DE TOT i DE RES

El Campanar
Si passeges per la Riera, el trobaràs, allà al mig, amagat entre edificis, com aquell a qui no vol que el trobin però que sempre és trobat.
El trobaràs allà al mig, aixecant-se imponent, sempre intentant arribar al cel.
Avui, dia de St. Pere, tohom s’aplega al seu voltant, als seus peus, esperant per veure com crema la bóta, esperant per veure el reflexe del foc rogent a la façana del gegant amb desig de cel.
Avui, dia de St Pere, tot esclata damunt seu, esperant que d’aquesta manera pugui complir el seu anhel.
Avui, dia de St Pere, el campanar torna a plorar, perquè malgrat el seu desig, no l’ha pogut ni acaronar.

<sense assumpte>
Agafar la via en pas,
caminar sense saber a on vas.
Tot és recte,
res t’impedeix el teu trajecte.
De cop, l’asfalt és sorra.
Has arribat.
Has arribat allà on tot deixa el seu sentit,
on la ment es pot perdre pel camí.
T’acarona l’aire de mar,
ja res és amarg.
Tot és aire, tot és infinit.
Ja pots sentir aquella pau
que només et dóna aquella estona de mar.

El Bosc

Aquest és el títol de la cinquena cançó de l’album autòmat
infinit, dels ix!, grup de cadaqués.
M’encanta aquesta cançó, els contrastos ritmics, els canvis de tempos,
l’energia que desprén i la poesia de la lletra.
De fet, els contratempos i la bona poesia són un tònica general al llarg de tot
el disc, que el recomano a tothom, ja que podreu gaudir de música d’aquella que
omple, que arriba, que és plena. Plena de sentiments, de moments, d’històries,
de somnis….

Recordant la seva olor,
el seu perfum,
el seu anhel.
Què en queda? què en queda de tot allò que era?
Semblava un gran castell,
damunt de mars, imponent.
Aquella escalfor,
aquella abraçada
és tot.
Tot, tot el que mai no he escrit,
tot el que mai no he dit,
tot el que està a dins del pit.
Recordant la seva olor,
recordant el seu perfum,
tot el que en queda és fum.
Només en queda infinitud
com el castell dins el mar perdut.

Els dies passen marcats pel record…
Aquesta frase me la va ensenyar fa molt de temps una molt bona amiga meva que per sort encara conservo.
Avui obro aquest bloc amb un caire trist.
Per mi, i segurament per a molta gent són dies de despedides i és que ha arribat final de curs, i final de carrera.
Per mi no és l’últim any, el pla de bolonya fa que em quedi un semestre més, però moltes de les meves companyes ja han acabat. Ja han passat 3 anys.
Recordo perfectament el dia que vaig fer la selectivitat, sense saber què volia ser de gran, tot quedava molt i molt llunyà. Encara no sé ben bé el perquè vaig triar el que vaig triar. I ja han passat els 3 anys…. 3 anys plens de nous coneixements, plens de gent, gent que recordaré sempre, gent que m’ha marcat, gent que m’encantaria conservar tota la vida…. Ara mateix tot són records d’estones de bar, d’estones de nervis abans dels examens, del primer dia de classe, d’hores d’estudi i de tantes i tantes rialles i bons moments compartits.
I els dies passen marcats pel record, un record per no oblidar mai.
Ara toca recordar la frase de la cançó dels lax’n’busto: Començar, és continuar un final.