Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

L’enganyosa sinceritat

Sí, així com ho heu
llegit encara que sembli una contradicció, perquè ja fa temps que hi dono
voltes i no m’ho acabo de creure això que diu que hem de ser del tot sincers.
Em sembla un altre dels enganys d’aquest bonisme
que fa uns anys es va posar de moda a les escoles i que després, amb els nens
ja crescuts, s’ha escampat per tot.

No hi estic d’acord que s’hagi de ser del tot sincer i engaltar-li a l’altre, fins i tot en
públic, les nostres fòbies. Sigui com sigui, la percepció que tenim del món no
només no és mai del tot objectiva, sinó que els sentiments que ens aclaparen la
deformen contínuament, i per això trobo que és una falta de respecte convertir
ningú en la diana de les nostres enrabiades, frustracions o misèries. Per què,
doncs, hem de perdre la dignitat i fer-nos mal llançant damunt la consciència
dels altres un concepte tant imprecís i confús com la veritat?

Actualment,
d’aquest dir-se les coses a la cara en treuen profit algunes cadenes de
televisió on es convida qui vulgui a cantar-li la canya al seu veí, la seva
exparella o el seu company de feina, i no em sembla que això ajudi a construir
res de res. Sobretot tenint en compte que la sensació que se’n treu de veure
aquesta pràctica és que qui ho fa no s’ha parat ni mig minut a ser sincer amb
ell mateix. I al meu parer és aquesta, la sinceritat profunda i absoluta amb un
mateix, la que sí cal practicar a consciència. Jo no vull que ningú m’expliqui
els seus pecats, però sí és d’agrair que cadascú se’ls reconegui íntimament, si
més no perquè aquest reconeixement i acceptació íntims ens fa ser més tolerants
amb les persones amb qui convivim.

Tant si es tracta
d’una persona propera com si no, no penso que sigui bo disparar-li les nostres rancúnies,
perquè sempre que ho fem és fàcil observar com en aquesta acció hi ha
contingudes les ganes de ferir, i dubto que cap relació interpersonal pugui
créixer agredint l’altre amb retrets. És per això que escampar visceralment
els nostres sentiments, falsament disfressats de sinceritat, em sembla una
trampa per la convivència. Tot i que sembla que manifestar la crua veritat –o
allò que a nosaltres ens va bé creure que ho és- ens pugui alleugerir, sovint
l’únic que aconseguim és crear més dolor.

Assumeixo d’entrada
que el que dic no és políticament correcte ni sovint ben vist –la sinceritat té
molt bona premsa-, i fins i tot assumeixo que hi pot haver qui em titlli
d’immadur o d’hipòcrita, però cada dia més els excessos de sinceritat em
semblen un engany i, mentre pugui, me’ls estalviaré.  Viure amb mi ja m’és prou difícil, però tot i
així quan aconsegueixo pair en silenci els pecats que he comès i puc encaixar l’adversitat
amb un cert estoïcisme, em sento raonablement feliç. Per què he de voler,
doncs, fer llenya de ningú?


  1. No n’hi ha que confondre l’espectacle televisiu amb la sinceritat.

    Hom pot ser sincer i saber-se estar callat alhora. Per què la sinceritat sempre tindrà uns parametres condicionats per l’ambient en que el mous i has estat educat i ser sincer, és també tractar de ser-ho quan t’ho demanen i t’interessa.

  2. Aquesta vegada estic d’acord amb tu paraula per paraula, absolutament. Ja fa temps que pense (en vaig fer un post i tot) que la sinceritat que pot fer mal a d’altres no em convenç, gens.

  3. Hi estem d’acord, si ser sincer significa fer llenya d’algú… no cal… exposar sentiments? tampoc, si no es fa de la manera adient, és a dir, elaborant-los prèviament.

    et seguim des del gronxador, Ricard, gràcies per la teva poesia 

  4. De teves a meves… és fàcil veure la palla en l’ull de l’altre però la biga en el propi això ja és una altra cosa! La sinceritat és una actitud que, com tot, ha de tenir els seus límits en societat. De tota pràctica que no doni bons resultats, resultats creatius i honestos, cal desconfiar-ne, oi?
    Molt d’acord amb la teva reflexió.

  5. Ser sincer és perillós. La sinceritat és un esport de risc que s’ha de practicar amb prudència. No és el mateix engaltar-les per broc gros que fer-les rajar pel broc menut. I normalment no hi ha cap necessitat de fer anar el broc gros. Acostuma a ser contraproduent. No recordo qui va dir que les veritats han d’anar ben vestides, però ho va dir ben dit. Abrigades i tot, han d’anar de vegades.

  6. Molt interessant el post. Crec que el subscriuria fil per randa. La veritat és pura com un part ( diu na Montserrat Abelló) . Però en general qui es creu en possessió de la veritat hi està enfora. La sinceritat és efectivament una actitud que té a veure amb el ressò emociona, ser sincers amb nosaltres mateixos és el primer, llavors ve ser sincers amb els altres, el silenci pot ser sinceritat i el respecte també. És vera que algunes persones que bravegen de “sinceritat” el que fan és imposar el seu punt de vista i /o agredir. pel broc gros. Els comentaris al teu text són també aclaridors. Bon dia

Respon a Teresa Costa-Gramunt Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.