Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Fins quan?

No et queixis pas, perquè aleshores et surten amb la cançoneta d’encara sort que tens feina… Es veu que amb això ja n’hi ha d’haver prou perquè et resignis a patir els successius augments de preus, les retallades de sou alhora que haver de fer més feina, la burla dels impostos i de postres, l’amenaça que tot ha d’empitjorar encara més. I tu i jo, amb bona fe, innocents i segur que massa babaus, ho consentim una vegada i una altra creient-nos que és veritat que el nostre sacrifici salvarà el país.

I així, anem oblidant que no és veritat que tenir feina sigui una sort, que tenir feina és un dret que molta gent ja no té, i aleshores ens trobem que la por que ens passi el mateix ens fa mirar cap a una altra banda mentre patim la sagnia d’uns impostos que no es corresponen ni gens ni mica amb les prestacions que reben els nostres pares i els nostres fills, per no dir res del que passarà amb nosaltres si mai aconseguim jubilar-nos en bones condicions.

Després de trobar-se, al cap dels anys, amb una seguretat social cada dia més esquifida, ara els avis hauran de patir una nova retallada en la Llei de la Dependència. A l’altre extrem, els joves s’enfronten al fet que cada curs que passa és més car estudiar, i si se’n queixen encara reben insults o són reprimits pels Mossos amb actuacions sovint molt fora de mida que han autoritzat els propis rectors en els campus universitaris. No és just que les traves per formar-se siguin cada vegada més importants i que la mala qualitat de la poca feina que hi ha empenyi, sovint, cap a l’economia submergida; a no ser, és clar, que s’opti per l’emigració i se’n vagin a vendre els seus coneixements i la seva feina a l’estranger renunciant a viure dignament al seu país. I entre els avis i els fills, nosaltres, que si hem pogut pagar la hipoteca i no ens han desnonat, o encara resistim sense tancar el negoci, anem fent la viu-viu mentre mirem de tapar forats aquí i allà.

Després de veure, d’una banda, el que passa entre la gent que lluita per sobreviure i el que passa, d’una altra, entre aquells que s’han atorgat el poder d’obrir i tancar les aixetes, em costa entendre tanta resignació, la meva i la de la resta de la gent. I cada dia que passa, estic convençut que no hi ha dret d’haver de sacrificar el futur de tota una generació per salvar els negocis especulatius de la banca, que no hi ha dret que encara s’inverteixi en armament i no es retalli la despesa militar, que és vergonyós com es protegeixen institucions decadents i anacròniques com la monarquia i els que en viuen i se n’aprofiten, que ja n’hi ha prou de mantenir una casta política caracteritzada per la mediocritat intel·lectual i el menyspreu de la cosa pública… No cal seguir, el llistat de greuges seria inacabable i s’entén de sobres el que vull dir.

Per tot plegat, n’estic tip d’hipòcrites crides a la responsabilitat i a la professionalitat, la culpa no és meva, no és nostra, i ja n’hi ha prou d’haver de portar les banyes i pagar el beure de qui s’ha enriquit sense mesura i sense revertir a la societat una part dels seus guanys. Els genets del capitalisme especulatiu -no oblidem que no produeixen res de res-, han decidit esprémer  el món fins a l’últim cèntim mentre se’n burlen de nosaltres perquè saben que cada quatre anys votarem religiosament els seus palafreners i fins la propera. I jo, que sóc de natural pacífic, em començo a preguntar fins quan me’n podré estar, perquè em començo a sorprendre a mi mateix amb moltes ganes d’extirpar el mal de soca-rel.

Aquesta olor de terra

Mentre treballaves a l’hort, avui, empès per alguna força tel·lúrica escarbaves amb  les mans la terra buscant-hi qui sap què. Després n’agafaves un grapat, te l’acostaves a la cara i inspiraves amb força com si volguessis omplir-te el pit de la sentor orgànica que desprèn quan n’has remenat les entranyes. Feia una olor un pèl aspra i àcida, però també hi senties la saó de després de tot un hivern de pluges i l’escalfor humida que produeix la combustió lenta de les fulles i els petits invertebrats que hi van quedar colgats passada la tardor.

