Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Ordre natural

 

Fer-ho no era fàcil, però va arribar el dia que es van adonar que no hi
havia més remei que sacrificar la gossa per estalviar-li el dolor que li minava
els ossos. La displàsia dels malucs i l’artrosi l’havien amansit tant que
gairebé ja no es movia. Només alçava el cap buscant una mà i se’ls mirava després
amb una mirada que si no hagués estat la d’un animal, haurien dit que semblava
de comiat.

Quan la van haver de matar, tenia tretze anys, que ja en són molts pels
gossos. Però tot i així, secretament l’enyoren i cada vegada que entren o surten
de casa tomben el cap per veure si s’acosta fent una corredissa, com era costum,
fins al reixat. Però no. Des que no hi és que el jardí sembla una mica orfe. També
ells.

Fa uns dies, però, que un conill boscà ha triat un munt de llenya vella del
jardí per fer-hi la llodriguera. Des d’allà, va i ve i ho explora tot
atrevint-se a allargar cada vegada més les seves incursions a la recerca d’herba
tendra. D’ençà que el van descobrir, quan algú dels tres el veu, crida els
altres a la finestra. Llavors, des de darrera els porticons perquè no s’espanti,
l’observen sorpresos com tres nens davant la descoberta d’un petit tresor que
només a ells els pertany. I mentre riuen excitats amb l’anar i venir enjogassat
del conill, encara que ningú no ho digui, pensen en la gossa que ja no hi és.


Respon a Teresa Costa-Gramunt Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.