Closques
Sempre s’havia dit que no havia de témer res, que la seva era la més bonica i resistent de totes les closques. Degué ser per això que quan sentí que la terra tremolava va decidir que no calia fer cap passa –o el que sigui que fan els cargols quan es mouen- per canviar de situació, i en lloc d’avançar per protegir-se del que pogués passar, pagat de si mateix com s’havia tornat, s’encloscà sense moure’s d’allà on sempre havia estat.
Però quan l’estampida encara no havia acabat de passar, durant un instant breu com un llampec, es va adonar que viure dins d’una espiral no duu enlloc. Es precipità, llavors, fora de la conquilla per reptar cap a un marge i enfilar-se a una mata de fonoll que hi creixia, des d’allà potser tot es veuria diferent. No va a ser-hi a temps. Sota la peülla d’aquell cavall es va produir un trencament gairebé imperceptible però definitiu, sord, com un crec entre mineral i viscós que va precedir el silenci.
L’endemà, tot i la fama que diu que tenia, els qui ho van veure només se’n recordaven del trot alegre i viu dels cavalls.