Cupressus sempervirens

Entre els besavis i els avis, n’hi havia que no en sabien gens de llegir i altres que amb prou feines es defensaven, però tots van entendre en algun moment que si alguna cosa podia allunyar els seus fills i nets de la pobresa que ells patien, era que aprenguessin de lletra i números. Això no només va passar a la meva família, això va passar en la major part de les famílies que durant la postguerra van haver d’emigrar per no morir de gana. I gràcies a l’impuls, al treball i al convenciment  d’aquests homes i dones que durant els anys seixanta i setanta es van esforçar perquè els seus fills aprenguessin allò que ells no sabien, va arribar el moment que els fills de les classes inferiors van accedir al món, fins aleshores exclusiu, de la Universitat. I fins ara, que tenim una generació de joves amb un grau de formació que mai abans no s’havia donat.

Però en mig de tot plegat -i ja era part de la trampa-, també ens hem d’adonar que els últims anys, mentre s’obrien les portes a la immigració per les feines menys qualificades,  de manera molt majoritària s’ensenyava els nostres joves sense tenir gaire en compte els valors humanistes i anava tot encaminat a crear dos tipus de treballadors: A l’ensenyament públic es formaven  treballadors especialitzats i a les escoles de negocis es formaven alts càrrecs que es cuidessin de les (nostres?) finances. Durant la ‘gran festa’ del final de segle, uns i altres [segueix]

…sortien dels centres d’estudis amb l’objectiu, més que no pas de ser útils a la societat que els havia format, d’enriquir-se personalment; i si hi havia qui trencava aquesta expectativa, era mal vist pels seus companys i per una societat enlluernada per l’acumulació egoista de bens.

Al mateix temps, durant les darreres dècades s’han format unes classes mitjanes extensíssimes que han accedit a la Universitat, a la propietat privada i al benestar. Ara, però, ja no hi ha negoci per tothom, i encara menys per tots aquests nouvinguts a la societat benestant, nets i besnéts d’aquells homes i dones que van haver de lluitar i patir per escapar de la misèria, i amb les noves mesures econòmiques, les famoses retallades, sembla que se’ls vulgui barrar el pas a la possibilitat de viure bé, és a dir, amb dignitat.  Ja no hi ha prou pastís per tothom, i així aquells que sempre s’han pensat a sí mateixos com els Amos de la parcel·la, han decidit que prou. I prou vol dir, també, fer més difícil l’accés a un ensenyament que doni oportunitats a tothom, és a dir, retallar la possibilitat de construir el propi futur.

Per tant, per molt que la raó ens indiqui que cal fer el contrari, qui mana –i dubto que siguin només els nostres tristos polítics- ha dictaminat que l’ensenyament públic (també la sanitat) han de pagar en bona mida l’escandalós deute que s’ha generat per culpa dels disbarats financers i polítics que s’estan descobrint un dia sí i un altre també. Per què ho hem de pagar nosaltres i no ho paga qui en té la culpa? Per què no se’n fa responsables els directius bancaris que han enganyat la gent fent-los creure que eren rics i entabanant-los amb miraculoses hipoteques i opcions preferents? Per què no es jutja  els polítics que sense una vocació real per la cosa pública, han presumit fins a l’obscenitat de la seva ineptitud malbaratant els recursos públics? Se m’acut una vegada més que és perquè ells se senten els Amos de tot i nosaltres, en canvi, som uns simples mortals que, sense un llinatge esculpit en pedra o que dringui com els diners, hem pogut llepar el caramel de sentir-nos rics mentre érem espoliats a base d’hipotecar falsament les nostres il·lusions. Fer-nos pagar autèntics disbarats pel que no ho valia forma part de la trampa perfecta; hi vam caure com passerells i ara, a més de quedar-se els nostres diners, es tracta de desmantellar aquestes  classes mitjanes que s’havien pensat que podien accedir al poder i governar la societat.

I es tracta –pretenen- que no torni a passar, que ningú de nosaltres no torni a pensar que pot formar part del món dels elegits, i la millor manera és atacar el buc insígnia de l’ascensió social, és a dir, atacar l’ensenyament públic perquè incapaç de fer la seva funció amb garanties d’èxit, sobrevisqui només amb una mala salut crònica. Fer-ho és fàcil, només cal no afrontar amb rigor i valentia els problemes reals de l’ensenyament, s’ha de seguir retallant el sou del professorat i desprestigiar-lo encara més, s’han d’augmentar les ràtios de les aules i fer-les ingovernables, no s’ha de subvencionar l’ensenyament universitari perquè l’accés als estudis superiors sigui privatiu pels fills dels de sempre –què ens havíem cregut?-, cal canviar els plans d’estudis cada vegada que hi hagi canvis de govern, no s’ha d’acompanyar els plans d’estudis d’un pla econòmic que en garanteixi la viabilitat, i així podríem anar dient…

Però ens enganyen, una vegada més ens enganyen quan ens volen fer responsables dels mals que ells han provocat. Per això, a l’hora de pensar si aquest 22 de maig faria o no vaga, he pensat molt en el món d’on venien els avis i en perquè ara jo sóc on he arribat, i he pensat també en el meu fill que s’enfronta a un món que entenc que sigui complex i difícil, però que no accepto de cap de les maneres que hagi d’estar dividit entre aquells que poden accedir a una educació de qualitat i en la qual es persegueixi l’excel·lència, i aquells que s’hagin d’acontentar amb les escorrialles d’un sistema públic viciat per culpa de la indefinició dels objectius, per la mala gestió i, també, per la mala fe d’aquells a qui ja va bé viatjar en classe preferent encara que sigui a costa dels demés.

Retallar en l’ensenyament és retallar el futur, i aquesta no és només –no ens enganyéssim pas- una mesura econòmica. És una mesura amb una profunda càrrega política i social que farà més i més grans les diferències entre els més rics i tota la resta de la població. La iaia Ana, que tot i que no havia anat mai a escola tenia una saviesa natural, deia que ella era d’allà on els seus fills menjaven; doncs bé, veient el que actualment està passant, jo tampoc no puc sentir del tot meu un país que no garanteix escrupolosament la qualitat de l’ensenyament públic pels seus nens i els seus joves. I em sap greu, però és així.