Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Octubre

Esgotades de tant d’estiu, les vinyes. I també els cirerers, com taques de sang seca a les ferides. A la vora de la riera, els dies, que s’enfilen pels pollancres des del fons dels torrents. Les mans als solcs de la memòria. L’aire nou, les tardes lentes, el que en queda de l’octubre. Llums de crisantem sobre la terra.

[RG: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008] 

Cuirasses


És una sensació com aquella altra que a mitjanit dels diumenges el feia encongir momentàniament quan, abans de travessar el cos de guàrdia, deixava fora la roba de paisà com si hi deixés el seu jo per preservar-lo de l’obediència deguda, del ‘valor: se le supone’, de la submissió i de l’amor indiscutibles a una pàtria i una bandera. Mentre en mig de la nit entrava a la caserna, repassava mentalment els efectes personals que havia deixat fora d’un món que es regia pel més gran dels absurds. Li semblava que d’aquesta manera una part d’ell quedava ancorada enllà dels murs d’aquella institució  obsoleta i rònega que disposava de la seva vida.

Allà va haver d’aprendre a protegir-se de tothom que deia defensar-lo, perquè aquell exèrcit, com ara aquest altre món petit que el reté, no era altra cosa que una mena d’església amb els seus mites i els seus símbols, amb el seu cap infal·lible i els seus braços executors. Mentre hi era es preguntava què hauria passat si el seu braç no hagués aguantat el pes del fusell i l’hagués deixat caure, si s’hagués negat a prémer el gallet quan li ho manaven, si hagués negat la salutació marcial; però no va ser prou valent i no ho va fer, es comportà com si ell només fos una representació d’aquell altre jo que quedava en repòs fora de la caserna fins que arribés el proper divendres a la tarda i se’n pogués escapar durant unes hores.

En fa molts anys d’això, però fins fa poc que cada matí quan sentia grinyolar el rovell acumulat a les frontisses de la porta, l’envaïa la sensació que deixava el món per submergir-se en una mena de realitat paral·lela que no acabava d’entendre. Sense adonar-se’n, anà desenvolupant un exoesquelet que el protegís de la incertesa i de l’absurd, però aviat descobrí que aquella cuirassa que portava era una presó feta a mida, una presó que li lligava la voluntat i l’obligava a viure –com el personatge de Kafka- a mercè d’algú altre.

Aquesta vegada, però, sí que deixà el fusell i abandonà la causa, de sobte es negà a saludar marcialment i a reconèixer cap autoritat i, tot i que sabia que se’l titllaria de traïdor i deslleial, feu públic allò que havia trobat tan dins seu: ni pàtria ni bandera, no en tenia! Quin pes es va treure de sobre quan obeint exclusivament a allò que li deien alhora el cap i les tripes, es declarà lliure de decidir i de dir. De seguida va notar que començava a escrostonar-se la carcassa que l’empresonava. Encara no se n’ha desfet del tot, però es torna a moure amb una agilitat que no sentia des que era molt jove. I si bé  encara sent els grinyols de les frontisses, ja no s’encongeix, travessa la porta amb el cap alt perquè diguin el que diguin sap que no n’arrossega cap de culpa. I somriu, sobretot somriu molt.

La força de l’intangible


El temps, que durant l’estiu s’allargassa d’una manera estranya et permet viure en algunes raconades del dia o de la nit on la resta de l’any gairebé no t’hi pots aturar. Potser també hi tingui a veure que ja no dormis com abans ho feies i que hagis après, amb l’edat, a pair totes aquestes emocions que duus assolades a la pell amb una serenitat ben diferent de les presses i els neguits de quan eres més jove. El cas, però, és que en els breus minuts que, encara de nit, s’intueix que aviat es farà de dia, hi has descobert un temps tan quiet que et permet abstraure’t de tot el que tens al voltant, de tu mateix, i mirar el món on vius amb prou calma per mesurar quines coses, de entre tot el que has viscut, són les que compten i quines no.

