Cupressus sempervirens

Mentre treballaves a l’hort, avui, empès per alguna força tel·lúrica escarbaves amb  les mans la terra buscant-hi qui sap què. Després n’agafaves un grapat, te l’acostaves a la cara i inspiraves amb força com si volguessis omplir-te el pit de la sentor orgànica que desprèn quan n’has remenat les entranyes. Feia una olor un pèl aspra i àcida, però també hi senties la saó de després de tot un hivern de pluges i l’escalfor humida que produeix la combustió lenta de les fulles i els petits invertebrats que hi van quedar colgats passada la tardor.

Encara que ara que ja has desat les eines, mentre t’espolses la roba, hi pensis, no saps dir que és el que et feia enfonsar les mans en la terra com quan toques enfebrat la dona que estimes i te n’emportes no només l’aire que respira sinó també l’olor i el gust de les seves carns. Ni ho saps explicar ni potser calgui fer-ho. Al cap d’avall, l´únic que vols és servar intacte el record d’aquella sentor en què es barregen el que ja és mort i el que vol néixer; i també aquesta olor de terra que tot i haver-te-les rentat, encara et fan les mans…