Dijous a La Poeteca

L’endemà de Sant Jordi, el dijous 24 d’abril a dos quarts de nou del vespre, seré a La Poeteca (carrer del Comte Borrell, 122 de Barcelona) per recitar alguns dels meus poemes juntament amb en Josep-Ramon Bach i la Marta Pérez Sierra que ens ha convidat a acompanyar-la.

La Marta presentarà les seves darreres novetats editorials i recitarà M’he empassat la lluna i textos dels seus llibres SMS il·lustratBavastells. I en Josep-Ramon i jo recitarem tant poemes publicats com altres d’inèdits que acompanyin l’obra de la Marta. Hi esteu convidats!

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari

Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia.

Fa uns mesos em vaig apuntar a participar en el Projecte Àgatha. La iniciativa, que va néixer d’en Gabriel Maria Pérez, em va arribar a través de la Marta Pérez Sierra i consistia a escriure un poema destinat a un volum de poesia amb què es vol cridar l’atenció sobre aquest trastorn que anomenem autisme i afecta 60 de cada 10000 nens. 

El llibre ara ja és ara una realitat, es titula AUTISME. Trenquem el silenci amb la poesia i Edicions Viena s’ha encarregat d’editar-lo. Recull els poemes de 150 poetes que hem renunciat als drets derivats de l’autoria de manera que els guanys que se n’obtinguin es puguin  cedir a les associacions que treballen donant suport a les persones amb autisme.

Abans de Sant Jordi serà a les llibreries i el podreu comprar per només 17€. De moment, però, el dimecres 2 d’abril se’n farà la presentació al Casal de Metge (Via Laietana, 31. Barcelona) a les 7 de la tarda. En aquest acte comptarem amb la presència de la Laura Borràs, Directora de la Institució de les Lletres Catalanes, i de l’escultor Philippe Lavaill i es farà, també, un recital poètic-musical amb poemes del llibre musicats per Salvador Pané.

Mentrestant no teniu el llibre us convido que aneu fent boca i llegiu Des dels teus ulls…, el poema que vaig escriure expressament per aquest projecte. I ja sabeu, pels volts de Sant Jordi serà a les llibreries, no badeu. 

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari

Això no és sexe


No recordo qui ho va dir, si tu o jo. O si va ser un pensament que ens va recórrer fugaç i agut com una fiblada mentre gravitàvem sense remei l’un cap a l’altre. No sé qui va ser dels dos que ho va dir, però sí que amb les mans a vessar del que som i amb la mirada ancorada als ulls de l’altre, havíem vençut els límits del cos. I que després, paladejant encara l’amor, llavors sí una veu, la teva o la meva, ho va dir: això no és sexe… I des de llavors que no paro de dir-m’ho perquè se’m va clavar a la llengua, com un fibló.

Publicat dins de Cupressus sempervirens | Deixa un comentari

Tan sols la paraula nua (Dia Mundial de la Poesia)

TAN SOLS LA PARAULA NUA

Tan sols la paraula nua
la teva, mai la d’un altre,
la que reflecteix una vida
dins d’una solitud
curulla de promeses,
on tot és possible.

S’esvaneixen els dubtes
la foscor claror es torna
i els sols variants i múltiples
cauen damunt cada mot,
el cobreixen i donen força.

Enllà d’aquest ser-hi
tan precís que
s’allarga en el contingut
de cada paraula clara.

Com ho és la poesia.

             Montserrat Abelló  

5 comentaris

Poma

Gastat per l’ús ha perdut la blancor,
però acull encara una poma nua
i l’òxid que desprenen els minuts,
esmunyedissos al final de la tarda
com una llum feta de groc d’oli.
Mal escampades sobre la taula,
s’assequen i es torcen les peles de la poma
que envelleix revestida d’or brut al plat.
Al terra de la cuina, fora del temps,
hi nia el tall escantellat d’un ganivet.
 

Publicat dins de Cupressus sempervirens | Deixa un comentari

Naufragi


Boqueges, encès i encara gelós,
com el peix que la mar escup
i agònic es rebel·la, nàufrag en terra,
encara uns minuts. Com ell, també tu
sobrevius, aferrant-te als records
que duus al naixent de les ungles,
al tou dels dits amb què llegies
els miracles al seu cos. I amb delit
de tornar a tastar la sal de la seva pell,
de respirar-hi els minuts que el món
va ser vostre, per tot arreu la busques.
Però tot allò que va ser és ara
com el rastre del peix que un peu
ha empès, despietat, per la sorra.
Exhaust naufragues, buides les mans
i amb el cor d’estimar tant, encetat.
 

