Els vèrtexs del temps, 2
Publicat el 29 de juny de 2007 per ricardgarcia
S’aboca el sol als arrossars quan la llum hi ensopega.
Descansen, sense veu encara, a les mans les paraules.
Amb una lluïssor de paradís rovellada estranyes aus se m’atansen.
Breu com una alenada la felicitat ocupa els obscurs àmbits de la meva estança.
En silenci hi reposa la mirada.
Publicat dins de Els poemes de Els contorns... | Deixa un comentari
com un pedra de tartera pels laberints de l’insomni, fins que cau a l’abisme i tot calla, i és llavors que ets feliç, al darrer llampec abans de la paraula. Bona nit.
He llegit els teus mots i m’ha vingut al pensament les excursions que feia quan era petita a peu i en bici pels camíns laberíntics que hi havia entre els arrossars de la meva terra, en un temps que no estaven marcats i havies de seguir la teva intuició per saber i poder retornar. M’ha semblat tot tan lluny…