Et venen al cap totes les pèrdues que has patit, algunes materials i altres immaterials, i sorprenentment t’adones que sovint n’hi ha hagut que han esdevingut guanys. Et va costar molt i en algun moment fins i tot va ser dolorós, però ja fa temps que algú t’ensenyà que deixar anar llast i treure’s qualsevol màscara que es dugui per agradar als altres, per no ser rebutjat, era una manera de retrobar-se amb la realitat més difícil d’acceptar: la de reconèixer qui s’és de debò, acceptar-ho i dir-ho en veu alta sense por del què ningú pugui pensar o dir i sense por, sobretot, d’un mateix. I una vegada perduda la por, tot canvia, les coses que paguen la pena i les que no deixen de ser les mateixes i comences a mesurar la vida d’una manera nova mentre aquesta adquireix dimensions que si bé sabies que existien, a tu se t’escapaven i eres incapaç de gaudir-les perquè no t’ho permeties, perquè la imatge que t’havien induït a construir de tu era la d’un personatge només dotat per a la transcendència i allunyat, alhora, del plaer.

T’has adonat, en aquells minuts de la matinada que la vida s’aquieta, que tot i el dolor que li és consubstancial, els canvis t’han alleugerit la vida i aquell antic pes que t’enfonsava el pit només el sents molt estranyament. Tot és molt més senzill que no pas ho explica cap guru ni cap messies, tot és molt més fàcil, tant que fins i tot has après a esgarrapar espurnes de felicitat o de plaer (diria que no són tan diferents una cosa de l’altra) en mig de situacions difícils com les dels darrers mesos que, d’una banda, la mort t’ha passat a prop i la malaltia té atrapades sense remei persones que t’estimes i, d’una altra, sents vergonya i dolor per les matances de Síria i els centenars de milers de nens que han hagut de fugir sols de la guerra perquè ja no els queda ningú.

Les coses no són fàcils, però ja no et dónes ni a l’abatiment ni a la depressió des que has descobert la força dels gestos i els sentiments intangibles, una força sense condicions ni preu que amb la seva presència t’inoculen algunes persones que t’estimen, la M i el M, esclar, i també alguns amics i amigues amb qui aquest estiu has compartit taula, il·lusions, somriures, mirades, silencis, acudits i riures, dolor, abraçades, projectes… Persones amb qui has compartit la bellesa de l’amor i de l’amistat, la força de l’intangible.

Aquest estiu…


Cada estiu, quan arriba el dia de la Mare de Déu d’Agost, tinc la mateixa sensació de ser dalt de tot d’una muntanya russa i el pressentiment que és a punt de començar un descens rapidíssim que ens ha de dur sense repòs a submergir-nos en les nits més llargues de l’hivern. I llavors, quan això passa, amb el vertigen arrapat a l’estómac sé que és el temps qui mana i em queda, només, abraçar-me al record de les bones estones viscudes amb els amics durant els vespres més plàcids de l’estiu.

Enguany, però, tot s’ha precipitat més de pressa. El dia de Sant Llorenç enterràvem l’Eugènia de Can Prats després d’una mort inesperada que va agafar tothom a contrapeu. Amb la seva mort vaig sentir que se me n’anava una part de la meva infància, que una part de tots aquells dies que de petit vaig córrer per casa seva s’enterbolia com si una boira estranya volgués ocultar la veritat. Però això no passarà, perquè la veritat del que hem viscut conforma el que ara som, i jo, ara, també sóc qui sóc perquè una bona part de la meva infància va transcórrer a Can Prats, un dels vèrtexs del meu paradís particular. Quan hi era, sentia que també era a casa i els jocs amb les filles de l’Eugènia i el Josep mentre ells i els avis i el meu pare feinejaven, s’anaren convertint sense que ens n’adonéssim en un camp d’aprenentatge tan ric i plaent alhora que només en vaig poder tenir consciència plena quan vaig créixer.

