Cristalls de temps, 6
Publicat el 9 de març de 2007 per ricardgarcia
Aquest sol de gener, inesperat,
et fereix els ulls i tot ho banya,
gairebé tot s’atura i res no passa
mentre et mires el jardí i et preguntes
si la llum ha prenyat la tarda.
Podries creure que és déu qui t’abraça.
Publicat dins de Els poemes de Els contorns... | Deixa un comentari
El concepte de déu i la seva presència es nodreix d’aquests moments benèvols i càlids. A vegades el trobem en allò impressionant, però d’altres és amb allò senzill que s’omple l’esperit de conhort. Tinc un poema amb el mateix esperit i sensació. El penjaré abans no ens enxampi la primavera.