Cupressus sempervirens

Si de cas un somriure una mica forçat i trist com aquesta tarda de plom que es fon sobre les teulades i els arbres, sobre l’horitzó, aquesta tarda que et tanca l’ànima i et pesa. Es fa fosc i els carrers són buits; hi has trobat només alguns homes que no anaven enlloc, esgarriats com tu i aquests guarniments tan lletjos que pengen dels fanals i els balcons… Persianes avall, al carrer Santacana resisteixen només dos o tres aparadors que com si volguessin vèncer amb un reflex d’il·lusió la gelor que s’acosta, escampen la seva llum sobre el fred humit de les rajoles.

I aturat al mig del carrer, en aquest entrellum de la tarda que s’acaba, com si tampoc tu no sabessis cap a on tirar, mires a un cap i a l’altre del carrer i et preguntes què fer… Penses en tot el que heu perdut i en el que heu guanyat, en com seguiu estimant aquells que ja no hi són i en com es projecten en els vostres fills, penses que estàs trist, sí, però també penses que estimar i voler ser qui vols sempre t’ha donat prou força per vèncer la desgana de viure. I penses que demà que és Nadal  seureu plegats per enyorar els absents i per conjurar-vos -tal com ells us ensenyaren-, a favor del futur.

Hi penses mentre mires el curs del riu en mig de la tarda grisa. Veus com l’aigua arrossega una fusta podrida, però també veus un home que aliè a tot, com si el futur depengués del seu gest desinteressat, dóna rosegons de pa als ànecs que viuen a les vores del riu. I de sobte, com si t’impulsés un ressort desconegut, ja no dubtes i enfiles amb pas decidit el pont que duu cap a casa i et dius, mentre el travesses, que demà és Nadal i seuràs a taula carregat de records amb tots, entre el teu pare i el teu fill. Potser sí que hauràs de forçar una mica el somriure i dissimular que estàs trist, però ho faràs carregat de voluntat mentre esperes que el sol esvaeixi aquestes tardes d’hivern que tant et pesen i desitjes un bon Nadal a tothom.