I potser per això, com una paradoxa, aquest estiu que una part del paradís se m’ha esqueixat i que la mort s’ha fet present per recordar-nos que no hem de deixar passar ni un minut sense gaudir la bellesa del món, encaro el descens cap al que queda de l’any amb un esperit diferent, un esperit marcat per les hores felices de quan era nen a Can Prats i per l’estimació profunda que m’uneix al Josep, un esperit marcat per poder tenir amb mi aquells a qui estimo i poder gaudir dels amics i la companyia que ens fem… I marcat, en definitiva, perquè durant el comiat de l’Eugènia, amb un cel blavíssim sobre el petit cementiri de Sant Llorenç, l’aire lluïa tan transparent com un somriure i convidava, alhora, a recordar-la i a viure sense cap recança la més mínima espurna de felicitat que puguem atrapar.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel, 100 anys


Avui que fa 100 anys del naixement de Bartomeu Rosselló-Pòrcel a Palma, em retrobo una altra vegada amb la seva poesia. Tot i tenir una vida breu, la tuberculosi se l’endugué als 25 anys, deixà una obra en la qual el rigor de la forma i la precisió del llenguatge serveixen per donar a la seva poesia una bellesa i una densitat colpidores i punyents.  Vegeu, si no, l’Ocell en corba o aquest altre poema que datà a Palma el 1935 i es titula Oh peresa de l’aire…:

Oh peresa de l’aire, com es bada
la mel, la seda i el vellut diàfan
dels núvols que s’arboren i s’agafen
a la roda del cel il·luminada!

La cambra de les ombres s’endomassa
amb aquella claror i aquella flaire
desfeta en l’alenada lleu de l’aire
aturat en el núvol gris que passa.

Tots els batecs del vent són en desmai,
absents d’aquesta terra meva, morta,
i només jo sento fremir l’espai,

remotíssim, d’una ala que s’emporta
-flames del cel al cel, tumult, esglai-
a l’alta solitud la veu més forta.

[Bartomeu Rosselló-Pòrcel: Obra poètica, Edit. Moll, col. Balenguera, 14. Palma, 2009]
 

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Un vespre al RUSC

Vam tenir la bona pensada, ahir a la tarda, de plantar-nos amb un cop de cotxe a l’Espluga de Francolí, res no és massa lluny en aquest país. Al Museu de la Vida Rural s’hi feia la primera edició del Festival de Poesia RUSC, i ja sigui perquè el lloc ens agrada o perquè el cartell de poetes que hi participaven ens era molt atractiu, nosaltres cap a la Conca de Barberà. Com que vam arribar-hi –marca de la casa- molt més d’hora que no comencés tot plegat, vam tenir temps de fer un volt pels carrers de l’Espluga i copsar-hi l’ambient de vigília de Festa Major i també, potser, de noves formes de governar-se. A la plaça una colla de veïns s’afanyaven a deixar-ho tot a punt per l’encesa d’una estelada d’espelmes, i veient feinejar aquella gent, quedava clar com ens aferrem a les il·lusions per alliberar-nos del desànim a què ens aboquen aquests temps embrutits que ens toca viure.

I tornem, parlant d’il·lusions, cap al Museu. Abans no comenci tot, encara tenim temps de saludar la Carme Martí i el Jordi Llavina, i mentre ens asseiem també en Jaume C. Pons, el Francesc Gelonch i la Rosa Lentini. Tot és a punt quan en Jordi Carulla-Ruiz, ànima del RUSC, posa en marxa la maquinària del Festival i dóna pas a les veus dels poetes Jordi Pàmies, Mireia Calafell, Jaume C. Pons Alorda, Rosa Lentini i Perejaume, després del qual encara vam poder veure una lectura  gravada del poeta alguerenc Pere Lluís Alvau i un poema videogràfic d’Albert Carreres.

Mentre els poetes desgranaven versos, va entrar la marinada per alleugerir-nos la calor canicular i donar aire a la piuladissa de l’estol d’orenetes que a aquella hora dansaven a sobre nostre a l’hora que protegien els nius de l’amenaça d’un xoriguer. I així transcorregué el recital, com la dansa dels ocells amb girs i canvis sobtats i sorprenents, amb anades i vingudes de cada poeta a les seves dèries, cadascú amb pas ferm pel camí que havia triat, però tots amb el comú denominador de la feina feta amb rigor i de l’ús del llenguatge per copsar la veritat i la bellesa que viatgen des dels nostres mons més personals a la seva representació en forma de sons i paraules.

