Cupressus sempervirens

Ja saps que no podràs atrapar la
son i voreges els precipicis sense gosar mirar l’espai obscur de l’habitació. La
casa dorm. Sents el flux dens dels pensaments que cruix, les estelles òssies de
la nit. En silenci, de tu s’omple el buit. Només de tu i d’aquestes agulles que
se’t claven, buscant camins, al cap.

Mentrestant sents com la primavera,
anòmala, vol arrencar les crostes d’un temps mort que no tornarà. Però, tot i
així, no et pots desprendre dels records, no pots esborrar els dies…