DE TOT i DE RES

Aquest és el títol de la primera novel·la de l’Albert Espinosa. No és cap novetat editorial, aquest llibre va ser un dels més venuts per Sant Jordi. De fet no és d’estranyar ja que després de veure el seu cine, llegir l’altre llibre, i els articles als diaris, quan veus Albert Espinosa, saps que ho has de llegir. Em podeu dir si voleu, que vaig tard, però mira… no sé perquè quan tothom està llegint el mateix llibre, a mi no em ve de gust… i el llegeixo quan la febrada ja ha passat…. 
Però de fet, aquest no és un post per analitzar el llibre, ni per explicar-vos les meves vicissituds amb els best-sellers, sinó per explicar-vos una de les meves dèries. Des de fa temps, tinc afició a recopilar frases que m’agraden. De fet, no va sorgir del no-res, sinó que una bona amiga, la Sandra, n’era una gran aficionada i feia una cosa que jo fins al moment no havia fet, que era tan senzilla com anar recopilant totes aquestes frases en una llibreta o un grapat de fulls per poder-les rellegir amb el temps. Amb el seu permís, vaig començar a fer com ella i ara, no me’n puc estar de llegir amb un paper i un bolígraf al costat per anar apuntant… (Pels que també tingueu aquesta afició, us recomano www.minimalia.net , us envien una frase diària!!)
La qüestió és que aquest llibre m’ha agradat molt, té grans frases (a parer meu, evidentment) i aquí us les deixo, feu-ne el que vulgueu!!
– Que potser pots admirar una persona que no enveges? Que potser pots envejar una cosa que no admires?

-Ser diferent depèn només de quants estiguinal teu bàndol.

– Els taxis són com els membres de la família.Són la sogra o l’oncle que saps que te la fotran però que malgrat tot els has d’estimar.

– Els punts finals faciliten la vida de lespersones. Els punts i a part i els suspensius, n’incrementen la intel·ligència.

– La bondat i la maldat són com els puntscardinals d’un mateix.

– No pensis en tendències sexuals. Lestendències sexuals només reflecteixen por de la diferència que no comprens.Només has d’acceptar que estan projectant en tu un sentiment.

– Quan l’amor i el sexe s’enquisten en lairrealitat, el plaer que sent la persona pot esdevenir dolor. Posseir aquellamor que no significa res per tu, és diferent que perdre’l.  Perquè encara que perds alguna cosa que nocomprenies, mai més la tornaràs a tenir, i això és terrible.

– Confia en la gent que no té les tevescarències.

– En l’amor i en el sexe qualsevol consell potser vàlid. L’amor i el sexe són tan estranys que, segurament, els estranystenen la clau del que cal fer.

– Mai no se sap què trobaràs darrere unaporta. Potser la vida consisteix en això, girar poms.

– Els missatges de text de mòbil contenenmolta veritat en pocs caràcters.

– No tinguis por, el món té els límits que tudecideixis que tingui.

– Només pots pintar coses que no sents

 
P.D: Si algú també l’ha llegit i vol contribuir-hi, endavant!!

Fa molts i molts dies, vam anar amb l’Isabel Gonzalez (la co-presentadora del Seguirem Somiant)a un doble concert al Teatre del Raval. Era un dissabte al vespre, passava el dia següent de l’apunt de la transició (si no el recordeu, o no sabeu de què va, hi és un tros més avall).
Hi tocaven els Samitier i la Brigada. Per variar, anàvem amb retard, no havíem sopat i l’aparcament se’ns resistia…. Un cop encaixat el cotxe, vam comprar-nos un Kebap (per cert, un menjar internacional del qual ja en parlarem un altre dia) i corrents cap al concert. A dins, molt poca gent. Els Samitier (http://www.youtube.com/radioarenys#p/u/14/4x7xuJXhk0E) ja tocaven, però no era com sempre. Un d’ells s’havia posat malalt, però el grup s’havia reformulat i era magnífic! Entre el bateria i el pianista tocaven tot aquest reguitzell de petits instruments, que si saps, i ells en saben, posar allà on toca, són tan magnífics. Tot era petit, entranyable! Seguidament, La Brigada, amb només dos dels seus components, el cantant (conegut pels oients del seguirem somiant com a Piere Charles) i en Magí Mestres, que a més a més del reguitzell d’instumentets, hi afegia la trompeta. Va ser apostoflant que diria el de crackòvia! Meravellós i magnífic. No ens esperàvem de cap manera que aquells concerts, haguessin de ser tan bonics. Eren a petit format a petita escala, però tan ben fets! El que més greu em sap és que a aquella sala, n’érem quatre i a més a més, no hi havia cap Josep Bayo disposat a gravar-ho i editar-ho… però bé, ja ho sabeu, si teniu l’ocasió de sentir-los, no la deixeu perdre! i si a més a més ho fan al teatre del raval, encara menys!!

