Cupressus sempervirens

Devia tenir 13 o 14 anys quan vaig tenir la sort de conèixer en Miquel Peris i Segarra. Va ser el meu mestre d’aleshores, en Joaquín Campos, qui em va dur a casa seva i me’l va presentar. Entrar a la sala del seu pis del carrer del Comte Pestagua, a Castelló, em va causar una impressió que encara recordo, de cop i volta va canviar tota l’escenografia i vaig fer la meva primera passa en el món del poeta: la taula on treballava plena de papers amb una cal·ligrafia que després se’m faria tan familiar, les gruixudes cortines amb què aquell univers particular es protegia de la vulgaritat, la música d’Albinoni i l’aroma dolça dels Dunhill que regnaven en l’aire, les parets plenes de pintures a les quals més tard en vaig afegir una d’un camp de blat tot ell tacat de roselles…

Després d’aquella mena de bateig, vaig anar descobrint el món i l’obra d’en Miquel, primer a poc a poc, però de seguida amb els braços oberts per la confiança que m’oferia. Vam passar moltes estones plegats i ens vam escriure amb regularitat, de manera que en Miquel es va convertir en una mena de mentor amb qui jo, molt jove encara, vaig poder parlar de tot, però sobretot de poesia i de les nostres vides i de les pulsions que ens empenyen –ja coneixeu la seva dèria per Eros i Tànatos-. Però el més important és que en Miquel, sense necessitat de donar lliçons, em va començar a ensenyar que es pot viure com es vulgui i que la llibertat i la bellesa són bens molt preuats, però ser capaç d’estimar està per damunt de tot.

En Miquel va ser amb mi molt generós. No només em va deixar entrar a la seva vida i em va explicar qui era ell i que sentia, sinó que també s’interessà pels meus versos encara massa tendres i m’encoratjava a escriure sense presses. Quan em desesperava perquè no me’n sortia, em va donar un dels millors consells que ningú m’ha regalat pel que fa a l’escriptura: “Primer viu, toca les coses i olora-les, tasta-ho tot i viu amb els ulls ben oberts, no tinguis pressa, la poesia ja vindrà…” I tenia raó, la poesia va venir quan la vida començà a tenir una densitat que abans no tenia.

No he de ser jo qui expliqui qui era en Miquel Peris –cadascú té el seu Miquel- ni quin és el valor de la seva obra –doctors té l’església-, però si que us diré que de seguida ens vam estimar d’una manera natural, cadascú respectant la vida de l’altre, de manera que vaig acceptar, i n’estic content, ser un dels seus marinerets. I us diré, també, que de tota la seva obra, a mi m’emocionen especialment les Cartes a Gerard, les cartes que em va dedicar l’octubre de 1981 tenint cura de triar un nom prou discret però amb una clara analogia amb el meu. Des de llavors que les llegeixo una vegada i una altra, sense parar, i no hi ha hagut vegada que no m’emocionessin les seves paraules i la seva bondat amb mi. I avui, que fa vint-i-cinc anys que en Miquel no és amb nosaltres, les he tornat a llegir i he sentit una vegada més que no pot ser mort, que les seves paraules són encara –com les de la darrera de les cartes- plenes de vida:

12. La meva vista no està ja per a trots ni el cos tampoc per fer les cavalcades que als jovencells pertoca. Per obra i gràcia del nostre trobament, amic Gerard, he escrit açò que acabes de llegir. M’has donat força per continuar vivint, -i tu bé ho saps-, ma solitud diària. Potser no escriuré més. Enquimera’t, Gerard, viu sempre en poesia.

I si al gelat paisatge de l’andorrana vall enyores la dolcesa del teu volgut bressol uruguaià, pensa, Gerard, que aquell que més importa és el que se duu dins perquè el de fora serà sempre el mateix.

Ací, en aquesta vora de la Mediterrània on moren les onades brodant-se llurs mortalles, t’espera qui t’estima. O, fins l’eternitat.

[De Cartes a Gerard, 28-Octubre-1981]

Fins l’eternitat, Miquel!