Encara que ara que ja has desat les eines, mentre t’espolses la roba, hi pensis, no saps dir que és el que et feia enfonsar les mans en la terra com quan toques enfebrat la dona que estimes i te n’emportes no només l’aire que respira sinó també l’olor i el gust de les seves carns. Ni ho saps explicar ni potser calgui fer-ho. Al cap d’avall, l´únic que vols és servar intacte el record d’aquella sentor en què es barregen el que ja és mort i el que vol néixer; i també aquesta olor de terra que tot i haver-te-les rentat, encara et fan les mans…

Desordres naturals

Fer-te gran t’ha costat una pila d’anys. Es veu que havies d’acabar de travessar la ratlla dels cinquanta per començar a entendre que mai res no seria com t’havies pensat i que si mai t’havies fet alguna il·lusió, més et valdria viure-hi a cavall, perquè la realitat difícilment s’hi assemblaria. Però avui que en fas 51, n’estàs prou content per no tenir ganes de tornar enrere i haver entès que el que ens és més natural és l’estrany caos en què sobrevivim un dia rere l’altre.

De jove vivies obsessionat perseguint l’ordre, la qual cosa et duia sovint a viure en l’exasperació pròpia de qui mai no aconsegueix dominar tots els elements que conformen la seva vida. Ara, però, ja no en fas cap drama del desordre. El que has viscut t’ha ensenyat que no en som tant d’importants com ens pensàvem quan sortíem de l’ou i que al cap d’avall som, només, una petita baula, petitíssima per no dir gairebé insignificant, d’aquest concert de desconcerts que com deia Gracián, és la vida.

A hores d’ara, et sembla que arribar a viure despreocupat perquè un dia o altre t’hagis de morir i recórrer la vida sense el neguit i les presses amb què sovint ho fem, ho deus també a la distància amb què pots rellegir els anys, és a dir, al fet que aquests dietaris intermitents farcits de desordres naturals que escrius t’hagi permès distanciar-te de l’home que t’ocupa carns i ossada. I ara, havent llegit tot el que hi has escrit, aquest home que ets te’l pots mirar amb la incredulitat i la sorpresa de qui es mira el seu fantasma, però també amb serenor i amb la tendresa de qui tot i que li sap els pecats, també l’ha perdonat.

Resurrecció


Quan feinejaves aquest matí, armat de jardiner, t’has adonat que el dia era a punt com una partera i has notat, també, que el diumenge et convidava un any més a celebrar la teva particular Pasqua de Resurrecció mentre apilaves llenya o tallaves l’herba nova.

Treballaves en silenci, al teu aire, i senties la sal del cos regalimant-te esquena avall, com si amb la teva suor haguessis de regar la terra que trepitjaves. Avui el caliu del sol era molt més viu que dies enrere. No només tu, també els arbres que s’han fet durant els 25 anys que fa que vas arribar a aquest clos i els plançons que has plantat aquest hivern ho han notat.

Tu només miraves de posar una mica d’ordre a cada raconada del jardí, però els jocs de les caderneres i la saba que ja arriba enfebrada als branquillons més alts de cada arbre per esclatar-ne els borrons et deien que no, que no hi tenies res a fer perquè des d’avui, com cada vegada que la Primavera et ressuscita, la vida s’escampa enllà, descarada i sense mesura.

Només la veu (Dia mundial de la poesia)

Tornem a celebrar l’entrada de la primavera amb el Dia mundial de la poesia. Nosaltres, a Martorell, ho farem aquest vespre a les 8 a la Biblioteca Francesc Pujols del Centre Cultural, on diferents poetes martorellencs llegirem els nostres poemes.

