Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Un gran goril·la pensarós

Hi ha a Barcelona
dues exposicions de l’immens Miquel Barceló que cal visitar. La primera és a l’Arts Santa Mònica, es titula ‘Barceló abans de Barceló, 1973-1982’ i acull obres del
primer període del pintor, dels moments d’aprenentatge amb la matèria i amb els
pigments que la matèria desprèn, del re-coneixement de la natura i el paisatge
després d’haver deixat enrere la infantesa i del coneixement de l’home que
habita en el pintor. La segona, que es pot veure a CaixaForum i es titula
‘La solitude organisative’, conté obres del període comprés entre 1983 i 2009, quan
Barceló ja no tentineja i avança com una força imparable pels móns de la
pintura i del coneixement.

Veure-les
totes dues seguint la cronologia proposada ha estat una experiència tremenda. Des
de les sèries de caixes de matèria que s’exposen al començament de tot fins
arribar al gran goril·la pensarós del final, es produeix un crescendo
d’emocions estètiques que et va seduint, però sobretot s’entra en el discurs
personal del pintor ja que, com qui no vol la cosa, Barceló desplega davant de
l’espectador tot el seu pensament en forma de volums i línies, de colors i
textures, d’emocions que sovint no hi caben en els quadres i s’escampen més
enllà de la tela com si et vinguessin a buscar.

Pebrots i
tomàquets, papaies, pollastres, cabres, pops, animals salvatges, llavors,
cranis, argiles,  el propi cos del pintor
o les gents de Mali poblen el món pictòric i vital d’aquest home que, com un
volcà que la terra no pot contenir, es desborda i se’ns ofereix. I ho fa de tal
manera i amb tanta sinceritat que, veient la seva obra, es té la sensació
d’estar observant el moll dels seus ossos.

Hi ha moltes
pintures que em van xuclar la mirada mentre recorria les exposicions. Però ara que
ja fa dies que les vaig veure, reconec que n’hi ha algunes  que encara em ballen pel cap, com ara La travessia del desert, les aquarel·les, les pintures
fosques i, sobretot, aquest gran goril·la que ens mira entre abstret i pensarós i que Barceló -explica- va desdibuixar a partir d’unes taques de pintura sobre les quals hi va fer un munt d’incisions per traçar les línies que ara hi veiem.

Al mateix temps que penso en aquesta tècnica que va emprar  el pintor, consistent en buidar en lloc d’omplir, me’l miro i remiro aquest goril·la i m’impressionen la quietud i la serenitat  amb què ens mira passar mentre sembla pensar el món. I una cosa i l’altra em fan pensar en la necessitat de desdibuixar les nostres vides excessives i en la necessitat, també, de desaprendre Occident  i tornar a començar.


  1. El personatge , la tècnica i els paisatges de l’anima i del cos, de la terra, una proposta que commou. Gràcies … i també per la reflexió: desdibuixar, descreure, desaprendre… per tornar a trobar la grandària, els contorns, la fe, els fars… i la mar.

Respon a Victòria Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.