Emocions i veritat
No ho sé si les
emocions ens poden enganyar, però començo a pensar que sí, que enterboleixen la
percepció que tenim de la realitat i no ens deixen veure amb claredat el que
ens passa personalment ni el que passa al nostre voltant. I no vull pas dir que
ens n’haguem de desfer de les emocions, ningú no podria pas viure sense, però
si que em sembla que quan s’escapen dels espais íntims i envaeixen l’espai comú
sense haver estat prèviament destil·lades, no ens ajuden a pensar de forma
raonable ni equànime.
Estimem i odiem amb
les emocions, i no només no és pas cap mal que ho fem sinó que són una part
fonamental del nostre ésser, però quan el plaer, la ràbia, l’eufòria, el dolor,
el desig, la rancúnia, l’alegria, la gelosia, l’amor o l’enveja… emergeixen
desbocades per guiar-nos, tendim a donar més valor a allò que nosaltres sentim que
no pas a allò que pugui sentir algú altre. És llavors que l’emoció ens situa
falsament en el centre d’un món que -no ho voldria oblidar mai- és tan divers i
canviant com ho puguin ser cada una de les nostres vides. I tot i que és ben
cert que en els sentiments hi ha el combustible que ens empeny a viure,
l’emoció no és ben bé ni necessariament el mateix que la veritat.
La maca d’emocions, el cansament més absolut, el distanciament respecte el món també pot produir una gran ansietat i una gran angoixa. Tots els extrems són dolents, sens dubte
L’ideal, és clar, és conduir les nostres vides amb dues regnes: la raó i el sentiment en equilibri… Però, què difícil! Els sentiments ens porten més del que ens pensem, i la raó tot ho vol quadricular i no, hi ha coses que s’escapen.
mira, lligaré emocions i literatura, la literatura que més m’atreu és aquella que és capaç de MODIFICAR les meves emocions!