Què hi diu a la 139?
Doncs bé, del llibre no en puc parlar encara perquè justament avui l’anava a encetar; però m’estimo molt la poesia del seu autor, el Pere Rovira, que s’ha estrenat com a narrador amb la novel·la L’amor boig, editada per Proa. El segon paràgraf de la pàgina 139, ben bé a l’atzar, diu així:
La Clara escoltava tot això mossegant-se els punys, espantada. Jo estava indignat i avergonyit. No entenia que algú fes aquelles coses, i encara entenia menys que algú tingués la necessitat d’explicar-les que veia en la cara del Joan mentre parlava. "¿Per què tots aquests detalls?", se’m va escapar. Ell va dir que els detalls eren la màscara de les nits com aquella, i que les màscares eren inevitables. Luis Mena opinava que valia més que fossin una mica monstruoses, perquè així eren evidents, i potser perquè era més difícil portar-les, però era més fàcil imaginar la cara que hi havia sota la màscara. "Literatura, molta literatura -va dir el Joan- com si escopís-, i jo estava acostumat a trobar-la als llibres i no als llits."
Promet. I a més, la darrera frase, dóna peu a una discussió interessant: Són els llibres el lloc de la literatura?
Passo la pilota a l’Hipàtia, al Josep Pastells, al Josep Blesa i a L’efecte Jauss.
Per la teva complicitat en aquest Amor boig. A reveure’t, al bloc, és clar
Gràcies per convidar-me a aquest joc, Ricard.
El llibre que tinc ara a les mans és d’un autor força desconegut, José Ramón Sobrón, i com que està escrit en castellà tradueixo el segon paràgraf de la página 139:
"Vivim continuament amb la por al desconegut, al que no podem controlar; amb por a les sorpreses i els imprevists. I segurament aquests gossos salvatges et maten a través del terror. T’envolten i no els veus ni els sents, però saps que són allà. Sents la seva presència. Saps que estàs condemnat. I que la mort que t’espera és lenta i cruel. Perquè no et maten immediatament, sinó que et mengen viu. Notes com et mengen i pots veure la forma, el color, les cares tacades de sang. De la teva sang."
Em temo que el paràgraf és un pèl truculent, però és pura casualitat, perquè de fet el llibre és una reflexió força divertida sobre l’escassa diferència que hi ha entre l’acte genial i l’absurd.
Gràcies per revordar-te’n. Com veus no estic darrerament massa faener. inc alguns "afers/problemes" a resoldre i que no tenen ajornament.
Una abraçada cordial. Enhorabona pel premi. Gràcies per la teua escriptura que ens cohorta i acompanya.
ricard, avui miraré de fer els «deures»…
i enhorabona pel premi…