Mentrestant, us deixo a sota el poema de Zoraida Burgos que ha estat triat enguany pel fulletó i s’ha traduït a una vintena de llengües:

Només la veu

Emmudit el vent,
inventem el silenci, l’equilibri.
Només la veu, el poema,
atansa espais oberts,
acull el temps
-arena que sense pietat
llisca i no es detura-,
arrela l’instant, tan fràgil.
Només la veu, el poema,
desxifra la clau, el somni,
el so profund dels morts,
els signes ara obscurs de la mirada,
la ferida encesa dels amants,
la vermellor dels núvols
a trenc d’alba,
els contrallums opacs dels paisatges
i les llunes surant sobre les aigües.
Només la veu, el poema,
dissol els temps dels verbs,
sotmet l’oblit. 
El vers reté als dits el gest,
el calfred intacte de la pell.

[Zoraida Burgos] 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tot el que som empeny…

Des de Lletra conviden a participar en el Dia de la poesia catalana a internet, i no se m’acut millor manera que convidant-vos jo també, ara que s’acosta aquesta peculiar fira de Sant Jordi monopolitzada per les indústries editorials, a no mirar les llistes dels més venuts i a furgar en els prestatges de poesia que les llibreries, amb l’excusa que no es ven tenen molt sovint en un raconet. Ja sabem, però, que si no la traiem del raconet i la posem a l’aparador tampoc no es vendrà.

Oblideu-vos dels noms que repiquen constantment a la ràdio i a la tele -qui més paga més sona- i refieu-vos del vostre instint per endur-vos a casa literatura de veritat que no obeeixi al disseny de cap executiu editorial. Encara sort que darrerament han nascut una colla de petites i molt bones editorials, i sort també d’internet que ha permès a molts escriptors i poetes que viuen al marge del mercat dir “aquí sóc i això és el que faig”. Sovint és entre aquests escriptors i aquestes editorials que s’hi amaguen obres de moltíssima qualitat que no arriben al públic perquè ningú no està disposat a pagar-ne la promoció. D’entre aquests, us en proposo tres que he llegit últimament i que no trobareu fàcilment a la taula de novetats, els haureu de demanar al vostre llibreter, però no ho deixeu de fer perquè en gaudireu. Em refereixo a Creixen malgrat tot les tulipes de la Sònia Moll, a Radar de Ricard Mirabete i a Gramòfon de runes de na Maria Victòria Secall

De tots tres n’aniré parlant, però de moment i per celebrar aquest Dia de la poesia catalana a internet, vull compartir amb vosaltres el poema que obre Gramòfon de runes. Des de la primera vegada que el vaig llegir, els seus darrers versos s’han convertit per a mi en una divisa que m’empeny a viure:

Lliscar per la tartera
de l’antiga memòria,
un pendent pronunciat.

El càntir ocult de les essències,
que pareixia rasclum, vessa.

Llenega per les anques,
fresc com una llepada,
devessall de color
i ferida nova.

Tot el que som empeny
com un infant en néixer
cap a la vida.

[M.V. Secall: Gramòfon de runes, llibréd, 2012] 

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Poesia viva


Diumenge passat a Manresa, a la 2a edició de l’Ull de peix, mentre recitava vaig poder sentir que la poesia era ben viva. Tot i que el públic era del tot nou per a mi, de seguida vam connectar i ens vam trobar immersos en un estat de gràcia en què els versos i les emocions fluïen amb una facilitat màgica. Aquesta sensació, quan es produeix, és una de les grans virtuts dels recitals de poesia.

Però no és només per això que aquests dies estic content, sinó també perquè he tingut més senyals que em diuen que encara és viu el que he escrit i he pogut observar com després de ser al carrer, els llibres fan la seva via amb independència de l’autor. El cas és que de tant en tant m’arriba notícia d’un llibre que ha passat per aquestes o aquelles mans o, com fa uns dies, una colla de bones amigues em regalen els meus versos transformats en xocolata. També, de tant en tant algun lector amable i atent em fa saber l’efecte que li ha causat la lectura de la meva poesia. Que aquestes coses passin em fa molt content, molt, perquè llavors tinc la certesa que les meves paraules no són pas mortes, sinó que encara ressonen i a algú li poden ser útils.

