Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Vèncer el silenci: 6 anys!

El 15 d’agost de 2004, sense saber massa que era el que estava fent, vaig penjar el primer apunt d’aquest bloc. Feia uns dies que acabava de descobrir això que ara en diem blocs (o blogs) i que llavors també se’n deia Diaris Interactius Personals, i vaig començar a fer provatures sense pensar que la cosa arribaria fins avui que, aviat és dit!, fa sis anys que m’hi vaig llençar.

L’experiència dels blocs ha estat molt rica per raons diverses. D’entrada i sense saber massa com, van començar a aparèixer lectors i lectores que fins i tot s’atrevien a deixar missatges i comentaris als meus apunts. Entenent que tot allò que fins aquell moment havia escrit gairebé mai no havia sortit de casa, trobar persones a les quals no coneixia de res que s’interessaven pels meus textos resultava molt encoratjador.

Així doncs, escriure en el bloc va ser una manera de sortir al carrer i de conèixer persones que d’altra manera mai no hauria conegut, però també va ser la manera de donar aire a les paraules, és a dir, de deixar d’escriure en la clandestinitat domèstica per començar a escriure amb la voluntat indubtable de fer-ho no només per un mateix, sinó també pensant en els altres.

Aquest canvi, saber que les meves paraules podien ser llegides per qualsevol persona, m’ha fet aprendre a triar quines coses vull dir d’aquelles que  no cal  que siguin dites i a valorar, també, si allò que en un moment determinat a mi em sembla tant important, només ho és per a mi o també pot interessar a algú altre. I no vull dir que hagi deixat d’escriure per a mi -és evident que sóc el meu primer lector-, però si que m’he adonat que la pulcritud necessària a l’hora de penjar un apunt al bloc, m’ha ensenyat a ser més primmirat per tal de no deixar anar en aquestes pàgines virtuals aquelles febleses del caràcter que no aportarien res de profit a qui ho llegeixi i de les quals me’n penediria en tornar-les a llegir.

Escriure és una manera de llegir-se, per això penso que escriure en el bloc també ensenya a llegir-se amb la distància que imposa la lletra d’impremta i amb la fredor de pensar que allò que llegeixes pertany a algú altre. És per això que em sembla que el bloc m’ha permès -i si no és així, m’hauré equivocat del tot- desbrossar el meu discurs de sentimentalismes massa covats, no de sentiments ni d’idees.

A banda de tot això, de l’experiència del bloc n’han sortit moltes coses: amistats virtuals i desvirtualitzades, lectors que no sospitava que podria tenir, l’exercici de l’escriptura, un munt de textos que han anat a parar als meus llibres de poesia, un bloc paral·lel, la participació en un parell d’antologies, una bona colla de blocs amics o la participació en una bona colla d’activitats. Però també n’he tret una altra cosa per a mi molt important, el bloc m’ha permès vèncer el silenci i deixar de ser invisible.

Per tot plegat en dono les gràcies, a l’invent dels blocs i sobretot a totes aquelles persones que durant aquests sis anys, ja sigui puntualment o de manera regular, han passat per aquest bloc i han llegit els meus apunts.  A totes, salut i força!


  1. Hola, Ricard. Els qui fem l’esforç de mantenir un blog i ja fa uns anys que aguantem, no ens pensàvem treure’n el molt profit que en traiem. A més dels beneficis que esmentes, jo en sé veure un altre: el blog et permet cultivar un estil, fer-lo créixer, madurar-lo: construir una manera personal d’escriure que tingui sortida. Quan un escriu en el silenci domèstic no sap si allò que escriu “comunica” o no; quan ho fa en el blog, de seguida et fan saber si allò “comunica” o no. Això és molt important, perquè t’orienta i t’estimula.

    Hi ha una altra funció important, que l’has dita molt bé: la interacció continuada amb els altres et força a posar murs de contenció als sentiments, cosa que permet gestionar-los molt millor.

     

    Una abraçada

  2. gràcies a tu, Ricard, perquè d’alguna manera del teu blog en va sortir el meu i tot el que he anat escrivint … gairebé no m’ho puc ni creure 😉

    Felicitats, doncs, per tots aquests anys… i que siguin molts i molts més…

    una abraçada

  3. No em puc estar de felicitar-te: per molts anys!
    Els blocs van agafant una dimensió sorprenent, suposo, per als qui vau començar fa sis anys. Crec en la continuïtat de les coses quan val la pena, i la redacció d’un bloc com el teu la val. En som testimonis els teus lectors/es. 

     

Respon a Laura Dalmau Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.