Al final, aplaudiments i alegria i, encara, una degustació de vi i de gelats fets amb mel mentre parlàvem distesos els uns amb els altres. Jo amb la Rosa Lentini i el Ricardo Cano, editors magnífics del meu darrer llibre, amb la Mireia Calafell a qui havia llegit però encara no coneixia personalment, amb l’Anna Gual i en Jaume una vegada més encantador i carinyós, amb en Carles Duarte, amb qui ens teníem vistos però mai abans no ens havíem presentat, amb en Xavier Farrè que sabíem l’un de l’altre gràcies als respectius blogs, amb en Joan Rendé… La nit la vam acabar a Montblanc, sopant a la fresca el Xavier, el Joan, la Marta, el Jordi, la Maria i jo mentre explicàvem històries i rèiem, perquè vam riure molt i durant unes hores vam compartir la bondat de sentir-nos feliços… Per la poesia i pel benestar que ens ha donat, llarga vida al RUSC!

‘Gramòfon de runes’ de Maria Victòria Secall

Dilluns a la tarda vaig tenir la sort de poder anar a Can Vilaweb a escoltar la Maria Victòria Secall. L’Elisenda Farré i la Roser Giner van parlar-nos del seu darrer llibre de poesia, Gramòfon de runes, que encara no s’havia presentat a Barcelona. Després, la Maria Victòria i l’Elisenda van fer una esplèndida lectura d’una selecció de poemes del llibre. Però no tot es va acabar aquí, perquè allà érem no només lectors de la poesia de na Maria Victòria Secall, érem també els seus amics nascuts a través dels blocs, i tant si ens coneixíem de la trobada a Búger com d’altres ocasions, era clar que tots ens aixoplugàvem sota la seva mirada i les seves paraules.

El llibre, Gramòfon de runes, parla de ser dona i de com les dones miren el món, de la lluita per ser i de l’herència rebuda (els rastres de les dones / que ens han precedit), de ser una baula que rep i transmet a l’hora la vida i el coneixement a contracorrent en una societat de mirades mascles que massa sovint menysté i exerceix la violència contra allò que escapa al seu domini. I parla també de la necessitat de no acotar el cap, d’aixecar-se i alçar el vol.

Gramòfon de runes és un llibre d’una força matriu i generadora d’una veu que rescata dels pous de l’oblit tantes i tantes dones emmudides, mutilades i mortes a mans dels ‘seus’ homes, de manera que llegir-lo em va suposar –a mi, per la meva condició masculina- la possibilitat de mirar la vida des d’una òptica que no tenia i (anava a dir entendre, però no) fer-me sentir el que elles, les dones, senten. Per molt que intel·lectualment hagués fet abans l’esforç de saber ‘qui és’ una dona,  el llibre de Maria Victòria Secall m’hi ha acostat molt més perquè els seus versos, com una pluja fina que fa saó, tenen la virtut d’amarar la pell del lector fins a fer-lo tastar les sensacions més fondes de la dona que parla en aquests poemes.

A més, però, del que fins ara he dit, vull dir també que Gramòfon de runes és un llibre que corprèn per la bellesa dels seus versos, per la meticulosa elaboració de les imatges, dotades alhora de precisió i senzillesa, com aquells Flascons secrets / de vidre aspre al tacte, / somniats a la febre / i al dolor silent, / bufats al foc roent, / sorra i coratge. I si alguna cosa dóna tanta força a la poesia de na Maria Victòria Secall, no és només la bellesa i depuració del llenguatge, és sobretot la seva capacitat de destil·lar bellesa i veritat plegades com un sol licor en tots i cada un dels seus poemes, com quan diu: Saber d’on venim i on es congria / la nostra màtria de sediments antics… O també quan converteix l’olivera en símbol alhora de vida i memòria, de matèria i sentiment: L’ombra de l’olivera és tan real / com l’olivera, no es poden separar. // Tot el que hem vist ens és part, / talment la pell, talment l’ombra, / empremtes i records que ens fan possibles. La poesia de Gramòfon de runes és una poesia essencial (permet-me Victòria la broma) al punt de cocció, justa la sal, fora presses…, és a dir, es tracta d’una poesia on res no hi sobra ni tampoc res no s’hi troba a faltar, i això en fa fàcil la lectura alhora que sense distraccions et porta la mirada allà on vol; perfum i verí…