Els darrers dies, han estat dos bons lectors que m’han fet saber les seves impressions després d’haver llegit els meus darrers llibres. Concretament, dimarts passat la poeta Sònia Moll va penjar al seu blog un apunt personalíssim i delicat que expressa les impressions que li va produir la lectura de El llibre que llegies. I ahir va ser el també poeta i crític David Madueño que va publicar una molt bona ressenya sobre De secreta vida.  Pel que fa a El llibre que llegies, fa gairebé un any que es va editar, i De secreta vida aviat en farà cinc, però un i altre encara em donen alegries perquè pel que sembla, vius com són, encara remenen la cua. Per tot plegat, gràcies!

A l’Ull de peix

Lluny de lamentacions que no duen en lloc, una colla de manresans van endegar fa uns mesos  l’Ull de peix, i com un ull de peix miren cap a totes bandes, sense deixar-se res, per portar al cafè-teatre La Peixera artistes de diferents àmbits, barrejar-los i posar-los ben a prop del públic perquè ensenyin el que fan i s’expliquin.

Doncs bé, demà diumenge 3 de març a les 7 de la tarda es farà la 2a edició de l’Ull de peix, en la qual podreu compartir experiències amb en Lluis Llumà (mosaics), l’Aroa Vivancos (il·lustradora), la Cia. Mag Ian (màgia), el grup Dips (música) i amb mi, Ricard Garcia, que llegiré una mostra de la meva poesia i us explicaré el que volgueu.   

Si sou a prop de Manresa i no se us acut una manera millor de passar l’hora tonta del diumenge, veniu a escoltar-nos. Estrenarem junts el març amb un bon còctel d’artistes. Us esperem a La Peixera de Manresa!

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari

Ara reposes


Ara reposes, estirada sobre un costat. El llençol et tapa només els peus i part dels turmells. La resta del teu cos se’m dóna, però, com una ofrena a la mirada. Fa només uns minuts lluitàvem com dues feres assedegades que malden per sadollar el desig. Ara, però, que un son lleuger i plàcid t’ha envaït, et miro tota nua entre les llums que s’escolen a l’habitació. Gairebé amb la punta dels dits, sense arribar-te a tocar per no destorbar el compàs de les nostres respiracions, perfilo la forma de les teves cames, els malucs i la cintura, les espatlles, el coll… I hi acosto, després, els llavis fins a sentir les espurnes d’electricitat que et recorren la pell, i et respiro… Et respiro fins a omplir-me novament de tu mentre penso que més enllà dels nostres cossos enfollits, potser sí que la felicitat sigui això.

Jesús M. Tibau llegeix ‘De secreta vida’


Després de passar pel seu programa de TV per parlar de 
El llibre que llegies, en Jesús M. Tibau ha tornat ha referir-se a la meva poesia, ara des del seu bloc, Tens un racó dalt del món, en el qual hi ha inclòs una breu gravació llegint un fragment de De secreta vida. Es tracta, concretament, d’una prosa poètica titulada Sota la boira que forma part de la primera part del llibre. A dalt la podeu escoltar en la seva veu i a continuació també la podeu llegir:

SOTA LA BOIRA.
Novembre avança i sembla que tot vulgui morir sota l’espessor de la boira. Però la sal de l’estiu et recorre la pell, encara, i totes les platges que han acollit el teu cos et perduren a la mirada. No importa que s’escurcin els dies, el tacte de la vida t’ha quedat imprès a les mans perquè sedimenti als cellers del record. I encara que la tardor és una veritat que t’acosta a les nits hivernals, cremen els camins de l’ànima.

Salut, Jesús! 

