Cupressus sempervirens

Fins ara només m’hi
havia trobat al cinema amb aquesta forma de comportament que no entén el
silenci com un acte de respecte a l’obra i als altres espectadors, però sembla
que també ha arribat al teatre.  

El cas és que dissabte
vaig anar-hi amb la intenció d’escoltar la Núria Espert, que representava La
violación de Lucrecia de William Shakespeare. Tot feia pensar, el text i el bon
ofici de l’actriu, que seria una d’aquelles nits de gran teatre, però encara
ara no ho puc afirmar del tot, perquè si bé vaig veure la representació, no puc
dir amb la mateixa seguretat que vagi poder escoltar el monòleg que es recitava.
I no és pas que l’Espert perdés la veu, ni tan sols estava enregollada, sinó
que un parell de minuts després que la sala quedés a les fosques va començar una
mena de boicot sonor. Tot just l’actriu s’havia situat en l’escena, es va
desencadenar una restallera d’estossecs que, si bé els primers van ser tímids,
van anar creixent amb un absolut desvergonyiment a mida que passaven els minuts.
I darrera dels estossecs van arribar els paperets dels caramels que desembolicats
amb traïdoria se suposava que havien de servir per apagar la tos i que l’únic
que feien era enriquir un maleït des-concert. La cosa va anar creixent i, a
mitja obra, ja hi havia qui es mocava repetidament amb tota la força com si
hagués d’expulsar algun dimoni i qui sortia i entrava de la sala sense
miraments…

Pot semblar que
exagero, però no ho faig. Jo mateix no me’n sabia avenir mentre m’entretenia a
comptar, ja amb el fil de la representació ben perdut, els segons de silenci
entre estossecs i caramels i cops de porta… Difícilment arribava a comptar-ne
15!

El més greu, però, és
que el públic no era pas l’alumnat que omple per força alguns teatres en sessió
de tarda, sinó que es tractava d’adults fets i drets –autoritats incloses- que
assistien a una representació de La violación de Lucrecia enmig d’un ambient d’acte
institucional i social, ja que era la primera vegada que la Núria Espert
actuava en el teatre que duu el seu nom.

Encara em pregunto
què és el que ha passat perquè s’hagi perdut la vergonya de fer soroll i fins i
tot de parlar amb el veí o per telèfon durant el passi d’una pel·lícula o una
funció teatral. I no ho sé, si no és que els costums adquirits davant del
televisor s’han traslladat també als espais públics o que, també, vivim tan
immersos en un mar de sorolls que ja som incapaços de sobreviure en el silenci
durant una estona massa llarga.

Si és així, potser
caldrà tornar a educar la capacitat de restar en silenci apagant les múltiples
músiques que se sobreposen en els espais urbans i apagant, també, la profusió d’imatges
que ens bombardegen a gran velocitat i per tot arreu. Ho dic més d’un dia i de
dos a l’aula: Només es pot escoltar callant. I entenc que aquesta màxima és
imprescindible per qui vulgui aprendre alguna cosa. Aturar-se a mirar i
escoltar allò que tenim al davant ens pot donar una idea molt més certa i rica
de quin és el món en el qual vivim que no pas aquest ritme excessiu que els
bons publicistes han sabut imprimir en els nostres costums. Mentre mirem d’atrapar
delerosos els munts d’imatges i sons nous que ens reclamen amb insistència des
de la tele o des d’internet, no ens queda temps de parar atenció a tota la
veritat que es genera en el món real, i sense aquesta no serem res.

No sé si hem fet
tard, però el que vaig veure durant la funció de dissabte em va alarmar. En tot
cas, i no és gens fàcil perquè vol dir anar a contracorrent, hauríem de
recuperar la capacitat d’estar en silenci, a soles i en públic. Com tantes
altres coses, el silenci també s’educa i si no ho fem, perdrem l’oportunitat de
tastar la bellesa que neix dels sons de la terra o dels versos de Shakespeare dits
per la Núria Espert.