Els vèrtexs del temps, 9


Xiprer
Com els gran rèptils extints,
dret en la desemparança
aboca tota la llum dels dies
damunt el brogit dels viatgers.

Escalpel feridor enfonsa
amb mi els seus talls a la terra,
al zenit exacte del cel
dissecciona les arrels de l’ombra.

Traspua miratges d’eternitat,
essències de pluja i de fang
sobre els petits déus vanitosos.

De la mentida em parla amb la veu neta.
Vers els vèrtexs del temps neixen
del xiprer, els camins…


Aquesta entrada ha esta publicada en Els poemes de Els contorns.... Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Els vèrtexs del temps, 9

  1. Victòria diu:

    Dret en la desemparança—Aboca tota la llum dels dies. Un fragment d’un poema meu del 98 diu així:

    Al capaltard la fosca

    s’empassa la ciutat.

    El xiprer es retalla

    a l’horitzó, fugaç,

    foragitant els dards

    que el sol li ha vessat…

    …/…

    L’innombrable silenci

    besa, zelós, l’atzar..

  2. hip diu:

    Punt que acompanya un camí fins a un horitzó concret, muralla que abraça el vent que baixa desbocat els dies d’hivern. Vet aquí dos records de la meva memòria.

  3. Anònim diu:
    Ja fa molt de temps que m’agrada col·leccionar xiprers. De tant en tant en planto, però també els recullo en forma de text o de fotografia. Ara, amb el vostre permís, recullo els xiprers dels dos comentaris vostres per a la meva col·lecció i us ofereixo el d’aquesta fotografia que vaig fer a Granada.

Respon a hip Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.