Publicat dins de Cupressus sempervirens | Deixa un comentari

Mosquits

Inoportunes i molt sovint mancades de cortesia, a tota hora rebem trucades i correus brossa d’empreses amb les quals no volem tenir-hi tracte. Però si això és molest, encara resulta més desagradable quan aquests medis els utilitzen persones que atorgant-se unilateralment un rang o una amistat que no reconeixem, no saben discernir entre el temps i l’espai públics i els de la vida privada.

A la natura són diverses les espècies que han desenvolupat la capacitat de viure de l’energia que xuclen a les seves víctimes, no és res de nou. Però entre els éssers humans també hi ha individus que han desenvolupat l’habilitat de parasitar els altres i viure –no sé fins a quin punt se n’adonen- en funció de la molèstia que causen. Actualment, a més, amb les noves tecnologies de la comunicació, aquestes persones tenen armes cada dia més eficaces per trobar escletxes que els permetin escolar-se en la vida dels altres.

La seva actitud la disfressen de confiança unes vegades i de responsabilitat unes altres, i mentrestant practiquen una mena d’invasió gens subtil que consisteix a fer-se presents permanentment en el dia a dia de les seves víctimes encara que sigui per comunicar nimietats que o bé podrien esperar o fins i tot se’n podria prescindir.  No sé si l’encerto o m’equivoco, però em fa l’efecte que les d’aquests individus són personalitats molt dependents d’allò que els altres en puguem dir i que, aferrades a les seves  petites conquestes, fan el que fan convençudes que transmeten una imatge de triomf o de poder. A ulls de la resta de la gent, però, el que realment estant fent no és altra cosa que buscar una notorietat que els permeti no ser, al seu entendre, oblidades.

Aquestes maneres de fer causen cada dia més enuig, i pel que fa a mi potser és que amb l’edat se m’acusa la misantropia, però amb aquests personatges em passa com amb els mosquits els vespres d’estiu, que si no fos per la coïssor que provoquen les seves picades ni tan sols hi pensaria. I encara que pugui entendre el perquè i el com de les seves actituds invasives, això no treu que quan sento brunzir aquestes persones a prop meu, me’n defensi i me les espolsi com m’espolso els mosquits, tan impertinents ells.

Publicat dins de Cupressus sempervirens | Deixa un comentari

La sal i el verb

LA SAL I EL VERB [Article publicat a la revista Caràcters, núm. 64, estiu de 2013.]   

Carles Miret Estruch, Belleses arbitràries
XXXII Premi de poesia Senyoriu d’Ausiàs March
Ed. 3i4, Valencia, 2013. 70 pàgs.

La poesia no ha de ser resultat d’un caprici momentani, sinó d’una voluntat clara i precisa de dir allò que es vol dir. Així és com Carles Miret construeix la poesia de Belleses arbitràries, així i buscant –com l’arqueòleg que també és- entendre el món.  En aquesta cerca, Miret troba i ens regala versos plens de força alhora que crea imatges admirables com quan diu “la teva pell és pètal irrompible”, i ens sorprèn tant amb l’analogia que hi fa com amb l’adjectiu que aporta un significat del tot nou. El llibre de Miret és ple d’imatges que com l’anterior i a partir de senzilles comparacions, permeten veure transformat en poesia allò que se’ns vol dir. Aquesta transformació és molt evident en un poema breu però colpidor que diu: “Et busque en el fons dels guants / o en els reflexos de llum exhaurida. / Però dins només hi trobe ungles oblidades / com claus reblats d’una creu corcada. / L’estripall esgrogueït de fotografia / que et passava per les natges / era pell de serp desempallegada.”  Tot plegat parla d’un temps que ja és mort, però també gràcies a la imatge de la pell de serp s’evoca el trànsit del món animal al mineral. Un i altre, i també el món vegetal, li serveixen al poeta per parlar-nos d’allò que ha deixat petja en el món: “…la pressió del temps, / oxigen desplaçat / en els intersticis / d’un tronc clivellat de garrofer…”