L’altre dia em va passar… Hi ha alguns dies a la vida, que no tens
temps de dormir… Era l’últim cap de setmana de juliol, hi havia un
concert dels Amics de les Arts a Mataró i la Girasol a Sant Pol, i a
les 8 del matí havia de ser a la plaça del casino perquè resulta que a
una companya del Cor de Noies se li ha acudit casar-se, i clar, s’ha de
fer el corresponent comiat de soltera… és a dir, que si ho volia fer
tot, no tenia temps de dormir, i clar, tot era digne d’assistència..
Cap a les 8 del vespre vam agafar el cotxe, i cap a Mataró! a sopar i a
veure un magnífic concert dels Amics de les Arts! Quan vam sortir, vora
quarts de dues, vam prendre la decisió d’anar a Sant Pol però marxar-ne
a les 5 en punt. Com ja es veia a venir, a les 6 encara érem a Sant Pol.
Encara amb ben poca llum i veient com al mercat ja hi havien força
parades -el nivell de parades muntades, defineix perfectament la zona
horària en la que et trobes- arribava a casa, sabent que no dormiria.
Em vaig estirar al llit per horitzontalitzar una estona -que sempre
s’agraeix-, em vaig llevar, em vaig dutxar i vaig sortir altra vegada
al carrer, amb les ulleres de sol posades i amb el pas decidit i va
començar un gran matí divertidíssim, un dinar meravellós, una tarda
d’inscripcions de macips, un vespre de concerts i una visita a Can
Jaume (altrament conegut com a Jonhys).
Però el millor de tot va ser viure l’hora de la transició. L’hora de la
transició es troba entre les 6 i les 8 del matí. Quan sortíem de Sant
Pol,cap allà a les 6, encara era fosc, la gent estava contenta i
festiva i ens acomiadàvem amb un “Bona nit”.
Només mitja hora més tard, quan havia acabat de fer el repartiment
corresponent i arribava a casa, ja ens trobàvem enmig d’aquell moment
meravellós, on conflueixen els últims d’anar a dormir i els primers en
aixecar-se. Aquells que es miren i no saben si la cara de son és perquè
encara no s’han ficat al llit o si és perquè n’han sortit massa d’hora,
moment en què dius “Bona nit” perquè te’n vas a dormir, però just en el
moment en que acabes de dir-ho te n’adones de que hauries d’haver dit
“Bon dia”, i que quan ja t’has conscienciat de que has de dir “Bon
dia”, ho dius i resulta que al qui li has dit et mira i et diu “bona
nit” i somriu. Ara bé, tothom té clar que un cop al bar, s’esmorza (no
es fa el ressopó, ni res d’això), i que quan se surt del bar, i ja has
esmorzat, és a dir al cap de mitja hora, tens claríssim que ja no hi ha
lloc pel dubte. A partir d’aquell moment el “Bon dia”, és el que toca.
A mi em va passar, que enlloc d’anar al bar, me’n vaig anar a casa, i em vaig perdre la confluència de gent.
A quarts de 7, quan començava a haver-hi aquesta confluència, vaig
entrar a casa, i quan en vaig sortir a les 8, Arenys havia canviat. Els
borratxos, els festaires, els que allarguen la nit i els que havien
anat a esmorzar, ja no hi eren; els havien canviat pels botiguers,
corredors matiners, les dones que van a plaça i els nens petits amb
bici!
El món havia canviat i res era igual. Els llocs eren els mateixos, però amb res s’assemblava una cosa a l’altra.
A més a més, cap dels dos mons són realment conscients els uns dels
altres. Quan arribes de festa a les 6, i te’n vas a dormir, en cap
moment se t’acudeix pensar que hi ha gent que s’està despertant o se’t
passa pel cap que potser podries estar-te llevant… i els que es
lleven, no saben que ben poca estona abans, pel mateix lloc on ells
estan passant, hi acaba de passar gent que anava a dormir, perquè en el
fons, cada un d’ells viu a un món diferent, tot i que cada un d’ells
podria estar a qualsevol dels mons, i segurament tots ja han estat en
tots dos mons, però malgrat tot, no recordar-se mai de l’altre.

Hi ha novetats al front.
La vida es replanteja i s’encara de nova manera.
Hi ha bona gent al front,
mires, escoltes, perceps, aprens,
i hi ha novetats al front.
Se’t planta la teva vida al teu davant,
cal mirar-la, saber com és i jutjar-la.
Hi ha novetats al front,
replanteja-t’ho i ho sabràs.

No hi ha ningú
Només hi ets tu.
No cerquis, no intentis arrepenjar-te
Només hi ets tu.
Troba’t a tu,
Cerca’t a tu,
Lluita per tu.
Perquè només amb tu
podràs reviure
i ser tu.

No ho sé. No sé si venir o no.
No sé si et trobaré.
Veig una ombra borrossa al final del camí, però no sé si ets tu.
Vinc o no?… No t’ho puc preguntar.
Veig curves i em fan por i no sé si arriscar-me a agafar-les.
Ja m’he equivocat? O continuo així? Com?
He vist llum, m’has donat llum, però no ho sé.
Sé que serà llarg, però vinc?

El dubte ofèn?

Llegeixo Removent Consciències. Transgressió cívica i fet
nacional. (Àngel Velasco i Quim Gibert (eds.))
Al primer capítol, en Quim (psicòleg de professió) parla dels cops i dels
traumatismes, amb els quals ens hi anem trobant al llarg de la vida. Explica
que quan et trobes amb aquestes situacions tens dues opcions, quedar-t’hi
atrapat o ser resilient. Per exemple (el trobem al llibre), el cas de dos
germans que van a una manifestació, a finals dels 70, demanant la llibertat,
l’amnistia i l’estatut d’autonomia. Cap al final de la manifestació la policia
els apallissa. Un dels germans ja no tornarà a anar a cap més manifestació, ni
s’associarà a cap entitat o partit polític, ni res que el pugui relacionar amb
el catalanisme. En canvi, l’altre fa just el contrari. Aquella pallissa li va
servir per associar-se a totes les associacions possibles i per treballar amb
cos i ànima pel seu país.
Quan som capaços de transformar tot l’odi i tota la ràbia que tenim a dins per
algun fet en concret amb ganes de treballar, de moure’ns, de lluitar, som
resilients, i la resiliència ens fa creatius. La creativitat esdevé l’eina
perfecta per saltar-se les normes, per buscar-els-hi el costat per on ens podem
esmunyir i també l’eina de les emocions. Amb la creativitat pots moure mars i
muntanyes.
Catalunya, ara, és resilient. Va trobar la seva escletxa per poder fer el seu
camí i els horitzons cada dia són més amples. I com a bona resilient, és
creativa. Tothom inventa i reinventa, crea i s’hi recrea i l’originalitat es
respira arreu.
Una de les moltes proves, a Valls:

Aquesta és la paraula. És la paraula amb la que ens han educat a la meva generació i a totes les posteriors (tinc 21 anys).
És una paraula d’acceptació, de confluència, de fer compatible tot allò que se’ns posi al davant. Sempre ens quedarà allò de “bé, DEPÈN de cadascú” o “clar, DEPÈN de com t’ho miris” o bé, “DEPÈN de cada cas”, (o altres frases que no inclouen la paraula explícitament com “cadascú és com és i clar…”) I això és acceptat per tothom, és la màxima que ningú pot rebatre, ningú pot dir que no. Tot plegat fa que entre nosaltres ens acceptem millor, i fa que més facilment ens poguem posar a la pell dels altres, és a dir, podem ser més empàtics i fins i tot més conciliadors.
Però alhora ens fa molt de mal. Fa que mai defensem clarament la nostra posició, perquè ja d’entrada no la tenim. Ens fa quedar en posició d’ “stand by” perquè com que la visió de l’altre és absolutament acceptada, doncs ja no cal posicionar-se, ambdues parts han entés que “DEPÈN de com t’ho miris”.  A més a més, aquesta paraula, ens torna persones no-pensants. No cal que pensem quins arguments tenim envers aquell tema, ho pots arreglar fàcilment amb un “això DEPÈN de cadascú” i això ens fa més ignorants. El fet de no pensar fa pensar menys. No sabem si les coses són molt bones o molt dolentes, tot DEPENDRÀ de com les miris… amb la qual cosa ens poden colar de tot. Ens poden vendre la pitjor andròmina del món, fent-nos creure que allò és bo… sempre pensarem que DEPÈN de per qui, pot ser bo o dolent. O ens poden dir que allò és boníssim però ho relativitzarem i DEPENDRÀ de qui ho miri.

Malgrat tot, no som tots del tot així, relativitzem i inclús vanalitzem, però quan volem, radicalitzem i ho tenim molt clar. I és que al cap i a la fi, tot DEPÈN d’un mateix.

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-language:AR-SA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Avui en dia hi ha una tendència molt clara: els joves ho han
d’agafar tot perquè pugui tirar endavant, s’ha de renovar i refrescar i totes
aquestes coses. I tothom s’ho creu, fins i tot els joves. Però els joves, per més
que vulguem i hi posem ganes, en sabem poc, precisament per això, perquè som
joves.

Tenim moltes coses bones. Tenim molta energia, tenim idees,
tenim alguns recursos i sabem què és el que es mou entre els nostres iguals. Però
hi ha moltes coses que desconeixem.

Quantes vegades no hem sentit, “és que clar, això ara ja ho
ha d’agafar la gent jove!”. I molta gent jove s’hi involucra i s’hi posa, perquè
creu que allò que li estan dient que s’acaba perquè els joves no ho agafen, no
ha de morir i s’hi posa. Moltes vegades, després és criticat, i sents allò de “és
que clar, com que són joves…”

Em sembla molt bé que el jovent ens responsabilitzem i
portem associacions, gegants, patronats…. però no ens deixeu a l’estacada! Dir
que ho han de portar els joves i desvincular-se absolutament de l’entitat,
associació o el que sigui, no és la solució.

És cert que els joves hi hem de ser presents, i hem de
participar, però tot i que podem i que està demostrat que ens en sortim, tot
seria molt més fàcil i aniríem molt millor si les coses fossin de tots.

No ha de ser únicament dels “grans”, però tampoc dels joves
exclusivament. El problema, segurament és que no hi ha punt de comunicació. Els
joves volen imposar els seus nous sistemes que creuen revolucionaris i els més “grans”
volen mantenir coses que feien, perquè són les que sempre han funcionat. I ningú
cedeix, i el que acaba passant és que els més grans diuen “doncs au, feu-ho
vosaltres” i els joves, que moltes vegades ens creiem que ho sabem tot ens hi
posem.

El que seria ideal és que ni els uns ni els altres volguessin
exclusivament introduir-hi la seva part, sinó que no hi haguessin parts. Que es
funcionés com un tot. Que el que ve de nou no és un atac, sinó un intent de fer
les coses millors. I que no es tractés els joves com a “pff, joves” sinó com a
persones que simplement tenen idees i volen fer coses. No som diferents, només
som persones pensants que tenim ganes de fer coses, però no les hem de fer
sols. (i és que a més a més d’això, ens hem de treure una titulació per “ser
alguna cosa a la vida” , hem de treballar per guanyar-nos els nostres propis
diners i hem d’ajudar a casa. A més a més de compartir estones amb els nostres
amics i complir amb la família. Ah! I culturitzar-nos, que sinó serem uns
ignorants tota la vida).

Ahir, quan vaig arribar a l’Acte d’Estat de Sabadell (una mica tard perquè treballava) les entrades estaven esgotades.
Ostres! si em fet una hora de camí, amb la pluja, amb un accident pel mig (nosaltres no, un que ens vam trobar) i amb vent, fent alguna volta de més….
Però no hi havien entrades… Ens ho perdríem! quina llàstima! Però quina alegria… quanta alegria veure que aquell teatre era ple a vessar i que no hi cabia ni una agulla! Això volia dir que mil no-se-quantes persones s’havien desplaçat fins al teatre de Sabadell, malgrat ser dimecres, a les 8 del vespre, i encara que fes vent, pluja, o hi haguéssin 4 accidents a la carretera! Fantàstic!
 
Diumenge farà un any que vam anar a Brusel·les, ahir vaig retrobar a gent coneguda d’allà (no vam ser a l’acte, però si a la sortida, per captar les impressions!) i qui ens havia de dir res! ja d’entrada ni quan vam anar a Brusel·les ens creiem que tanta gent fes el pas, que tanta gent es reivindiqués a Brusel·les, allà hi havia emoció, eufòria, ganes… ganes d’estat. Unes ganes que quan vam presenciar la consulta d’Arenys de Munt es van esperençar, unes ganes que van creure amb l’estat.
I la cosa va a més, no para, consultes arreu del país, actes d’estat, viatges europeus…
Tot bull, només cal que peti (amb compte eh! per això!)

Avui, la segona tongada.  La cosa, en general, ha afluixat. Cal dir que a les Terres de l’Ebre ha estat tot un exitàs i que, qui hauria dit que als pobles del Baix Llobregat s’hi aconseguiria un 21% de la població?

Les consultes del 13D, van ser un annexionament del que havia passat a Arenys de Munt. Van ser el fill acabat de néixer. Ara les consultes s’han fet grans i comencen a caminar, i ja no són ell fill agafat de la maneta del pare, sinó que ja són aquell adolescent que comença a avançar sol, i veu que no tot són flors i violes, que la vida és bonica però a vegades complicada, però que malgrat tot, vol lluitar perquè sigui victoriosa.

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-language:AR-SA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Cada any igual, cada any passa el mateix.

Falta menys d’una setmana perquè arribi Carnaval, i no sabem
de què carai disfressar-nos… Marieta, tortuga, ou ferrat, pin&pon,
cargol, pinya…. la decisió sempre s’allarga fins l’últim moment, com sempre.

I com sempre, surt algú de no saps on i et diu “però si anem
disfressats tot l’any, no cal que ens disfressem”  i resulta que aquest algú té tota la raó.

Cada matí em poso la disfressa d’universitària i me’n vaig
cap a la facultat, amb els principis, els ideals i els pensaments de futur en òrbita.

Les tardes són més variables…. combino la disfressa de
professora de nens de 3 i 4 anys amb la de 7, la de secretària amb la d’entrevistadora
i de tant en tant em poso la de cambrera. I a més a més quan vaig a fer un cafè
me’n poso una altra. Ah! I quan surto els dissabtes una de diferent!

Sóc així. I és que qui no es posa la disfressa que toca, on
toca i quan toca? I qui no ho fa, no el veiem malament i pensem que es comporta
de manera estranya?

On és la línia entre la “realitat” i la “disfressa”?
Existeix? Ens disfressem contínuament, o som contínuament?

No crec que cada vegada en posi una disfressa, sinó que
totes elles són jo. Cada dia em poso la disfressa de mi mateixa, o el que crec
que és ser jo mateixa.  

Fa molt temps que no sé res de tu.
El teu rastre se l’ha emportat
Un vent fred vingut d’Escòcia,
el mateix que un dia ens va fer trobar.

T’has endut amb tu moltes cançons
Que amb el temps s’han convertit
en molodies del silenci
que has deixat per sempre més aquí.

Ara dorms entre ombres
D’un somni del que mai despertaràs

Quan el sol surt després de la pluja
I deixa en la terra olor d’humitat
I l’herba brilla plena d’espurnes
Aixeco el cap al cel i et trobo a faltar.

Fa molt temps que no sé res de tu.
La teva música ha callat,
Però ben segur que la teva guitarra
En silenci no deixa de plorar.

Sé molt be que les meves paraules
No arriben mai al més enllà,
Però si mai sé d’alguna pregària
Pregaré per tu si em vols escoltar.

Ara dorms entre ombres
D’un somni del que mai despertaràs…

Quan el sol surt després de la pluja
I deixa en la terra olor d’humitat
I l’herba brilla plena d’espurnes
Aixeco el cap al cel i et trobo a faltar.

Fa molt temps que no sé res de tu…
Un bon amic m’hi va fer pensar de nou l’any passat i ara a tornat a retornar. Gràcies.

Tots ho fem. Tots en som víctimes o culpables.
Una paraula, una frase, una explicació, un text o “simplement” un gest, passa inexorablement pel filtre de la interpretació. Tot allò que ens arriba hi passa.
Quan ens trobem davant d’una situació, amb tots els seus elements comunicatius que ens aporta, sempre en treiem un resultat, una conclusió, al cap i a la fi una interpretació.
Cada un de nosaltres, com a individu pensant i com a individu social, interpretem la nostra pròpia realitat. Això ens porta a veure les coses de diferents maneres.
Per un costat, això és el que crea debat, el que ens porta a opinar diferent i a poder arribar a un major grau d’analisi i de matització, i així créixer, però per altra banda ens trobem amb les grans dificultats d’entendre’ns com a persones.
És el gran problema dels malentesos. Són interpretacions diferents, que han portat al dicerniment, perquè aquella interpretació que en fas