Cupressus sempervirens

Quin dia més estrany, el dia de Nadal. Seurem a taula esverats davant tant de menjar i beure, contents de ser a casa amb pares i germans, de veure plegats avis i nets, però enmig de tota aquesta alegria, sé que se’m barrejaran un munt de sentiments contraris.

Dinarem, i mentre dinem faré recompte d’un temps que s’acaba. Pensaré en qui som i en qui serem, i també en l’any que ve mentre mastego pausadament els desitjos. Se’m fa estrany el dia de Nadal, potser perquè és el dia que les baules del temps es veuen passar amb més claredat. Sobretot quan el més petit s’enfila a la cadira per dir la dècima i el més vell, amb una barreja agredolça d’orgull i tristor, se’l mira content de sentir una veu nova que perllonga la vida, però conformat, també, amb els dies incerts que li queden.

Demà, un any més, recomptaré la vida, i mentre riem acudits entre plat i plat o quan alci la copa, sé que duré amb mi el record d’algunes persones que ja no hi són. Sense dir res les asseuré també a taula quan jo m’hi assegui i tastaran amb mi el que jo tasti. Com cada any, mentre dino amb els de casa, les recordaré. Però sense tristor, perquè encara que no les pugui tornar a abraçar, no puc parar d’estimar-les.

És un dia estrany, el dia de Nadal, perquè l’alegria i l’enyor se’m barregen. Però fet i fet, també estic content, perquè quan acabem de dinar, mentre endrecem la cuina i després d’exclamar “un any més!”, miraré per la finestra per comprovar que el dia ja li comença a guanyar alguns minuts de llum a la foscor. Bon Nadal!