Els vèrtexs del temps, 7

Quan hagi mort
sembra de memòria la vida que resti.
Piles d’engrunes hauran quedat
escampades pels racons de la cuina,
recull-les amb el palmell de les mans
i com si fossin jo, menja-te-les.
Des de la boca atraparan els records
per esclafir als esculls de l’oblit
i recobrar tardes d’estranya llum,
les besades que ens fèiem i les paraules.
Per abraçar la vida absent.

Aquesta entrada ha esta publicada en Els poemes de Els contorns.... Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Els vèrtexs del temps, 7

  1. mentre ens recordin, mentre alguna senti pensant en nosaltres, continuarem vius.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.