L’olor del pare
Publicat el 7 de febrer de 2010 per ricardgarcia
Avui, que és el sant del meu pare i també el meu, m’he trobat amb un
parell de blocs que llegeixo sovint on es parla de diferent manera de
la relació entre pares i fills. Primer ha estat el Totxanes…, l’autor del qual ha reflectit en una sèrie d’apunts la tendresa de la seva relació amb el pare malalt. Després ha estat un apunt en forma de poema a l’Ucronies, on uns versos del Joan Calsapeu m’han colpit de manera ben especial: “I
no sé com dir-te que no pot ésser / altrament, perquè una ombra la fas
tu / i l’altra (la més tènue) és feta d’un amor // que regalima, que fa
olor de pare i s’ajaça…
parell de blocs que llegeixo sovint on es parla de diferent manera de
la relació entre pares i fills. Primer ha estat el Totxanes…, l’autor del qual ha reflectit en una sèrie d’apunts la tendresa de la seva relació amb el pare malalt. Després ha estat un apunt en forma de poema a l’Ucronies, on uns versos del Joan Calsapeu m’han colpit de manera ben especial: “I
no sé com dir-te que no pot ésser / altrament, perquè una ombra la fas
tu / i l’altra (la més tènue) és feta d’un amor // que regalima, que fa
olor de pare i s’ajaça…
Publicat dins de Castells de cartes | Deixa un comentari
Sí, olor de pare, olor d’infantesa que arriba des d’un lloc primigeni. Entranyable el teu apunt. Jo estic també aquest temps immersa en les vivències de l’amor de mare, les pèrdues, allò que roman. Abraçada
He escrit un comentari i no ha sortit. Et deia que l’apunt me resulta entranyable. Aquests dies jo me trobo immersa en unes circumstàncies difícils: mumare se’n va poc a poc i un seguit de coses es perden i altres romanen intactes i ella és fortament present
Molts d’anys, Ricard per a tu i ton pare