Cupressus sempervirens

De dies estranys te’n trobes un de tant en tant, com avui que quan has arribat a la botiga t’has adonat que no tenies prou forces per bregar amb els proveïdors ni per passar el dia ensenyant mostraris i havent-los d’endreçar després sense haver fet ni cinc de calaix. És per això que has deixat la persiana del portal a mig aire,  com dient hi sóc però no hi sóc, i en lloc d’endreçar l’aparador i encendre els llums, t’has posat el jersei vell de quan vas a la rebotiga i t’hi has endinsat com si t’amaguessis d’alguna cosa. De fora estant semblava que estaves fent inventari, però només tu saps que el que feies era deixar passar el dia, els minuts primer i després les hores, aclofat a la vella butaca que hi conserves, immers en un silenci sense noses, com quan et capbussaves al mar per sentir només el teu cos en l’aigua.

Avui, però, una rere l’altra han anat passat totes les hores i només has pogut sentir el batec del teu cor alhora que el tic-tac del rellotge del besavi, la resta era plena d’un silenci negre, absolut. Hauries volgut poder imaginar com se senten, des de l’úter, els batecs del cor de la mare compassats amb els teus, però no te n’has sortit. Se t’ha fet de nit sense haver fet res, ni tan sols has pogut començar aquest inventari que fa tant de temps que tens per fer. Una altra vegada t’has quedat travat, a la primera línia, al primer lloc de la llista, allà on no saps, incapaç de trobar-lo, quin nom posar-hi.