Estos días azules…


Per què els poetes fan por al poder? Per què se’ls empeny a l’exili, a la mort o a l’oblit si no tenen més armes que la paraula? Per què la seva obra no cotitza, per què ens diuen les misèries, per què poden tocar la felicitat sense haver-la de comprar…? Per què? No ho sé pas, però hi torno a pensar avui que fa 74 anys de la vergonyosa mort d’Antonio Machado. Sempre el tinc present, però avui que em balla pel cap el seu darrer vers, Estos días azules y este sol de la infancia…, recupero el que un altre dia vaig escriure:

COTLLIURE
Travessar la serra de l’Albera fins a Cotlliure i treure el cap per les finestres de l’hotel Quintana. Visitar una altra vegada la tomba i dir també els noms dels morts que l’acompanyen. Caminar, havent dinat, tota la vora de la platja, eixamplar tots els porus i sentir les remors de l’aire que t’abraça. Asseure’t a ran d’aigua i deixar-te bressolar per les crestes de llum que empenyen les onades. Explicar al teu fill per què cal que perduri la memòria i que és aquí on tots els camins comencen i acaben. Mirar-lo jugar amb els peus descalços dins l’aigua i rebre, amb goig, el calfred d’una besada damunt els llits de sorra de la platja.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, col. Poesia 3i4, 132; València, 2008] 

Com un atlant extraviat


Sempre havia envejat els ocells planant en mig del silenci, però ara ja només se’ls mirava amb una barreja de tendresa i tristor. Potser perquè ara sabia que tot aquell pes damunt seu, tota aquella gravidesa que l’ensorrava no era res més que el pes dels dies precipitant-se en ell. A cada articulació hi sentia el pes del món, el sentia en tota l’ossada, especialment en aquella tibantor a les costelles que l’empenyia cap al terra i en el cansament que es desplomava d’una vertebra a l’altra recorrent-li l’espinada com un càstig sense fi. Encara que no ho digués i que d’entrada l’hagués sorprès, de seguida va estar segur que allò que en deia cansament, aquell pes a les vèrtebres, només volia dir que s’estava fent gran, que no tornaria a ser jove. Però aquella tarda assegut a la sorra, mentre hi pensava, es mirava un estol de cigonyes que jugaven amb el vent i encara estenia els braços, com un atlant extraviat que volgués sentir la il·lusió del vol.

A ‘Petit munt de lletres’

Petit munt de lletres és el nom del programa que dirigeix i produeix l’incansable Josep Diaz-Galera per tal de fer-nos arribar la poesia a través de Ràdio Martorell. Aquesta temporada ha refet l’antic Poetes de Martorell i ens presenta un programa nou en el qual cada setmana no només es presenten novetats, sinó que també s’hi poden escoltar entrevistes amb poetes i algunes de les seves poesies.

Si ara fa poc més d’un any vaig poder participar en un capítol de Poetes de Martorell, enguany he estat convidat per participar també a Petit munt de lletres, concretament en un programa que vam gravar tot just començar l’any i que es va  emetre el passat 31 de gener. Per si teniu curiositat o interès d’escoltar-lo, hem seleccionat el tall de veu que conté l’entrevista que em va fer en Josep i també alguns dels meus poemes. Tot plegat es pot escoltar en el reproductor de Goear que veureu a sota. Gràcies Josep!

‘El llibre que llegies’ a les ones

A primers de mes vaig ser a Tortosa perquè havia quedat amb en Jesús M. Tibau per gravar un capítol del programa de TV Tens un racó dalt del món dedicat a El llibre que llegies, el meu darrer llibre de poesia. Doncs bé, ara us puc dir que el programa s’emetrà el dimecres, 30 de gener, a les 9 del vespre i es tornarà a passar diverses vegades durant la setmana. No sé del cert fins on arriba el senyal de Canal21Ebre, però si sou a les comarques del sud del país i us ve de gust, segur que ho podreu veure.

I a banda del programa de l’amic Tibau, aquesta setmana també s’emetrà l’entrevista que em va fer en Josep Díaz-Galera per Petit munt de lletres, el programa de poesia que realitza setmanalment. En aquest cas les emissions seran a través de Ràdio Martorell (91,2FM) el dijous 31 de gener a la 1 del migdia i el dissabte 2 de febrer a dos quarts de 3 de la tarda.

Des d’aquí agraeixo al Jesús i al Josep que m’hagin convidat a participar en els seus programes i, també, aquesta dèria que tenen de fer córrer la literatura a través de les ones.  I a la resta, és clar, us convido a seguir els seus programes.

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari