la trencadissa de copes
ha sembrat la grava d’estels
un cotxe rabent
els lladrucs d’un gos
un petard sord
la son al cervell
la nit en brases
les plantes dels peus
han sembrat la grava de sang
i el sexe em crema a les mans
Era molt jove i no va ser fins més tard que vaig entendre el sentit complet del que el Miquel m’estava dient. I vaig entendre que la memòria cal omplir-la de vida, de vides… i que la poesia no és res més que deixar que la vida ens travessi el cos i el pensament per extreure’n la bellesa. És caminar a poc a poc per mirar amb calma i escoltar amb atenció totes les coses que ens contenen i reconèixer en elles la màgia de tot el que ha estat creat per la natura o per la ma humana.
I és, també, una forma de parla interna i d’interrogació íntima per preguntar-nos qui som, si és que som algú, que ens ha de permetre tornar al carrer capaços de ser homes i dones lliures de ser-ho, homes i dones que es neguen a quedar-se ancorats repetint i repetint una mateixa salmòdia fins a convertir-la en creença. Perquè les creences, al cap i a la fi, són tan estèrils que ens priven de viure totes les vides que ens travessen. Les creences neguen el dubte, i si no som capaços de dubtar de tot allò que creiem saber, potser tampoc ho serem d’aprendre res de nou, ni de viure densament.
La poesia ens pot ensenyar a mirar a l’hora la superfície de les coses i a través de la superfície de les coses, a dubtar i a fer-nos totes les preguntes tenint present que preguntar és buscar respostes en un mateix; potser per això estem més a prop de la resposta quan fem la pregunta en veu alta, quan el poema és veu. No n’estic segur de si verbalitzar la vida pot guarir-ne les ferides, però sí que les pot mitigar. Per això a vegades tinc aquesta necessitat imperiosa de dir a viva veu els versos que he escrit, de cridar-los fins i tot… i de veure com aquells que m’estimo els acullen amorosos als seus braços.
És en aquestes ocasions -quan goso dir qui intueixo que sóc- que dir-ho es converteix també en ser, en existir. Aleshores, quan em sé a la mirada i al cos de l’altre en forma de paraula feta matèria, tinc tota la vida a les mans. Llavors sí, llavors la paraula és vida viscuda i pronunciar-la és alliberar les sensacions i els sentiment que s’amunteguen als cellers de la memòria, de l’estómac, de la pell… Dir és, també, compartir la vida amb les persones que estimes, és donar-te tu mateix, ser en elles com a única forma possible de ser. Dir la vida en forma de poesia és com compartir la tremolor de saber-nos vius en sentir el fregament d’una mirada a la pròpia pell. Potser sigui això, la poesia. No n’estic segur, però no hi vull renunciar.
sota el folre del capvespre
llàgrima de llàgrima d’home
la soledat
no m’acompanya ni m’aconsola
petita la vida
i sola
A la manera, si se’m permet, d’en Josep Pastells:
Aquest matí, mentre t’entretenies a menystenir els altres, no has sentit com una fiblada que et deia que no ets ningú?
" … i jo vaig estimbar-me
en els barrancs de mi mateix,…"
[Joan Vinyoli, Obra poètica completa, Ed. 62, Barcelona, 2001]
A vegades, si tens sort, t’abraça
i tot ho atura i des de fora del món
veus el món i et veus des de l’altre,
petit déu que el món besa.
Però venç la data i la gana t’apressa
a tornar a ser l’home que ja eres.
I quan una altra hora ja és morta,
sobtadament la vida recomença.
Les tardes ja tiben la llum.
Has netejat i endreçat el jardí
quan esclata al paisatge
l’ametller com una taca impúdica.
Tot és a punt per la primavera.
Has podat les branques d’alguns arbres
i recollit les fulles que tenyien la terra,
has retallat l’herba de l’hivern i l’heura.
Tot és a punt -dius-
mentre que com trens que travessen el paisatge
els pensaments t’allunyen.
Les tardes ja tiben la llum
i que encara no és demà
somies.
"Hi ha la nit, i ara, només uns passos
i aquests signes dispersos de la llum
que dibuixa perfils en les façanes.
Hi ha el carrer, cansat com ara dels passos
-últim oblit que recorren les ombres-
i un balcó obert donant-li temps al dia."
[Teresa Pascual, El temps en ordre, ed. Proa, Barcelona, 2002]
Ens atrapen cristalls de temps sense espera
mentre les tardes de febrer s’esvaeixen.
Cau oblic un raig de sol ple d’insectes
i a un racó del jardí el groc es vessa.
De la mimosa s’inunda el congost dels teus pits,
les teves mans plenes, les llums primeres…
Callats ens estimem els dies de por i brogit.
Reposen sota un silenci de paraules quietes
la teva veu i la meva.
[Carmen Martín Gaite, Lo raro es vivir, ed. Anagrama, Barcelona, 1996]
Qui sóc, em preguntes… i no sé si puc explicar-te la veritat; la veritat vol soledat. Només en soledat puc percebre el sentit d’una veritat plena i obscena, sense màscares, d’una veritat que mai revelaria a ningú i que m’és difícil escoltar amb la meva pròpia veu, la dels dolors i els plaers més íntims. La soledat que em fa conèixer el dolor i el plaer és la que m’acosta a la veritat descarnada de l’ésser, però és també la que em fa recórrer amb por les delicades fronteres de l’equilibri que cerco.