Llegit i rellegit, em seria molt difícil triar un poema o altre del llibre perquè, en realitat, la suma de tots els poemes és un sol càntic. Si més no, així ho entenc i m’ho fa sentir el confrontar els versos del darrer i primer poemes que diuen Com ocells, per instint, / alcem el vol un, i l’altre: com un infant en néixer / cap a la vida. Aquests versos ens donen també una de les claus de la poesia de Gramòfon de runes, i és que tot i el dolor i la tragèdia  a què ens remeten alguns poemes, aquest és un llibre carregat d’esperança que juntament amb la voluntat de fer-nos reflexionar, transmet la força necessària per fer-nos millors. I així ho sento i així és, també, que gairebé he convertit en la meva divisa un dels versos d’aquest llibre que sento que m’alimenta i em dóna força, perquè Tot el que som empeny… 

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

M’empasso oceans…

El mastego aquest aire que et frega els llavis,
amb les puntes dels dits me’l duc a la boca
per empassar-me tota la vida que exhales
en cada alenada. I mastego, també, la llum
amb què mires, la cullo primer i l’escampo
després, vivíssima, en les crestes de l’aigua.

Amb voluptat la mastego, la vida que em dónes,
i amb tu mastego cada mil·límetre de l’ànima,
cada nafra dels anys, cada avenc de la carn
i els plecs que dibuixa la pell, alhora teva i meva,
en un mar fet dels cossos nostres onejant,
la mastego, tanta vida, i m’empasso oceans…
 

Escriptors que parlen del camp

Rebo un whatsapp del meu amic Manel dient-me que li ha agradat llegir el que s’ha publicat a el 3 de vuit referent a un poema meu, i jo, que no en sé res, corro cap al quiosc a buscar el diari per veure de què es tracta. Pel camí ja sospito que deu ser cosa d’un altre amic, el Jordi Llavina. I sí, quan obro el diari vaig de pet a la pàgina que conté el seu Tabac de regalia, el dietari que setmanalment hi publica, i em trobo que la darrera entrega està dedicada a la poesia que parla del camp i, més concretament, al poema L’home dels camps (El cop a la terra, 1962) de Marià Villangómez i -honor que em fa- al meu poema Deus ex machina de El llibre que llegies. Us convido, doncs, a llegir (clicant a sobre de la imatge) el que Jordi Llavina en diu de l’un i de l’altre.

Però no vull tancar aquest post sense aprofitar, també, per recomanar-vos l’esplèndida narració que ara estic llegint i que també parla del camp, es tracta de la novel·la Marges de Roger Vilà Padró. Ara com ara no puc parlar de la trama, tot just n’he llegit les primeres 50 pàgines, però sí que puc afirmar que hi excel·leix la bellesa del llenguatge que fa servir el seu autor, el llenguatge riquíssim, precís i ple de matisos que sempre ha fet servir la gent que viu a pagès a l’hora de descriure la complexitat dels fenòmens de la natura i la manera de fer dels éssers humans i que, si de debò fóssim el país culte que pretenem ser, lluitaríem per preservar-lo a qualsevol preu. Si no ho fem així, arribarà el dia -en alguns àmbits ja es nota- que no recordarem el nom exacte de cada objecte i de cada fet i que de tant mediocre, la parla se’ns fongui i ens permeti, només, pensar en gris.

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Res més

RES MÉS

Com la canya a prop del riu,
sentir la humitat a l’arrel,
el sol a la flor i a la tija
la tebior de l’aire. Res més.

Seguir el vol dels ocells
rasant sobre el llençol d’aigua
argentada els capvespres.

Dibuixar l’acrobàcia dels girs
i les traces subtils del bes
impreses a la làmina vespral
que se’ns enduu els dies.

Arrencar-se dels colzes
les paraules encrostades,
i no haver de dir. Res més.

