Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Duna

Et despulles completament i t’asseus davant del mar.
Mires el paisatge com si fos la darrera vegada,
i quan l’has ben gravat a la retina, tanques els ulls.
T’estires a la sorra en silenci.
Sents el seu riure que es barreja arran de platja
amb el moviment compassat de les onades.
Sents l’escalfor del sol de la tarda a la pell
i la respiració s’alenteix en una agradable letargia.
La quietud és tanta que pots sentir com l’aire,
que juga entre el borrissol de la pell,
posseeix tots els espais del teu cos.
La plàcida monodia de les onades et torna,
sense que te n’adonis, als àmbits de la llum.
Confons el teu cos amb el sol i l’aire que et contenen.
T’adones, aviat, que estàs deixant de ser tu,
que ja no et vols moure, que ets un traç al paisatge.
Mentre els sons del mar poleixen la platja,
empesos per l’aire s’apilen al teu costat els grans de sorra.
La respiració és llarga i lenta. La quietud absoluta
et deixa sentir com el flux de la sang al teu cos
conflueix amb la rotació indolent de la terra.
Quiet, molt quiet, la sorra t’arriba a cobrir del tot.
No et mous, el mar és dins teu, ets la duna.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008]


  1. fins a estar coberta tota , ésser jonc i lliri blanc i ona… és així mirant intensament i mastegant la imatge que t’anihiles per enriquir-te
  2. Hola,
     
    Gràcies per afegir-te a la Penedesfera http://www.penedesfera.cat, la comunitat de blocaires de l’Anoia, l’Alt i el Baix Penedès i el Garraf.

    T’agrairíem que per a difondre i augmentar la xarxa facis un link del teu bloc cap al portal. A la barra lateral trobaràs logos i consells per millorar la visibilitat a la Penedesfera.
     
    Recorda que al web trobaràs tot un seguit d’eines per tal de millorar la comunicació i la participació entre els penedesencs a internet.
     
    Salutacions i felicitats pel bloc!

    Daniel García Peris
    http://www.danielgarciaperis.cat

  3. Ja no me’n recordava, Ricard, d’aquest poema. I m’agrada molt. Jo també busco de fondre’m així que puc, amb la terra, d’experimentar la intensa felicitat vegetal que un bri d’herba deu sentir quan engospa el primer raig de sol. Trobo que és una aspiració d’allò més sensata en temps d’insensatesa.

Respon a Joan Calsapeu Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.