Cupressus sempervirens

Ancorades a una paret del jardí, resisteixen les roses d’hivern. La tarda és grisa i ventosa, comença a fer fred, però les tiges més altes sostenen encara les restes del seu esplendor vellutat. A la resta del roser només hi queden algunes fulles i els calzes secs de les flors mortes. Però aquest migdia, les roses d’hivern encara maldaven per atrapar algun raig d’aquest sol tebi de gener en la carn clivellada dels seus pètals. Talment com nosaltres, que ancorats en la bellesa d’uns llavis o d’uns ulls ens resistim, també, a morir.