[R.G.: El llibre que llegies, Ed. Igitur, Montblanc, 2012] 

Fidelitats

Llegit a La Vanguardia d’avui:

“Com ens defensem dels que estan obsessionats per protegir-nos de les persones que són com ells mateixos? Aquesta és una paradoxa difícil de solucionar. La vida et demostra, a partir d’una determinada edat, que per ser fidel a tu mateix i a les teves creences cal posar fi a moltes coses, i assumir la categoria de traïdor com un orgull. Perquè els traïdors d’ahir, els insubmisos, després resultaran paradigmes de la llibertat i de no sé quantes paraules pomposes que pronunciaran en el seu funeral els mateixos que els van empresonar i van exigir-ne la mort. Els erigiran estàtues, que inauguraran ells o els seus hereus, amb aquest desvergonyiment de qui considera, i amb raó, que l’Estat és una propietat privada. Tot just un vestigi de Lluís XIV i un ressò dels grans populistes i manipuladors del segle XX.” 

Gregorio Morán dixit

PS: L’article es titula ‘Còmplices, insubmisos o resignats’ i es pot llegir sencer a http://tinyurl.com/mb8vdxb 

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Fer-se l’ofès

També jo m’he fet alguna vegada l’ofès, però és molt cansat. I a més, ara que ja no sóc una criatura, després d’un parell de mastegots he après algunes coses que ajuden a viure millor que no vivia quan ignorava que el món, amb mi o sense, continuaria girant. Els anys ensenyen que no paga la pena viure contínuament enfadat amb les circumstàncies. Crida, però, l’atenció que encara hi hagi personatges fets i drets que sent adults, o molt adults, no hagin volgut entendre que viure permanentment ofesos amb qui no els lloa els fa més mal a ells que a ningú altre.

No costa gens d’identificar l’Ofès. Segur que teniu algun parent, company o veí que ha convertit el fer-se l’ofès en una forma d’autoafirmació i es mostra, sempre, amb la mirada seca i el rostre tens; quin mal no li han de fer les barres de tant mossegar l’aire per tal de mantenir el rictus morrut i seriós que ha adoptat com a senyal d’identitat. Sovint no us diu gran cosa o no us diu res de res, convençut que l’exercici de la més elemental cortesia li faria perdre la imatge feréstega que conrea amb tant d’esforç. Però si per una causa major es veu forçat a haver de dirigir-vos la paraula, compteu que ho farà impostant una gravetat i una transcendència que al seu entendre infonen respecte, i llavors amb la mirada severa, com qui des del púlpit pronuncia el sermó de la veritat, us encolomarà un discurs inacabable, enrevessat i feixuc ple de retrets i de raons per alliçonar-vos, orfes com esteu de sentit de la moral i de l’ètica, irresponsables com sou, heretges com us heu tornat, causants del mal i del seu dolor, traïdors a la causa, vosaltres pecadors… Pecadors!

Donar grans lliçons que a l’entendre de la bona gent que mira de viure en pau amb si mateixa i amb els altres  no són res més que moralina, és una característica ben comuna d’aquesta mena de persones, però també se’ls reconeix per l’agror que destil·len i pel posat adust que adopten per mirar enllà de l’horitzó procurant no veure-us i evitant, sobretot, somriure-us. S’han investit de l’autoritat que dóna viure una vida de servei i entrega, talment un sacerdoci, per tal de complir un alt encàrrec, i implicats com hi estan no es poden permetre cap distracció, cap plaer, ni somriure ni riure’s, és clar, de res.

Sembla que a l’Ofès l’ofengui l’alegria de qui ha triat desdramatitzar la vida i en lloc de viure postrat, se’n riu de la por. A l’Ofès –n’estic convençut-, li fa por mostrar-se feliç, entenent que això pugui ser una mostra de la pròpia debilitat, i tant és així que ho manifesta amb la seva incapacitat de riure amb els altres i de riure’s d’ell mateix, d’estimar i de deixar-se estimar i d’estar, ni que sigui de tant en tant, raonablement content. Aquest home o dona que sempre se situa un graó per damunt dels altres amb actitud circumspecta, l’Ofès, fa una mica de pena, però tot i així és recomanable fugir-ne com gat escaldat. El seu tracte és sovint enverinat; per això, jo, ara que me n’he desintoxicat i ni els retrets ni les amenaces ja no em fan por, penso estalviar-me’l i no deixar passar ni un dia més sense riure-me’n de tot el que sigui risible amb els amics, també de les circumstàncies i d’aquesta cara de pomes agres amb què l’Ofès em desafia… Fet i fet, d’aquí a cent anys, tots calbs!

