Vida gastada, 10
Publicat el 12 de gener de 2007 per ricardgarcia
Com una mar esquitxada de llunes que s’aquieta,
peix adormit en la nit que només conté nit,
s’atura el món sobre la consciència de la platja.
Ningú d’aquells que vas ser és, per sort
o per desgràcia, del tot passatger.
Ni és ningú d’aquells qui vas ser el que ara ets,
aquest pes a les espatlles, qui sap quins horitzons,
la porta,…
I davant del paisatge, a l’aguait,
assages com desfer-te dels fantasmes
que perviuen en tu i de tu et sostreuen.
Davant la mar assages com desfer-te’n,
quan sobre l’horitzó s’allita la nit
i una lluna de caramel se’n desenten.
Publicat dins de Els poemes de Els contorns... | Deixa un comentari
.
…s’estenen a la platja com el món i cap no és passatger. De vegades voldríem , com les serps, canviar de pell, però totes les ferides, tots els tatuatges són ben nostros , ens han costat la vida. Cordialment
…s’estenen a la platja com el món i cap no és passatger. De vegades voldríem , com les serps, canviar de pell, però totes les ferides, tots els tatuatges són ben nostros , ens han costat la vida. Cordialment