodeterminació sinó (per ara) de l’eufemisme dret a decidir, no reivindicaria la llibertat del presos polítics catalans en tant en quant «els nostres presos polítics» sinó (i amb més vigor i determinació encara com el partit democratic radical i republicà que som) en nom de la democràcia, (o del epígraf que decidim) i per descomptat proclamant el nostre agermanament amb i com al nostres soci preferent a ERC.
Aquest és un debat obert que proposo: definir marcs, missatges i eixos propis per deixar de fer seguidisme multifunció.
La sigla d’ERC és molt poderosa i la podem reclamar més vigorosament com el nostre soci des de la nostra condició de valencians d’Esquerra Valenciana, que des de la nostra condició de d’ERPV federació valenciana (amb la boca petita) d’ERC. De fet Esquerra Valenciana i ERC ja van ser socis en el front popular i en el grup parlamentari d’ERC durant la república. En definitiva per poder ser mes desacomplexadament catalanistes ens convé ser més radical i organitzativament valencianistes.
Així doncs, els eixos ideològics EXPLICITS al voltant dels quals jo crec que haurem de emetre el nostre discurs són la democràcia radical, el valencianisme, el republicanisme i el dret a decidir, reivindicant el vot de proximitat, «lo nostre» i «els nostres».
Quede clar, que sóc ben conscient de la dificultat d’aquest capgirament, de les reticències que es poden generar i de la complexitat del procés que implica, tant intra com extra organització, i sobre el que no he fet cap proposta ni reflexió perquè simplement no en tinc, això pertany a la direcció política del partit. Eixe capítol ateny sobretot a la direcció de la federació i la direcció nacional.

c) Acció política. L’acció política es en part, una derivada immediata de l’anterior. No podem ser activistes multi funció so pena d’acabar no sent res, i hem de centrar-nos molt més en allò que ens pot resultar rendible i substantiu que fer 4 ó 5 manifestacions setmanals.
Si s’apuntem a totes i cadascuna de les batalles i manifestacions de totes les esquerres i tot el políticament correcte no ens queda ni temps ni lucidesa mental per posar l’accent en allò important. També aquí ens cal un debat seriós per determinar prioritats d’acció, que en molt bona mesura ens vindran donades per les mancances de Compromís en procés de «psoeitzacio» que per tant que ens ofereix una magnífica oportunitat de oferir una alternativa ideologica i organitzativa.
M’estalvie fer una relació d‘allò que considere superflu, perquè aquesta relació ha de ser fruit d’un debat, però si apunte els eixos bàsics:
Defensa radical de la democràcia sense limtacions (presos polítics, drets lingüístics, etc), defensa dels valors republicans, (igualtat, sororitat, llibertat, fraternitat, etc) aplicats a la democràcia i la vida social «micro»; participació en fòrums, plens municipals, meses de discussió on es podem fer visibles els nostres valors, etc. El que en castellà diuen «no dar puntada sin hilo»
L’independentisme per exemple l’hem de promoure a traves de la identificació valencianista, i e la denuncia de l’espoli econòmic, el feminisme a traves de la reivindicació de la democràcia i els
valors republicans, (la igualtat i la fraternitat com a principis republicans aplicats a les relacions entre homes i dones), etc. En definitiva hem de crear els nostres marcs mentals en compte d’adherir-nos als d’altres.
Per acabar, cal deixar constancia que aquestes han estat unes eleccions neuròtiques i neurotitzades (des dels grans partits d’Estat) extremadament polaritzades on els partits mes menuts han patit molt, i on el vot útil a enlairat una majoria del PSOE que amb molta probabilitat serà efímera.
Jo crec que hi ha un cabdal de guanys intangibles que com a tal no es poden quantificar, i que només podrien detectar-se demoscòpicament. Entre d’altres coses, des de la ciutat de València hem adquirit molta experiència en la manipulació de les xarxes on moltíssima gent ens ha llegit i ens ha vist, però com acabe de dir no són guanys quantificables.
Finalment, aquest escrit no te la voluntat de ser un decàleg a complir sinó NOMÉS una aportació reflexiva a un debat complex. Un deebat indefugible que espere que enllestim aviat.

Banalització del llenguatge polític

Terrorisme masclista

La banalitzaació de la paraula «terrorisme» i la seua utilització esbiaxada ha estat una construcció de la dreta del PP a la que s’ha sumat entusiasticament el PSOE.

Recordem com des de la FAES i sobretot en l’epoca d’Aznar es va generalitzaar la denominació terrorisme per tot allò que questionara la unitat de Espanya i com en aquests moments, la premsa amiga fa mans i mànigues per identificar com a terrorista la lluita democràtica i pacífica del poble cataqlà per la seua independència. Recordem com es va utilitzar sense manies per il·legalitzar partits polítics com Batasuna amb la infausta Llei de Partits, però que haguès pogut arribar fins i tot a il·legalitzar el mateix PNB. I que en aquests moment es com una espasa de Damocles que pot arribar a il·legalitzar la CUP, ERC i JxC.

Tot era ETA i sobretot, tot era terrorisme. Recordem com es van resistir a considerar de l’11M un l’atemptat jihadsta per la identificació de «terrorisme=ETA=separatisme». Parem atenció en com gradualment el mot terrorisme ha anat escalant posicions per acabar situant-se al caramull de la violència més condemnable, més enllà de l’assasinat, la violació, la tortura, etc. És suficient apel·lar al «terrorisme» perquè ningú ja no es questione cap dret humà del supossat «terrorista». Recordem que els xavals d’Alsasua estan comdemnats en tant en quant la seua violencia va ser «terrorisme», i no una baralla de bar. No estan comdemnats doncs per les conseqüències dels seus actes sinó en tant en quant les seues intencions eren «terroristes» perque estaven relacionades amb les reivindicacions nacionals basques.

Si fem la prova de preguntar a la gent que li suggereix la paraula terrorisme ens trobarem que la primera accepció és ETA, i adherida a aquesta trobem separatisme, «nacionalisme ètnic», (utilitzat com un eufemisme de racisme) etc. I si fem la pregunta de qui han estat les principals víctimes del terrorisme ens trobarem que surten el PP i el PSOE, que a la vegada són els que (també per la percepció dominant) l’han combatut amb més eficacia.

En poques paralules. El «terrorisme» es ja de ple dret un marc mental de la dreta i de l’unionisme espanyolista, com també ho son altres termes com separatisme, radical (per extremista), nacionalista (versus no-nacionalista o constitucionalista) etc. I per tant tot el que vaja precedit del terme terrorisme ens remet al seu món de significants.

Les definicions que he trobat del concepte son les següents:

DIEC

terrorisme m. [LC] [SO] [PO]

Moviment polític que utilitza el terror basat en la violència com a eina de pressió.

DNV-AVL

terrorisme [teroɾízme]

m. POLÍT./SOCIOL. Ús de la violència i del terror com a mitjà de pressió per a aconseguir objectius polítics.

RAE

terrorismo

1. m. Dominación por el terror.

2. m. Sucesión de actos de violencia ejecutados para infundir terror.

3. m. Actuación criminal de bandas organizadas, que, reiteradamente y por lo común de modo indiscriminado, pretende crear alarma social con fines políticos.

 

Algú em pot explicar com i perquè amb aquesta falta de precisió lingüística i amb les precedents connotacions polítiques i mentals assenyalades és fan servir des determinades esquerres a les que se les suposa més lúcidesa, el terme «terrorisme masclista»?

L’utilització del terme terrorisme per parlar dels assesinats, i maltractament físic o psiquic de dones per part dels homes, orienta el vot dirèctament cap el PSOE i el PP fonamentalment. Els pertany.

És cert que Vox està obrint un nou vocabular significant per referir-se a les relacions distòpiques entre els sexes posant-los en termes d’igualtat, quan tots sabem que tractar com a igual allò que no ho és és la pitjor de les injusticies perquè condemna a la víctima legalment. Un altre parany disfressat de democràtica «igualtat».

No és axò el que es propose òbviament, però si que propose no caure en la banalització i la indeterminació del llenguatge que hem de procurar que siga el més precís possible i que ens identifique políticament.

El millor xemple de llenguatge banalitzat i al temps pervertit l’estem veent al Tribunal Suprem d’Espanya.

Cal no oblidar-ho, pensem com parlem.

Algú que mata una dona és un violent, un assasi, un homicida, un pertorbat, etc, depenent de les característiques del cas; en cap moment abogue per suavitzar el llenguatge. Mai però “un terrorista”, que implica organització col·lectiva per assolir un objectiu polític. Parlar de terrorisme masclista ens remet a un imaginari on els homes conxorxats per un masclisme estructural practiquen la violencia contra les dones pel fet de ser dones. Això és gravisim perquè per una part culpablitza a tot sexe masculi , i per l’altra connecta per contigüitat la violencia masclista amb la lluita per l’alliberament nacional previament associada al mot terrorisme.

No és casualitat que aquest siga l’eslogan escollit pel PSOE/Podemos per «combatre» la violencia masclista. Insidiosament dispara a un objectiu, però apunta a un altre.

Crec que hem de ser molt curosos amb el llenguatge, perquè el llenguatge que utilitzem ens defineix políticament, crea la realitat social i sobretot orienta el vot envers determinades opcions polítiques.

BASTIM L’ALTERNATIVA (Quina, a què)

Només canviant la manera de fer les coses s’aconsegueixen resultats diferents, i viceversa intentar aconseguir distints resultats utilitzant les mateixes eines i els mateixos procediments ens porta a obtenir els mateixos i frustrants resultats indesitjats.

Aquesta frase (atribuida a Albert Einstein) amb aquesta o distinta formulació, es repeteix sovint aplicada a l’acció política, mai però no l’he escoltada predicada al comportament electoral, i tanmateix els electors cometen/m l’errada de donar una i altra vegada el vot als mateixos partits dels que s’hem estat queixant repetidament.

Res pot esperar-se si hom continua votant els mateixos partits amb els mateixos interessos i fins i tot amb les mateixes persones responsables al capdavant-

Sobta la reiteració d’aquest comportament, però la raó es troba a les tècniques de manipulació electoral, molt ben estudiades i millor aplicades pels grans partits del sistema amb grans recursos econòmics i mediàtics.

Simplement deixant per l’últim tram de la legislatura les mesures mes demagogicament populars, combinant-les amb una adequada dosi de por ben dosificada amb el missatge subliminal o explicit que ve el llop, voteu-nos a nosaltres o serà pitjor i us penedireu s’aconsegueix fer un tomb electoral el suficientment gran per que les forces de l’status quo revaliden la seua dominància amb el vist i plau de fins i tot un elevat contingent de vot conscient però tanmateix útil, per no prendre mal.

Els ciutadans del País Valencià, valencianistes, sobiranistes i/o independentistes (tres vessants i estadis tàctics del mateix objectiu estratègic) tenim una llarga experiència d’aquest parany que, combinat hàbilment amb una llei electoral que barra el pas a noves alternatives, al llarg de quaranta anys de democràcia ha beneficiat a un PSOE (i al seu revers, el PP) que ha jugat a la «puta i la Ramoneta», al «valencianisme però tanmateix espanyolisme»

L’altre dia, en una de les magnífiques editorials (L’hora de triar el camí) amb les quals Vicent Partal ens regala cada dia de dilluns a divendres feia ua reflexió sobra la nova composició de les Corts Valencianes i el presumible nou govern del Botànic II.

A l’editorial on s’hi feia una crida implicita a una major implicació en la construcció nacional del País Valencià per part de Compromís, em va cridar l’atenció el següent comentari d’un amic votant de Compromís:

«El posicionament de Compromís serà el mateix: polítiques socials, regeneració democràtica, i en l’àmbit simbòlic/identitari no crear-se massa enemistats. Per tant a nivell de construcció nacional no espere res.

Altra cosa és que amb el Botànic assegurat durant una legislatura més (fet molt a valorar), siga necessari fer passes endavant. Però aquestes no vindran de Compromís. Només l’aparició d’una força clara i desacomplexadament sobiranista ho començaria a fer possible. Però aquesta hipotètica força hauria de ser molt resilient, i molt pacient… Seria un projecte a llaaaaaaaarg termini… Però necessari si volem avançar.

Subscric el comentari perquè els fets avalen la trajectòria descrita.

Les coses difícils i políticament controvertides es fan SEMPRE al PRIMER TRAM (fins i tot les primeres setmanes) de la legislatura, i el primer Botànic amb un Compromís fort, que li disputava l’hegemonia, (tant al govern com a les Corts), a un PSOE crepuscular, amb un Podemos fort i en ascens, recolzant-lo des del Parlament, del que gaudia a la legislatura acabada de finir, a més d’una immillorable relació de forces interna i externa, feia que tinguessen una oportunitat immillorable per reformar la llei electoral, recuperar la TV3 i entrar en la xarxa Ramon Llull. Es dsposava de majoria per fer-ho.

Eren mesures que no costaven un euro i que només haguessen destarotat a una dreta extrema derrotada i acomplexada per la corrupció (PP), i dividida (C’s), que de cap manera haguessen provocat disgust a la societat valenciana i que haguessen obert una etapa nova al País Valencià des de l’aprovació de l’Estatut ença. Tanmateix no ho van fer. La conclusió és òbvia.

Aquest tipus de mesures es prenen (canònicament) el primer any de legislatura i els tres restants es dediquen a la gestió i de preparació per unes noves eleccions. No ho feren però, i per tant només podem concloure que no es va fer perquè no es va voler. Punt.

Recordem com el PSOE ens va mantenir en el conflicte lingüístic pel senzill procediment de no determinar cap ens normatiu de la lengua, un govern rere altre i com només en darrera instancia quan ja estava clara la seua derrota al davant de Zaplana designaren l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana com a ens normatiu, designació que va ser derogada d’immediat pel PP al desplaçar del poder el PSOE. Mai va arribar a exercir l’IIFV d’ens normativitzador.

El procediment es calcat.

En aquesta legislatura per contra, Compromís és més feble, Podemos residual i el PSOE talla el bacallà dins el Botànic II i tot i tenir majoria aquesta s’ha reduït en l’àmbit de les Corts Valencianes. Ja no hi ha majoria per reformar res. No ho faran. Continuarem igual.

En aquest moment ens trobem en una nova onada d’hegemonia socialista relativa (que jo estime efímera) que farà d’un tebi i afeblit Compromís un company de viatge dòcil i, encara més domesticat, amb una demagògica ofensiva federalista a les portes per part del PSOE , (la n-sima) que arrossegarà encara més a Compromís a la inanitat nacional.

El federalisme que ens ven alguna vegada el PSOE és un bon no res.El federalisme només es pot entendre des de l’assumpció del dret a l’autodeterminació. Des del respecte previ a la voluntat majoritària del territori en qüestió entès com un subjecte de dret, i ara com ara l’únic federalisme possible a l’Estat fóra entre tres subjectes polítics de dret: Catalunya, Euskadi i la resta d’Espanya on cap altre territori de l’Estat ha demostrat una voluntat de sobirania suficient per considerar-lo subjecte de dret. I aquesta és la qüestió a esmenar amb urgència des del País Valencià estant.

Un ‘federalisme’ on des de Madrid es decideixen els subjectes a federar es una aberració, una perversió semàntica i conceptual, pròpia de règims colonials que decideixen les fronteres de les seues colònies, una simple descentralització regionalitzant. En defintiva, l’estat de les autonomies amb un altre nom. Per ara però, ateses les declaracions del PSOE: “Ni referèndum ni reconeixement del dret a l’autodeterminació” sembla que la cosa va per aquí. I sembla que és a aquest federalisme al que Compromís fent seguidisme del PSOE ha escollit atansar-se.

És una maganxa més del socialisme monàrquic de pandereta per desactivar el gran perill d’una Catalunya democràticament insurgent. Un parany que al remat res no aturarà…però que si pot marejar l’apallissat vot valencianista per tants anys de fracasos i amb un nivell de consciència rudimentari, que encara s’acontenta amb molles.

Cal doncs configurar una força polítca netament sobiranista i netament valencianista que responga als paràmetres esmentats.I ens cal amb urgència.Ens cal aplegar-nos al voltant d’un pal de paller per construir una força netament sobiranista sense la qual molts ens sentim orfes, però sobretot sense la qual no podrem fer front als esdeveniments que s’albiren a curt termini en un futur de grans canvis.

Perquè que ningú no s’enganye. Compromís no té un projecte ideològic, polític i sobretot nacional pel País Valencià. No el pot tenir atesa la seua composició. La seua vàlua i la seua utilitat, (indiscutible per altra banda per aturar a la dreta cavernícola) no passa per aquí. El seu projecte és tot un altre.. El Bloc ha quedat marginat i Iniciativa, dominant, sembla voler refundar una Izquierda Unida modernitzada.

Curiosament els valencians hem estat capaços de construir potents associacions cíviques al llarg i ample del País de les que destaquen Acció Cultural la més recent Plataforma pel Dret a Decidir, (els equivalents d’Omnium i ANC al Principat), El Tempir al sud, l’STPV-Intersindical, La Unió de Llauradors, Escola Valenciana, i tantes i tantes altres que farceixen el País Valencià de nord a sud, però hem fracassat en la construcció de les seues contraparts polítiques per la parasitació política i econòmica que PSOE i el PP han fet de les institucions i per tant dels recursos públics, novament amb l’ajut inestimable d’una llei electoral castrant sense la qual el País Valencià s’assemblaria més a Catalunya (dades en ma! Algunes reflexions al voltant de l’evolució política al País Valencià i de la llei electoral del 5% autonòmic aprovada pel PSOE, UCD i AP ) que a l’erm que es avui la Comunitat Valenciana, i que cal no oblidar el Botànic I (es a dir Compromís!) no va canviar podent fer-ho.

Aprendrem la lliçó? Tindrem la suficient ambició nacional? o ens resignarem a seguir conformant-nos amb una mediocritat poruga que a l’hora de la veritat de res ens protegeix i de res ens aprofita? Farem bona la frase del compte duc d’Olivares sobre la mollesa dels valencians o encetarem un altre tipus de camí? El món és mou i nosaltres no podem romandre immòbils sense pagar un altíssim preu per la inacció.

Al País Valencià s’han recollit quasi 20.000 vots desacomplexadament independentistes sense quasi mobilització prèvia ni campanya i d’una gran consciència nacional i política, de suport a les llistes encapçalades per Oriol Junqueras i Carles Puigdemont i un percentatge indeterminat pero sense dubte ben alt de vot sobiranista dels 192.484  recollits per la candidatura  de Compromís per Europa, i cal entomar el repte de gestionar aquest cabdal de vot.

Construïm l’alternativa que necessitem i fem joc, la partida continua.

 

Robert Mora.

 

Reflexions sobre un catalanisme polític no dogmàtic al País Valencià

 

Un partit polític entre altres coses és una organització que sustenta i vehicula una determinada concepció del món, mitjançant un cos doctrinal i ideològic que sense l’organització no aconseguiria sobreviure, adreçat en principi a una «part» de la població susceptible de ser receptiva d’aquest missatge, per representar-la i anar progressivament assolint el màxim de poder polític possible per mitjans democràtics, ubicat en un determinat territori, i adreçat a una determinada població.

En el nostre cas eixe determinat territori és una part de la nació catalana o més exactament la part espanyola (i no tota) dels Països Catalans organitzats en tres Comunitats autònomes: Principat de Catalunya, País Valencià i Illes Balears. I eixa divisió del territori de la nació catalana des de l’Estat espanyol en tres comunitats autònomes diferents, internament parcel·lades en províncies espanyoles, esdevé rellevant a l’hora de bastir discursos diferenciats pels tres territoris històrics. Perquè aquest fet determina diferents cicles electorals, distints nivells de consciencia de les poblacions respectives, distintes dinàmiques nacionals, diferents lleis electorals, diferents noms, diferents sistemes de finançament, etc.

Només hem de parar atenció que fins i tots els grans partits nacionals, els que operen a nivell d’estat modulen els seus discursos en grau variable depenent del territori on emeten el seu discurs. El més homogeni de tots els partits es el PP, l’hereu del franquisme, on els perfils del votant basc, català, andalús o valencià, és pràcticament el mateix, perquè es el partit d’estat per excel·lència, el que encarna la ideologia d’estat des de fa més de 300 anys. Discurs transmès al llarg de la història per les institucions de l’Estat que ha aconseguit un elevat nivell de cohesió interna que unifica allò espanyol .

L’altre gran partit dinàstic d’estat, el PSOE ja no gaudeix d’aquesta homogeneïtat, atès per un cantó és un partit que va perdre la guerra civil i per l’altre perquè va assumir ni que siga a nivell declaratiu la diversitat nacional de l’Estat Espanyol a la sortida del franquisme, el que fa que s’haja vist fins i tot obligat a territorialitzar les seues sigles (PSC, PSPV-PSOE, PSI-PSOE, PSE, etc.) i a modular discursos més atansats als diversos territoris de l’estat, el que va fer en el seu dia del PSOE una força que recollia vot nacionalista dels diversos territoris de l’estat de nissaga no castellana, des de Galícia a Les Illes passant per Euskadi i el País Valencià.

És sobretot la uniformització del seu discurs «nacional» el que l’està portant a un accelerat procés involutiu i desnaturalitzador, que previsiblement el durà bé a la desaparició bé a l’absorció o a la subordinació de fet pel PP o Ciutadans.

Si la homogeneïtzació del discurs «nacional» resulta letal per un partit d’estat i dinàstic com el PSOE, que no serà per un partit com Esquerra Republicana, (ara com ara l’únic partit que fa política per tot l’àmbit nacional al PV) que no és un partit d’Estat, que a més és independentista, republicà i que juga amb una serie de handicaps imposats en diferents territoris «autonòmics» on emet el seu discurs polític amb ‘demos’ autonòmics diferents.

El paral·lelisme però té un matís importantíssim a considerar. Aquests partits són partits d’Estat, ER no. És un partit que tot i estar present a tres comunitats autònomes només és percebut com pertanyent a una d’aquestes:  ER és ERC. La identitat estatal,  poderosa com és, s’imposa per damunt de qualsevol partcularisme, la identitat regional no és capaç de sobrepassar aquest llindar i de percebres de manera igualitaria.

En realitat el debat en el que ara està immers el partit no és nou. En el seu dia la UPV/Bloc ja va recórrer el mateix camí vers la confecció d’un discurs estrictament valencià i la mutació de l’àmbit nacional al que s’adreçava. La diferencia però amb ER és palesa. L’àmbit organitzatiu de la UPV/BLOC era el País Valencià estricte, la d’ER són els països catalans amb els avantatges i els inconvenients que cadascuna d’aquestes opcions representen.

La no renuncia a l’àmbit nacional dels PPCC però, obliga a confegir un discurs entendible, a valencianitzar el discurs i territorialitzar -més encara si s’escau- les sigles del partit.

Quan Joan Fuster va dir això que «ser valencians és la nostra manera de ser catalans» el que estava dient és que no calia fer imitacions, perquè «ser valencians» ja és «ser catalans», al temps que queia (conscientment) en el mateix parany que denunciava quan parlava en la «Qüestió de noms» on el nom d’una part «catalans» es feia servir per denominar la totalitat.

D’eixe parany qualsevol partit d’ambit de Països Catalans, està obligat a sortir-s’en. En aquest moments ER te un avantatge que no tenia la UPV/BLOC, i és que el Principat ja ha encetat un proces d’autodeterminació sense comptar amb la resta de la nació que el deixa un marge molt més ample per prendre decisions territorialitzades, des del nom a emprar, al d’utilitzar als ítems polítics i nacionals singularitzats i territorialitzats que s’estime oportú sobre el que confegir el discurs polític, això si, sense entrar en contradicció amb el marc comú del que és la línia política general.

El País Valencià neix a la història com un estat on la identitat valenciana va formant-se «políticament» dins una població amb diverses identitats nacional i ètniques prèvies, al temps però que neix com un estat, que no com un poble, com una continuació de Catalunya i Aragó fonamentalment, però també d’altres més minoritàries.

També és cert que el Regne de Valencià no neix a la història com una entitat política en solitari. Probablement d’aquí el «dèficit èpic» del que parlava Fuster referint-se al País València com entitat política, atès que mai ha gaudit d’independència en solitari, i aquesta memòria històrica constitutiva del «ser valencià» és la que llasta l’independentisme valencià estricte. Hi ha un «ser» català, i un «ser aragones» en solitari, no el d’un «ser» valencià però.

Aquesta és una, que no l’única, de les raons més poderoses per no renunciar al marc polític i nacional dels Països Catalans.

El País Valencià neix com una entitat més dins d’una Corona federalitzant que aixopluga diversos territoris, i és atenent a aquests dos trets històrics, a saber, identitat política pròpia i integració dins una Corona amb més components, pel que no es convenient prescindir d’un marc nacional més ampli.

Es per tant des d’aquesta dualitat des d’on s’ha de confegit el discurs nacional.

Per expressar-ho d’altra manera, s’ha de fer compatibles la singularitat valenciana i l’aposta per caminar nacionalment amb altres territoris amb els que es comparteixen llengua, trets culturals i memòria històrica.

Ara bé, ERPV (ni cap altre partit d’ambit nacional PPCC) no és pot percebre com un partit català amb delegació al País Valencià, perquè això és garantia segura vers la irrellevància, ans el contrari, s’ha d’aconseguir ser percebuts com un partit valencià amb socis i lligams polítics a les Illes Balears i Catalunya. Els hi va l’èxit del projecte o la marginalitat crònica si no s’aconsegeix.

Es bastant probable que siga com a conseqüència d’aquesta història peculiar del Regne de València i que al País Valencià conviuen dos traços identitaris aparentment incompatibles. Eixe ser al mateix mateix temps substantiu i subsidiari on rau el peculiar «nacionalisme regionalista valencià».

Es una constant històrica que el país Valencià ha dirigit sempre la seua atenció vers el centre de poder, bé siga la Itàlia dels Borja, l’Espanya dels Àustries o el Madrid borbònic, i no és forassenyat pressuposar que en el cas de desplaçament del centre de poder del centre de la meseta al nord de la Sénia, la predicada «espanyolitat valenciana» poguès desaparexer d’un dia a l’altre i desfer-se com un bolardo. D’hai neix el terror de l’espanyolisme valencià als Països Catalans.

D’aquestes reflexions se’n deriva la necessitat d’una manera de fer política singular on allò valencià ha d’anar sempre en primer lloc. L’acció política d’un partit com ERPV ha de ser la de convertir-se en l’Esquerra Valenciana, la de fer un discurs on seguint el model de l’epistemòlogia , el centre dur (de l’hipòtesi científica, en aquest cas del discurs polític), tant del discurs social com del nacional estiga ubicat al territori, dinàmica i ecosistema polític valencià i envoltant aquest centre dur en un primer cercle d’importancia (però no al bell mig del centre dur), els territoris, dinàmica i ecosistema polític de la resta de Països Catalans.

Per posar un exemple clar, la reivindicació dels presos catalans l’hem d’abordar com un ítem polític democràtic de primer ordre però no com un dels elements d’eixe centre dur d’on ha d’emergir el discurs polític propi.

En altre ordre de coses, no hauria d’assumir com a pròpia la reivindicació independentista catalana pel País Valencià perquè encara no esta instal·lada en la consciència d’una massa crítica el suficientment gran de valencians, però si la d’un País Valencià com a subjecte històric i polític de drets i deures i la sobirania del territori històric de l’Antic Regne de València per decidir quina ha de ser la seua vinculació amb la resta dels Països Catalans, l’Estat Espanyol i Europa.

El discurs federal, el de veritat, el que passa per la reclamació de la sobirania plena està orfe.

El discurs federal del PSOE o de la branca espanyola de Compromís, IdPV és pur regionalisme, un federalisme a decidir des del centre del poder polític espanyol i el Madrid districte federal, és a dir l’estat de les autonomies canviat-li el nom.

També aquí cal eixamplar la base sobiranista abans de fer un salt al buit.

També calen unes quantes reflexions sobre la identitat valenciana.

L’identitat valenciana, encara tardaria quasi un segle a formar-se després de la conquesta, i ho va fer partint del fet polític de pertanyer a l’entitat política Regne de València, a diferencia de catalans i aragonesos on la identitat «ètnica» com a poble és preexistent a la identitat política.

Només hi ha doncs una identitat col·lectiva compartida de la que podem partir per confrontar-la a la identitat espanyola promoguda des de l’Estat, eixe «Nosaltres valencians» que va donar nom a l’obra més emblemàtica de Joan Fuster, un nosaltres certament feble, si més no, més feble que quan Fuster va escriure el seu llibre. La destrossa del territori, la transformació d’estructures econòmiques que aprofitaven de suport a una determinada manera d’identitat col·lectiva, i l’increment poblacional rapidissim en dues dècades en quasi dos milions de gent vinguda d’atres contrades de l’estat, a afeblit la ja de per si conflictiva identitat expresada en la manida sentencia fusteriana «Ser valencians és la nostra manera de ser catalans».

Resumint.

La Nació catalana va neixer a la història en forma de tres estats distints: El Principat de Catalunya, El Regne de Valencia i el Regne de Mallorca, que van generar tres identitats polítiques molt potents, que conviven totes tres dins d’una mateixa Corona, la catalano aragonesa primer, dins la unió dinastica de les corones castellana i catala-aragonesa després, a l’imperi dels Àustries posteriorment, per ser assimilades per últim per la monarquia borbònica en una mateixa entitat política «espanyola-castellana» a través dels Decrets de Nova Planta, per retornar de nou a la mateixa divisió territorial en l’Estat de les Autonomies en tres autonomies diferents i diferenciades: La Comunitat Catalana, la Comunitat Valenciana i la Comunitat de les Illes Balears.

Sembla lògic doncs partir d’aquest fet de conciència històric i mai abolit del tot, per tornar a retrobar-nos com a Nació unitaria en forma de federació de republiques sobiranes.

El País Valencià neix a la història moderna com a part d’un estat espanyol. En altres paraules, passem de ser súbdits a ser ciutadans d’un estat quan és produeix la inversió de la legitimitat de dalt a baix del «Rei per la gràcia de Déu» a la legitimitat de baix a dalt, la sobirania del poble expresat a traves de la nació…espanyola ara en un serios atzucac.

És per tant des d’aquesta conflictiva, diversa i polièdrica identitat des d’on hem de recuperar la unitat nacional perduda.