Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Tot el que som empeny…

Des de Lletra conviden a participar en el Dia de la poesia catalana a internet, i no se m’acut millor manera que convidant-vos jo també, ara que s’acosta aquesta peculiar fira de Sant Jordi monopolitzada per les indústries editorials, a no mirar les llistes dels més venuts i a furgar en els prestatges de poesia que les llibreries, amb l’excusa que no es ven tenen molt sovint en un raconet. Ja sabem, però, que si no la traiem del raconet i la posem a l’aparador tampoc no es vendrà.

Oblideu-vos dels noms que repiquen constantment a la ràdio i a la tele -qui més paga més sona- i refieu-vos del vostre instint per endur-vos a casa literatura de veritat que no obeeixi al disseny de cap executiu editorial. Encara sort que darrerament han nascut una colla de petites i molt bones editorials, i sort també d’internet que ha permès a molts escriptors i poetes que viuen al marge del mercat dir “aquí sóc i això és el que faig”. Sovint és entre aquests escriptors i aquestes editorials que s’hi amaguen obres de moltíssima qualitat que no arriben al públic perquè ningú no està disposat a pagar-ne la promoció. D’entre aquests, us en proposo tres que he llegit últimament i que no trobareu fàcilment a la taula de novetats, els haureu de demanar al vostre llibreter, però no ho deixeu de fer perquè en gaudireu. Em refereixo a Creixen malgrat tot les tulipes de la Sònia Moll, a Radar de Ricard Mirabete i a Gramòfon de runes de na Maria Victòria Secall

De tots tres n’aniré parlant, però de moment i per celebrar aquest Dia de la poesia catalana a internet, vull compartir amb vosaltres el poema que obre Gramòfon de runes. Des de la primera vegada que el vaig llegir, els seus darrers versos s’han convertit per a mi en una divisa que m’empeny a viure:

Lliscar per la tartera
de l’antiga memòria,
un pendent pronunciat.

El càntir ocult de les essències,
que pareixia rasclum, vessa.

Llenega per les anques,
fresc com una llepada,
devessall de color
i ferida nova.

Tot el que som empeny
com un infant en néixer
cap a la vida.

[M.V. Secall: Gramòfon de runes, llibréd, 2012] 

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

  1. Moltes gràcies, Ricard. El temps, no sé pas com, va més de pressa que jo. Els blocs són per a mi un lloc per a entretenir-s’hi quasi tan viu com quedar amb un amic a fer un cafè i parlar devora la mar fins que faci fosca, però cal temps  i estat d’ànim. Avui t’he topat, cercant el moment per fer-nos companyia i he trobat el teu regal.

Respon a Victòria Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.