Amb la voluntat de copsar el temps, la poesia de Miret s’eleva fins a l’extrem de crear imatges orgàniques: “…la nafra / per on penetra el temps podrit dels morts.” No és gens estrany, perquè el trànsit cap a la mort és un dels motius principals de reflexió d’aquest llibre. No és debades que el poeta afirma: “veig passar el temps / com un cadàver rabent”, o que ens mostra “Sobre la taula / un bocí de carn en descomposició.” Una imatge i l’altra aconsegueixen fer-nos visible el pas del temps i, amb aquest,  també la presència immanent de la mort. Miret no l’esquiva i en parla des de diferents vessants. Parla de la mort que ens ha precedit i sobre la qual s’ha construït la nostra vida quan parla de “la terra de tots els nostres morts” que són, al cap i a la fi, les nostres arrels. També parla de la mort com a absolut quan diu que aquell que s’endinsa en el mar i abandona la vida, ho fa perseguint “la darrera apropiació del buit.” I parla, en tercer lloc, d’una mort desdramatitzada i que és part intrínseca del viure en el cas dels “Dos xiquets que juguen a la vora / de la tàpia del cementiri.” No penséssiu, però, que Miret s’oblidi de celebrar la vida. Ho fa i s’apropia del temps i en gaudeix en poemes com el que comença “De menuda t’agradava menjar magranes…”, un poema que mostra la joia de saber-se viu en un d’aquells instants que gairebé tot s’atura i el món ens pertany.

Com qui escarba pacient entre la runa, Miret fa la seva poesia buscant allò que vol dir entre les paraules, perquè sap prou bé que amb elles no només es pot mesurar tot, sinó que també es pot abastar la matèria de què és fet el temps: “Les paraules abasten la materialitat del fugisser grapat / de sorra…” I si bé hi ha diversos poemes que en parlen del llenguatge, m’ha captivat la imatge en què vida i paraula es materialitzen com una sola cosa als llavis: “…busques / la sal en els meus llavis i jo / trie el verb més inversemblant.” Aquesta conjunció de la sal (de la vida) i el verb (que diu la vida) en els llavis explica molt com és la poesia de Carles Miret. Es tracta d’una poesia essencial i neta d’ornaments innecessaris que m’interessa perquè ajuda a reflexionar. Amb Belleses arbitràries, Miret és capaç de dirigir-nos la mirada a través del “Diàleg de la llum amb l’ombra” cap a allò que importa, com en el bellíssim penúltim poema, on conflueixen en una sola cosa la vida gastada i la vida nova, els homes i les bèsties, l’aliment i la bellesa… I també “unes avarques / una mica gastades, de l’avi” que parlen del mateix que aquest llibre, de la memòria, de la recerca de la veritat i del reconeixement de la bellesa.

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

D’Erasmus


Hem viatjat a Urbino, des de fa uns mesos hi tenim el fill d’Erasmus. La ciutat ens ha causat una impressió magnífica: cuidada, neta, respectuosa amb la seva pròpia història i d’unes proporcions, tot i les constants pujades i baixades, a la mida de les persones i no dels cotxes; no és d’estranyar, per tant, que al Palau Ducal s’hi exposi La ciutat ideal. Però més encara que l’urbanisme renaixentista (quina enveja!), ens ha sorprès el clima estudiantil que s’hi respira; tot i ser antiquíssima (els gals sènons s’hi van instal·lar el segle IV aC), és una ciutat jove que s’alimenta, també, dels nexes que es creen entre els estudiants que procedents de llocs del món ben diversos hi fan estada durant el curs acadèmic.

Allà, a Urbino, el nostre fill s’hi està fent gran. Hi viu sol i amb molts companys alhora, la qual cosa l’obliga primer a decidir Ell sense dependre ja de nosaltres i, segon, a crear amb els nous amics la seva pròpia xarxa de seguretat mentre s’enfronta a un curs acadèmic en unes condicions diferents a les de les universitats catalanes.

Haver marxat, conèixer i aprendre noves maneres de fer, establir lligams amb gent diferent a nosaltres i, sobretot, viure la responsabilitat de gestionar la pròpia vida tant pel que fa a les coses de cada dia com pel que fa a la seva projecció cap al futur, ha estat un encert de cap a peus del qual a casa n’estem contents i orgullosos.

I és per això, pel que estem veient, que ens sembla un disbarat de proporcions grandioses l’actual política mesquina de posar cada cop més i més impediments als joves que volen anar-se’n a l’estranger a estudiar o a treballar. Ben bé sembla que no ens puguem desfer d’aquella idea vella i casposa que diu que fora d’Espanya no s’hi viu tan bé com a dins (fins i tot n’hem vist algun anunci per Nadal), que a l’estranger ni saben menjar ni gaudir de res, que són uns tristos i quina mala sort que han tingut, pobrets!, de no haver nascut a les espanyes…

