DE TOT i DE RES

Aquest any he tingut l’honor d’escriure un petit text que cada any acompanya el programa de les festes de Sant Roc, la festa petita del poble, i per tan el post d’avui és fàcil, el text original, avui que hem celebrat!

Em
va tocar néixer l’any 88.

Per
això, m’he perdut les processons de Sant Roc. Mai he vist els pendonistes amb
la bandera, mai he vist Sant Roc sortir al carrer.

Tampoc
el vaig veure amagat durant la
Guerra, i em vaig perdre l’any que van sortir dos macips.

Però
néixer l’any 1988, m’ha permès viure la batalla de les Almorratxes; m’ha permès
portar una almorratxa. M’ha permès sentir-me arenyenca, sent participant activa
de la festa.

M’ha
permès anar a beneir les almorratxes a primera hora del matí, mentre encara et
treus les lleganyes. M’ha permès fer-me la foto de rigor davant del mercat
mentre ruixes al del teu davant, m’ha permès córrer pels carrers d’ Arenys i
passejar per cases d’amics, beneint i renovant el Vot de Vila.

Portar
una almorratxa a les mans al crit de Sant Roc Gloriós, mentre el perds enmig de
la gent, et provoca aquell somriure i aquella joia que et fa sentir tan bé.
Sents com n’ està de contenta la gent en veure’t, o com alguns et defugen com
poden perquè els hi fa por una mica d’aigua amb colònia.

Veure
com grans i menuts volen que els ruixis, per poc que sigui, i veure com tots
ells volen participar de la festa, és molt bonic. Veure com la gent t’obre les
portes de casa seva per poder compartir la festa, és fantàstic.

Néixer
l’any 88 i viure tot això m’ha permès aprendre que les tradicions s’han de
mantenir, és el que és més d’aquell lloc, d’aquella terra; és el que és més
d’un poble, d’una gent.

Néixer
l’any 88 m’ha permès saber que totes les tradicions han d’evolucionar, per així
perdurar al llarg del temps, perquè només amb la totalitat de les persones i la
força de totes elles és possible mantenir el que és nostre.