Misèries
Estimar, i fer-se
estimar també, no és res més que fer fàcil als altres el trànsit dels dies. I
si no ho aconseguim –que ens estimin, és clar- la resta no paga la pena: ni els
diners, ni la carn, ni cap tipus de poder… Però no tothom ho viu així, i
sempre hi ha a prop qui es creu l’Escollit i s’erigeix, cregut de si mateix i empès
pels carronyaires, com un depredador víctima de la pròpia voracitat per
fagocitar les altres vides.
Quan algun d’aquests
individus entra en la nostra vida, quan ens atrapa l’estultícia d’algun pobre
home (o dona) i les seves misèries ens enterboleixen la mirada, no ens queda altre
remei que cercar refugi en la bellesa si no volem, també, com ell embrutir-nos.
Per això i per estalviar-me, com a mínim uns minuts, el destorb de l’estupidesa
que aquests dies ens empaita, he recorregut a un vers de Miquel Àngel Riera que
tinc sempre present: la bellesa de l’home
és que crea bellesa. I tot seguit m’he capbussat en la Sarabanda de Johann Sebastian
Bach. En el vídeo que il·lustra aquesta entrada la interpreta Glenn Gould; fixeu-vos
com ho fa, lluny de les petites misèries humanes sembla que toqui el cel.
Amic Ricard, la passió amb què el músic interpreta la Sarabanda és brutal. Gràcies per compartir-ho. Ens anem seguint.
Allò autèntic és bellesa i allò bell és autèntic. Memòries
Potser la Bellesa és l’únic camí per treure’ns de les misèries i dels miserables. De tant en tant apropar-nos-hi és tocar allò vertader.
Gràcies per recordar-m’ho.
Rosa
La bellesa ens salva (ens eleva dels nostres peus de fang), com ens salva l’amor.
Molt bella, la Sarabanda!