Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Seré pedra i seré memòria

Durant uns instants brevíssims ens hem creuat les mirades i he vist, aquesta vegada sí, com al fons d’uns ulls ensangonats hi bullia la ira. Aquest cop he vist els ulls de la Medusa, sí, i m’he sentit el cor com una fornal encesa alhora que la fredor glacial de la mort em lliscava per l’espinada. Li he vist els ulls i en sé la condemna, sé que hauré de romandre en la pedra colgat sota tones de silenci.

Sé la proximitat de la mort, però no m’espanta. Mentre el verí no faci efecte no paro de recordar que quan més ho necessitava, quan encara jo no em sabia com em sé ara, algú em va besar una tarda –els petons més dolços es cullen sempre a la tarda-, i aquell bes s’eixampla i creix encara i esclata com la vida en un part, com el futur dels fills o dels néts del tot inabastable.

Moriré. I la Medusa que em condemnà es retorçarà desitjant la mort mentre crema i crema sense poder apagar el foc que la seva pròpia ira alimenta. Jo hauré mort, sí, però seré la pedra on hi reposa per sempre l’empremta d’aquell bes que em salvà del naufragi. Seré pedra i seré memòria.


Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.