‘El llaütista i la captaire’ de Jordi Llavina

Amb la lectura ja reposada, em ve al cap el Marc de El llaütista i la captaire. Fa uns dies que l’he deixat enrere, però de la lectura d’aquesta novel·la d’en Jordi Llavina me’n queden les llargues confidències que he tingut la sensació que em feia el seu personatge principal, confidències necessàries per distanciar-se d’un mateix i alleujar el neguit que el rosega cada vegada que s’adona que no li és fàcil estimar la dona que estima. En Marc, com passa a molts homes, viu un pèl desemparat en el món de les emocions i les relacions sentimentals, i és aquesta mateixa desemparança i una certa incapacitat de ser per sí mateix el que l’empeny a festejar les dones que poblen la novel·la.

Les festeja i ens explica la mena de relació que hi té sense gaires embuts. I ho fa  des d’una mena de calidoscopi temporal en el qual passat i present es barregen, de la mateixa forma que se’ns poden barrejar les figures de la Clara i la Bel, alhora tan diferents però en les quals en Marc hi cerca igualment alguna mena de salvació, un encaix en el món que en el cas de l’Emma ni tan sols es planteja perquè inabastable com li és, sap que no serà possible.

En Marc viu una mica a la deriva buscant el recer que l’ajudi a sentir-se estimat de la mateixa manera que ell creu que estima. Sovint, però, els sentiments el confonen i se li fa difícil distingir si el que més pesa en cada cas és l’amor o el sexe. No ho sap, i potser tampoc calgui deslligar una cosa de l’altra; el que sí sap, però, és que és el desig allò que el mou i l’ha empès una vegada i una altra a mirar de salvar-se en les successives relacions que ha viscut.

Tot plegat passa entre dues trobades amb en Joan, un personatge que pot semblar circumstancial però que no ho és tant, ja que ajuda a donar a la novel·la el punt de dramatisme en el qual vivim instal·lats a partir del moment que descobrim que la vida no és allò que il·lusòriament ens prometíem. Dit això, no puc amagar que en aquesta novel·la d’en Jordi Llavina hi ha una ferma voluntat de reflexionar sobre algunes de les veritats que ens neguitegen quan adquirim consciència que no som joves.

A partir, doncs, de la narració de les complexes relacions que en Marc estableix amb les parelles que li fan de mirall, Llavina retrata un home perdut en una modernitat en la qual hi suren les desil·lusions com icebergs que cal esquivar. Això és el que a mi més m’ha interessat de El llaütista i la captaire juntament, és clar, amb tota l’aportació que Llavina hi fa en forma de narració, o de narracions fins i tot encastades en la història principal, per convidar-nos a reflexionar sobre les maneres de sobreviure a les nostres pròpies incapacitats i al dolor amb què la malaltia, la mort o el desamor ens condicionen la mirada i el pas inexorable dels dies.

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

aQstica i l’alegria de viure


Poc em podia pensar, mentre escrivia el post anterior, que només en dos dies hi hauria tants polítics decidits a exemplificar el que hi deia d’ells. Sembla que no tinguin remei i que l’única cosa que els permet sortir als diaris sigui dir animalades i estupideses de la mida d’un campanar(1, 2, 3, 4…). Parlen i escampen merda com si volguessin fer-nos aborrir aquest món que ens ha tocat compartir.

Però no se’n sortiran. Encara queden persones convençudes que en la bellesa hi pot haver una forma de salvació davant tanta imbecil·litat. I entre aquestes persones hi ha els amics d’aQstica. Fa uns mesos em van convidar a col·laborar amb ells incorporant alguns dels meus poemes al concert vermut que van fer a Can Terra. Va ser un migdia especial que junts vam sentir l’alegria de viure. Doncs bé, ara que acaben d’editar un nou vídeo amb una de les peces que interpreten, us convido a escoltar-los. Tanqueu els ulls i deixeu-vos portar pel Miquel, la Desi, l’Eloi i el Carles. Us agradarà!

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari