Automatismes
La primera és als Prolegòmens del llibre i diu així: Però vet aquí que Déu calla. Pot ser que ens miri, però no respon pas, no surt de la seva reserva, no intervé en els nostres afers. Per més que ens costi de creure, per més que ens empesquem el que sigui per omplir-li l’agenda i convènce’ns del seu activisme, Ell ens abandona a nosaltres mateixos. No és ni directament a Ell ni tampoc a la Història, aquest avatar modern de la teodicea, que podem adreçar la nostra súplica amb alguna esperança de ser escoltats: és a la literatura. Aquesta mediació no és cap garantia; sense ella, tantmateix, la gràcia d’un cor intel·ligent ens seria negada per sempre.
L’altra és al primer paràgraf del capítol sobre La broma de Milan Kundera: L’obra d’art, deia en substància Alain, no és reductible a la categoria del que és útil. Per jutjar-ne el valor, el que cal preguntar-se no és pas per a què serveix, sinó de quin automatisme del pensament ens deslliura.
Des de la lectura de La derrota del pensamiento, i això era l’any 1989, que retorno de tant en tant a en Finkielkraut, perquè més enllà dels acords o els desacords els seus escrits tenen la virtud de sacsejar el pensament per deslliurar-lo de les rutines i els automatismes. No sé que passarà aquesta vegada, però té bona pinta, oi?
No he llegit res d’aquest autors, gràcies per parlar-nos-en
En Kundera em “desconcerta” algunes coses m’han agradat i d’altres no gens!!
M’anotaré el llibre per a aquest mes de setembre Ricard… sí que en té de bona llegida!