Cupressus sempervirens

Cada passa que
fas,  cada decisió que prens suposa també
haver de renunciar a alguna cosa. I així, dia a dia t’has adonat que construir
una vida és fer un camí ple de pèrdues i és, també, deixar enrere el llast de
tot allò que t’emboira els sentits quan, en lloc de ser fidel a les emocions
que et lliguen amb el món, proves de ser qui els altres diuen que ets. D’alguna
manera has entès que les pèrdues són el preu de la llibertat de pensar sense
haver de pagar peatges ni impostos afegits, que les pèrdues són el preu de
deixar de ser allò que de tu s’espera per enfrontar-te amb qui de debò ets en
cada circumstància i en cada moment.

Potser és per això –tot
i que no saps si te’n sortiràs- que has decidit ser més valent del que has
estat fins ara i anar a l’encontre de qui ets, del que penses i del que sents,
sense por a la soledat, com si tot sol volguessis aprendre el camí de la mort sense
haver-te traït, amb la tranquil·litat de no haver estat l’instrument d’idees ni
de voluntats alienes. Tot sol, sense condicionants i complet més enllà del
judici dels altres, com si la pèrdua fos una manera d’acostar-te més i més a
tu, al teu ésser més mineral.