Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Abandonar les amistats

Mentre llegia a La Vanguardia un article sobre la conveniència o no d’abandonar els llibres sense acabar-los de llegir, m’ha vingut al cap una estranya pregunta: I les amistats, s’han de mantenir a qualsevol preu o és millor, a vegades, deixar-les córrer?

Això de ser amics és estrany perquè aparentment no ho tries i sí que pots triar, en canvi, no ser-ho. Normalment fugim d’aquelles persones que ens resulten, per la raó que sigui, repulsives i en canvi ens acostem a les que ens fascinen. Però probablement la fascinació no sigui el millor fonament per a l’amistat, perquè la fascinació es dilueix al mateix ritme que ho fa la imatge que ens hem creat i cregut d’algú.

L’experiència em diu, a més, que sovint la fascinació m’ha acostat a persones per a les quals l’amistat comportava haver de reflectir una determinada imatge o, fins i tot, haver-se de posicionar ideològicament. Les tres vegades que això m’ha passat, he arribat a la conclusió que m’era més feixuc l’esforç de mantenir una amistat amb peatges que no pas buscar altres vies que em permetessin fer camí sense el llast de no poder pensar i sentir sense haver d’obeir cap mena de directriu.

Per sort meva, també he viscut i visc amistats en les quals no hi ha judicis i la discrepància hi és benvinguda, amistats que no pressuposen ni una manera de pensar ni una manera de fer, que no es basen en cap afinitat ideològica ni en cap interès comú que no sigui una estimació que no obeeix a cap mena d’explicació.

Ara, a tocar de la cinquantena sento que el que de debò compta té més a veure amb compartir les hores amb la gent que t’estima sense condicions que no pas haver de sacrificar el goig de viure per ser fidels a una relació que ens escapça la capacitat de sentir sense mesura i de pensar sense límits. Per tant, em sembla que amb les relacions que et llasten s’ha de fer com amb els llibres que t’avorreixen, deixar-los enrere i fer via.

Però això que sembla tan senzill sobre el paper, no ho és tant en la vida de debò. Els éssers humans tenim el mal costum d’ordir teles d’aranya per controlar els sentiments i els fets de tots aquells que es mouen al nostre voltant i, pitjor encara, ens creiem investits de prou autoritat per jutjar-los. Ni aquesta no és per a mi la millor manera de ser amics ni ningú no té el dret de fer-nos viure contra allò que pensem o sentim. I a aquestes alçades del partit, si d’alguna cosa no vull haver-me de penedir és de no haver viscut la meva pròpia vida.

PS: Hi haurà qui digui que aquesta postura meva és egoista. Potser sí, però qui ho diu que un cert egoisme no sigui convenient per sobreviure als designis aliens?


  1. Està molt ben dit, les amistat bones són les que no obeeixen a cap mena d’explicació i això que dius al final, no és egoisme és una certa protecció, suposo que no ens podem anar venen, ni mal venen a la primera persona que ens fascina, som alguna cosa més, no?, costa aguantar al nostre lloc i no sortir corrents darrere del desig però normalment quan ho fem, no hi ha res, com a mínim per a nosaltres. Ànims!

  2. Amics que no fan judicis i que, fins i tot en la diferència i en la discrepància ens permeten compartir paraules, estones, imatges…  El respecte ens fa sentir tant bé!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.