La veritat vol soledat i sinceritat, i jo no sé si en sóc capaç, però si sé que pot servir-com diu el poeta portuguès Luís Quintais- "per afegir una mica de llum a les raons de la meva desesperació". És per això que sovint penso que a la voluntat de ser hi he d’afegir la voluntat de dir, de "poder-ho dir tot" (P. Gimferrer) i la voluntat -o la necessitat, quasi diria- de construir la vida possible.
Visc -vivim- una vida que és fàcilment previsible i una altra que és possible. Una transcorre sola, sense cap mena d’esforç; l’altra, en canvi, es malmet si no som prou tossuts, si no hi aboquem voluntat i la modelem tal i com l’hem imaginat i volgut en algun racó del nostre desig de ser.
Per a mi, ser home vol dir tenir-ne consciència, no n’hi ha prou amb ser-hi, cal saber-ho i sentir-ho en tota l’extensió del pensament i del cos i exercir com a tal. I aquí és on fa mal, aquest és el punt del dolor, però també el del goig. Anar fent o anar passant no m’interessa; l’única manera possible de viure és enfilar-se a la balança del dolor i del goig i arriscar-hi la vida, obrir els ulls i el tacte i l’oïda, obrir el gust i l’olfacte i deixar que el món ens xopi fins a les entranyes, fins als budells si cal, com la pluja que persisteix dies i dies damunt dels camps i els amara amb un efecte balsàmic i nutritiu alhora. El que era previst ja no em serveix, és el que he viscut amb plena consciència -bo o dolent- el que m’alimenta, i només si sóc capaç de donar cos i forma a la vida possible podré dir-me home. Aquest és el repte i ja no s’hi val a mandrejar covardament.
El temps -com està previst- se m’emporta, i jo vull pujar-hi a cavall quan ja he complert la meitat d’una vida previsible, ara que ja no sóc el mateix d’ahir, o que no sóc només aquell. Cada dia que passa neix un altre home en mi -alguns són millors que d’altres i d’altres pitjors que alguns- i els vull conèixer a tots; deia fa temps en Xavier Rubert de Ventós a una entrevista que "si no ens posem en tensió, si no viatgem a la perifèria, no podrem conèixer el nostre centre, el nostre eix".
Potser això, conèixe’ls a tots, sigui la manera millor de saber-me, de saber com, quan i què sóc, de saber qui i per a què… Aquesta és avui la meva Ítaca, el viatge que m’ha de fer més ric i també més miserable, i és que -i permete’m la paradoxa- el que de debò ens fa rics és saber-nos les misèries.
Em preguntes qui sóc i no sé si puc dir-te la veritat, ara com ara, l’únic que he après és que m’acosta la destrucció a la veritat, "potser perquè la veritat sigui temps de retorn i terra…", i que la vida és com un riu soterrani sota el clatell que tot ho conté.
plena de mi i d’incertesa
la mà,
llàgrima de silenci
"Y si la otra vida fuera…"
(Manuel Vázquez Montalbán)
i si no fos res més que un cos embolcallat de terra,
i si no fos res més que sentir a la carn els dits de les arrels
i sentir-los a les vísceres i als ossos i a la sang,
i si no fos res més que un xiprer que en el blau violent del cel
retalla la memòria d’una pluja fina al capdavall de tot,
i si no fos res més que un feix de llenya que fet de tu i de mi
espera en la foguera unes mans que en cullin el caliu?
potser si no és res més, l’altra vida, ja ho hem viscut tot .
Temps sense espera,
ferida de cristalls
ja fuig la tarda.
Però, lentament, la vida se’ns empassa i ens transforma en algú a qui a vegades ens costa de reconèixer. En algú que no només vol viure la vida que ja viu i que t’empeny i t’empeny… I ens adonem que no és nostra la vida, que tot va a l’inrevés i som nosaltres qui pertanyem a una Vida que ens traspassa amb la força dels déus. Podem fer-nos la il·lusió de controlar els nostres actes, però les escletxes del pensament vessen de dubtes i d’il·lusions, i per tot arreu s’obren camins incerts i vides paral·leles.
Aleshores cal aturar-ho tot, allunyar-se per mirar des de la distància, repensar les hores i els minuts, carregar-se de modèstia i desprendre’s de prejudicis per acceptar que, a poc a poc, la vida se’ns empassa i ens transforma, per acceptar que no sabíem qui érem, que tot pot passar i tot ho podem viure.
I que els móns possibles són inabastables i, tot i que hi ha estones que tot plegat ens fa por, lluitem perquè la vida no se’ns embruti de mesquinesa, per conservar la màgia de viure i compartir-la i per quedar-nos amb el més sublim que té: l’amistat d’un grapat de persones on la mirada reposa, com en una gran planura, en l’aire i la llum que tot ho omplen. Com ens omplen, també, la presència, el saber, l’acolliment, el silenci…