Un nen que juga
Calles i et mires les
cases i aquesta gent que et són tan estranys. Tip que no et deixin ser, no te’n
sents part, ja no, i deixes que la pluja t’esborri dels carrers. Des d’ara només
vols pertànyer, si de cas, al silenci de la pedra que travessa estoica els dies
mentre el sol i el fred i la pluja n’arrenquen, sense dramatisme, petites
engrunes.
Ja no enveges res
ni ningú. Admires només la mirada que sap llegir els senyals del temps i les
mans que desfan els terrossos amb el gest segur i escarben la terra com qui hi
enfonsa les arrels. Però tu no en tens d’arrels ni et sents prou d’enlloc. Per
això calles i escoltes només, mentre amb els ulls obsedits aprens a mirar sota
el pes gris d’un núvol que es tanca per ploure. Avui només ets uns ulls i
silenci, i un nen que juga amb la memòria confusa de qui vas ser.
Bella imatge de l’Alfa i l’Omega de l’existència, el nen que juga amb el cap d’una calavera.
potser no ens fan falta, d’arrels, per sentir-nos d’algun lloc… els llocs també poden ser silencis o records…
fins demà, doncs 🙂