Gràcies a en Wert i a tota la rècula de neofranquistes que parasiten la política espanyola, torna a córrer sense vergonya la vella creença que som els millors i ningú no ens ha d’ensenyar res. No és estrany, doncs, trobar-se torbes d’adolescents i no tant adolescents cridant amb un orgull farcit de testosterona allò de ¡Soy español, español, español…!  o afirmant esperonats contra la diferència coses com Catalufos de mierda… o  Esos moros, que se vayan a su país… o, també, Primer els de casa

La por que es conegui per pròpia experiència que el món és gran i divers ens ha perjudicat sempre, també ara que els manaires de torn, hereus del franquisme alhora hereu del nacionalcatolicisme, miren de prendre als nostres fills el que creuen va ser un pecat de la incipient democràcia: deixar que després de la mort del dictador Franco els fills de les classes menys afavorides poguessin accedir a la Universitat i adquirissin coneixement i eines per assolir una vida millor que la dels seus pares i avis.

Per tot plegat i per poc  que es pugui, cal que donem als joves una visió molt més àmplia i crítica que la que els actuals governants pretenen amb les retallades econòmiques i amb els plans d’estudi. Siguem valents i anem més enllà, saltem-nos les fronteres que se’ns imposen, cal que sortim de casa i del país. Només des d’una higiènica distància podrem tenir un angle de visió prou ampli i una mirada prou nítida per valorar quines virtuts hem de mantenir i quins vicis cal extirpar. I això, aquesta capacitat crítica per triar on, com i amb qui volem viure, és el que espanta els antics feixistes de camisa blava i també els nous de clenxa i gomina, aquesta gent que una altra vegada volen decidir per nosaltres. Les actuals polítiques del ministre Wert (no oblidem, però, que ell és només la mà executora) estan restringint als nens i als joves l’accés al coneixement, perquè qui les impulsa sap molt bé que aprendre et dóna el poder de decidir què en fas de la teva vida. Així, doncs, desobeïm-la sense por aquesta gent que ens tracta més com a súbdits que com a ciutadans i per poc que puguem, enviem els nostres fills a córrer món i a conquerir-lo. No és d’aquells que es pretenen amos de la finca i de la llei, per molt que ens ho vulguin fer creure no en tenen el títol de propietat. Molts d’aquests joves que gràcies a l’esforç de les seves famílies –les beques fan plorar- són d’Erasmus, ja ho han descobert.

Publicat dins de Cupressus sempervirens | Deixa un comentari

Taller de lectura de poesia: A viva veu

Sovint, enfrontar-nos a un text poètic ens fa por. Aquest, però, és un temor poc consistent com ho demostra l’èxit que tenen les lectures i recitals de poesia. Hi ha força públic d’aquests actes que no  fa el pas  de convertir-se en lectors per culpa d’una mal guanyada fama d’elitisme o perquè no disposen de les eines necessàries per desxifrar el llenguatge poètic. És per això que en col·laboració amb la Biblioteca Jaume Vila i Pascual, m’he proposat fer un taller de lectura de poesia titulat A viva veu. L’objectiu principal del taller és mostrar com podem gaudir de la lectura d’un poema sense por ni prejudicis, i és per això que va dirigit a aquelles persones que tot i no estar-hi molt avesades, se sentin atretes per aquest gènere. 

El taller es realitzarà durant 4 sessions d’una hora i mitja durant les quals llegirem i comentarem els poemes proposats. L’experiència serà guiada però es desenvoluparà de forma col·lectiva, és a dir, tot i que el taller estigui dirigit i pautat, les aportacions personals al treball del grup es tindran en compte com un dels elements d’enriquiment de la lectura.

Per a la realització del taller, recorrerem a poetes de diferents orígens, llengües i èpoques i treballarem amb una petita antologia de poemes. Tot i així, la llista no és tancada i si pel tema sembla convenient es podran afegir textos prèviament no programats. La temàtica de les sessions és la següent:
   1. El llenguatge poètic i el valor de la paraula: Què és poesia i què no ho és?
   2. La poesia de la quietud: El lloc, l’espai, el silenci…
   3. La poesia del temps i la mort: Tot el que és dolç i bell es perd i fuig…
   4. La poesia de l’amor: Déu és la carn...

Les dates de realització del taller són els divendres 7, 14 i 21 de febrer i el 14 de març; i l’hora, les 7 de la tarda. Per participar-hi cal inscriure’s previament, el preu de la inscripció és de només 15€ i es lliurarà als participants una antologia de poemes en format electrònic i un certificat de participació. Si hi esteu interessats, tingueu en compte que les places són limitades, per tant cal que sense badar us adreceu a la biblioteca de Gelida per apuntar-vos. 

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari