Cupressus sempervirens

Devia tenir 13 o 14 anys quan vaig tenir la sort de conèixer en Miquel Peris i Segarra. Va ser el meu mestre d’aleshores, en Joaquín Campos, qui em va dur a casa seva i me’l va presentar. Entrar a la sala del seu pis del carrer del Comte Pestagua, a Castelló, em va causar una impressió que encara recordo, de cop i volta va canviar tota l’escenografia i vaig fer la meva primera passa en el món del poeta: la taula on treballava plena de papers amb una cal·ligrafia que després se’m faria tan familiar, les gruixudes cortines amb què aquell univers particular es protegia de la vulgaritat, la música d’Albinoni i l’aroma dolça dels Dunhill que regnaven en l’aire, les parets plenes de pintures a les quals més tard en vaig afegir una d’un camp de blat tot ell tacat de roselles…

Després d’aquella mena de bateig, vaig anar descobrint el món i l’obra d’en Miquel, primer a poc a poc, però de seguida amb els braços oberts per la confiança que m’oferia. Vam passar moltes estones plegats i ens vam escriure amb regularitat, de manera que en Miquel es va convertir en una mena de mentor amb qui jo, molt jove encara, vaig poder parlar de tot, però sobretot de poesia i de les nostres vides i de les pulsions que ens empenyen –ja coneixeu la seva dèria per Eros i Tànatos-. Però el més important és que en Miquel, sense necessitat de donar lliçons, em va començar a ensenyar que es pot viure com es vulgui i que la llibertat i la bellesa són bens molt preuats, però ser capaç d’estimar està per damunt de tot.

En Miquel va ser amb mi molt generós. No només em va deixar entrar a la seva vida i em va explicar qui era ell i que sentia, sinó que també s’interessà pels meus versos encara massa tendres i m’encoratjava a escriure sense presses. Quan em desesperava perquè no me’n sortia, em va donar un dels millors consells que ningú m’ha regalat pel que fa a l’escriptura: “Primer viu, toca les coses i olora-les, tasta-ho tot i viu amb els ulls ben oberts, no tinguis pressa, la poesia ja vindrà…” I tenia raó, la poesia va venir quan la vida començà a tenir una densitat que abans no tenia.

No he de ser jo qui expliqui qui era en Miquel Peris –cadascú té el seu Miquel- ni quin és el valor de la seva obra –doctors té l’església-, però si que us diré que de seguida ens vam estimar d’una manera natural, cadascú respectant la vida de l’altre, de manera que vaig acceptar, i n’estic content, ser un dels seus marinerets. I us diré, també, que de tota la seva obra, a mi m’emocionen especialment les Cartes a Gerard, les cartes que em va dedicar l’octubre de 1981 tenint cura de triar un nom prou discret però amb una clara analogia amb el meu. Des de llavors que les llegeixo una vegada i una altra, sense parar, i no hi ha hagut vegada que no m’emocionessin les seves paraules i la seva bondat amb mi. I avui, que fa vint-i-cinc anys que en Miquel no és amb nosaltres, les he tornat a llegir i he sentit una vegada més que no pot ser mort, que les seves paraules són encara –com les de la darrera de les cartes- plenes de vida:

12. La meva vista no està ja per a trots ni el cos tampoc per fer les cavalcades que als jovencells pertoca. Per obra i gràcia del nostre trobament, amic Gerard, he escrit açò que acabes de llegir. M’has donat força per continuar vivint, -i tu bé ho saps-, ma solitud diària. Potser no escriuré més. Enquimera’t, Gerard, viu sempre en poesia.

I si al gelat paisatge de l’andorrana vall enyores la dolcesa del teu volgut bressol uruguaià, pensa, Gerard, que aquell que més importa és el que se duu dins perquè el de fora serà sempre el mateix.

Ací, en aquesta vora de la Mediterrània on moren les onades brodant-se llurs mortalles, t’espera qui t’estima. O, fins l’eternitat.

[De Cartes a Gerard, 28-Octubre-1981]

Fins l’eternitat, Miquel!

Torna a ser Nadal i tot i que em resulti estrany i jo el visqui al marge de la religió, prou que l’entenc el simbolisme que pugui tenir no només pels creients, sinó també pels qui no ho som. Any rere any, entre plats d’escudella i pessebres he anat construint la meva particular celebració de la vida, de manera que aquests dies tinc més presents que mai els morts que m’estimo i hi parlo –sí, hi parlo- per sentir com el caliu de les seves paraules ressona encara en mi. I de manera, també, que les persones que sense raons estimo i m’estimen, no hi hagi dia que no les pensi com una part indissociable de mi, gairebé encarnades.

És des del laïcisme que visc els dies de Nadal, però com tothom amb el desig de sentir l’escalf dels éssers estimats i, sobretot, amb la necessitat de vèncer la tenebra. Segurament és per això que la llum d’aquest far que m’encalça en mig de la fosca i m’assenyala el rumb, simbolitza millor que res el que aquests dies sento. És la mateixa llum que trobo en la mirada d’alguns de vosaltres, la llum que en algunes ocasions m’ha ajudat a sortir de la fosca i m’ha permès, com a la natura sotmesa al rigor hivernal, refer-me per tornar a començar. Aquesta llum que neix de les vostres paraules i les vostres mirades, aquest far en què us heu convertit les persones que m’estimeu, és el meu Nadal. Ara com ara no en sé d’altre, però em fa feliç i en tinc prou. Bon Nadal!

Tot i que ja havia treballat en la construcció de la línia 1 del metro de Barcelona, va ser durant la dècada dels 50 del segle passat que l’avi Manuel es va decidir del tot a marxar de Lorca i emigrar definitivament a Catalunya. Darrera seu van arribar el fill gran i després la iaia Ana i la resta de fills. El gran va marxar aviat cap a França, però la resta, entre ells la meva mare, es van instal·lar a Cal Francisquet, on hi van trobar feina i casa.

El cas del pare va ser diferent. El primer de la seva família que va arribar a Sant Llorenç d’Hortons va ser ell; hi havia vingut a veremar i una cop aquí va decidir que no se’n tornava pas a Sant Vicente, a l’Alt Millars. Va fer de mosso, primer a Cal Francisquet i a Cal Mus, també a Can Castany i després a Can Prats. Al cap d’un temps de ser a Catalunya va portar un dels seus germans i més tard l’abuela María i les germanes.

Uns i altres tenien en comú que deixaven enrere la gana, els ermots i el menyspreu. Me’n recordo, encara, de la iaia Ana que veient Los santos inocentes em justificava les seves llàgrimes dient-me porque somos nosotros, nene, porque somos nosotros… I tingueren en comú, també, que allà on van anar a parar es parlava una llengua que fins aleshores desconeixien i que si se’n volien sortir l’havien d’aprendre. I ho feren, amb naturalitat i -sentint-los parlar d’aquella època-  penso que també amb la voluntat d’arrelar-se en aquell poble on la iaia Ana no se’n sabia avenir que a les botigues es dirigissin a ella com a “Senyora Ana”. Mai ningú abans li havia dit senyora, i venint d’on venia se sorprenia agradablement que algú la tractés amb respecte. No és gens estrany, doncs, que quan li preguntaven d’on era, mai no digués quin era el seu origen, sinó que responia Yo soy de donde comen mis hijos…, gairebé com si fes una primera formulació d’aquella definició de català que encunyà més tard el president Pujol.

Tot i que l’entenien prou bé, ni l’abuela ni els avis mai no van parlar català. Un altre cas, però, és el dels germans d’una i altra banda. Tot i que els havien criat en castellà i aquesta havia estat la llengua en què s’havien relacionat fins que van emigrar, després d’arribar a Catalunya només la feien servir per dirigir-se als pares, mentre que entre ells van adoptar el català amb una normalitat tan gran que jo mai no he sentit que parlessin en castellà entre ells.

Sóc conscient que és un fet inusual i per això m’he preguntat moltes vegades com devien anar les coses perquè tot plegat passés com ho explico. D’una banda, estic segur que el fet de ser dels primers emigrants que van arribar a Sant Llorenç després de la guerra civil va influir molt en què els meus pares i tiets aprenguessin ràpidament el català, ja que com a molts altres pobles de pagès el castellà era només una llengua administrativa i la gent seguia fent servir el català. Això no explica, però, que adoptessin una nova llengua per relacionar-se entre ells, si no és que inconscientment era una manera de deixar enrere la tristesa de les respectives infàncies i, també, la manifestació més ferma de voler arrelar en un nou món que els permetria sortir de la misèria.

A la meva família, doncs, el català no es parla per casualitat, sinó que aquesta és una llengua triada per aquells joves que als anys 50 del segle XX buscaven no només una vida millor i més digna a Catalunya, sinó també pertànyer a un poble que se’ls estimés. I pel que sembla, una de les claus per aconseguir-ho va ser parlar sense complexos la llengua del lloc, la llengua -ara materna- dels meus cosins, del meu germà i meva i dels fills de tots plegats. No entenc, per tant, qui és ningú per voler-nos ara arrabassar el dret de viure com els pares ens van ensenyar. O sí que ho entenc i no m’agrada gens ni mica l’explicació, per això cada dia que passa estic més i més convençut que sense perdre ni el convenciment ni la calma hem de seguir parlant en català amb tanta normalitat com ho van començar a fer els pares. I també estic convençut que de la mala gent que encara creu que ens pot dictar la vida i els sentiments, com més lluny millor!

Podria ben bé ser que aquest apunt em quedi una mica apocalíptic, però hi ha vegades que dissortadament tinc la sensació que hi ha poca cosa a fer i que mirar d’ensenyar els rudiments bàsics de la lectura i l’escriptura a nanos que venen rebotats des de fa molts cursos és com picar ferro fred. Això és el que em passa amb un grup de nois i noies de 3r i 4t d’ESO que mai no van aprendre a llegir amb una correcció mínima i que ara, passats els 14 anys, semblen impedits a aconseguir-ho.

M’ho passo bé amb ells, m’accepten a mi i accepten la meva autoritat, però ai! quan els demano que llegim… Fes-nos fer qualsevol cosa, Ricard –em diuen-, però llegir no! I és que llegir s’ha convertit per ells en un acte de tortura que els és del tot incomprensible. No sé què s’ha fet malament perquè a l’hora d’assumir el llenguatge escrit aquests nois no ho aconseguissin, però a més tinc la percepció -potser sí que molt subjectiva, però viscuda- que hem fet tard i que ja no se’ls pot ajudar gaire a trencar la inèrcia que els ha dut a ser gairebé analfabets i àgrafs.

Per més que successius exèrcits de mestres i professors de llengua ens hi esforcem, per a ells som personatges exòtics que els parlen d’una realitat estranya i molt allunyada d’allò que en aquest moment els interessa. Ho vaig veure molt clar ahir quan, a partir d’un exercici sobre el llenguatge de la ràdio i la televisió, vam acabar parlant dels seus hàbits televisius –la ràdio no l’escolten mai, em van dir. I em van dir, també, què miren. Els 10 alumnes amb qui parlava em van explicar què veuen, i va resultar que gairebé de forma unànime tots s’inclinaven per La que se avecina com a programa preferit, seguit de La voz i fer zàpping en tercer lloc a més d’altres perles televisives.

A banda de la dubtosa qualitat d’aquests programes, però, el que em va semblar més esgarrifós pel que denota, és la quantitat d’aparells de televisió de què disposen. Els vaig proposar que sumessin el nombre de persones que composen les seves famílies i, després, el nombre de televisors que hi ha a les seves cases. El resultat va ser que 10 famílies que sumen un total de 41 persones disposen de 38 televisors!

A ells no els va sorprendre gens, i entenc que tampoc als seus pares que són qui els han pagat. En canvi a mi, que dec ser un il·lús, aquesta desproporció em va deixar estabornit i encara ara no ho he paït. Si abans ja no sabia com els podia convèncer de la necessitat de saber llegir i escriure i ser mínimament competents en l’ús de la llengua, ara que l’omnipresència del Gran Germà televisiu és tant evident en la vida d’aquestes criatures que gairebé veuen tanta tele com hores passen a l’escola, el pessimisme se m’ha disparat.

No volen fer el que els demano, no entenen perquè ho haurien de fer, llegir els avorreix profundament i, per acabar-ho d’adobar, la competència amb els antimodels que escampa la televisió és massa gran. I tot i així, curiosament, sento que aquests nanos em respecten i la meva companyia els agrada. Deu ser –penso ara- que és perquè em veuen com una rara avis -bé, un friki en dirien ells- que viu dedicat a la lectura i l’escriptura, gairebé una espècie en extinció que els resulta simpàtica i no els fa excessiva nosa. Sí, deu ser això, i és que ahir a l’aula el més rar era jo.

Sempre s’havia dit que no havia de témer res, que la seva era la més bonica i resistent de totes les closques. Degué ser per això que quan sentí que la terra tremolava va decidir que no calia fer cap passa –o el que sigui que fan els cargols quan es mouen- per canviar de situació, i en lloc d’avançar per protegir-se del que pogués passar, pagat de si mateix com s’havia tornat, s’encloscà sense moure’s d’allà on sempre havia estat. 

Però quan l’estampida encara no havia acabat de passar, durant un instant breu com un llampec, es va adonar que viure dins d’una espiral no duu enlloc. Es precipità, llavors, fora de la conquilla per reptar cap a un marge i enfilar-se a una mata de fonoll que hi creixia, des d’allà potser tot es veuria diferent. No va a ser-hi a temps. Sota la peülla d’aquell cavall es va produir un trencament gairebé imperceptible però definitiu, sord, com un crec entre mineral i viscós que va precedir el silenci.

L’endemà, tot i la fama que diu que tenia, els qui ho van veure només se’n recordaven del trot alegre i viu dels cavalls.