Els vèrtexs del temps, 6

A una mort pausada i tranquil·la obrir-li la porta,
convidar-la a ocupar els plecs de la pell
com un oli que parsimoniosament t’ungís.
Sentir l’ossada perdre la consistència càlcica,
sentir com el cos es replega en el record dels gestos
i la memòria en els contorns del fill que has tingut,
en el traç de la tarda quan comença l’hivern
i es recolza el sol als cavallons de l’hort
i tot és, com ho és a vegades l’oblit de viure,
estranyament plaent.

Aquesta entrada ha esta publicada en Els poemes de Els contorns.... Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Els vèrtexs del temps, 6

  1. Victòria diu:

    pot ser una mort tranquil·la, conscient i coneguda, que et ve a camí quan tu ja saps  que és l’hora i pots desfer.te’n dels inútils vestits i alliberar els records, del tot ja destriats d’andròmines prescindibles.  

  2. theoreia diu:

    D’un en un se n’isqueren els difunts, 

    calladament, entre les tombes gràvides, 

    i es concentraren a la porta del 

    cementeri, amagant-se entre els xiprers, 

    i circulaven entre els morts consignes, 

    subversives consignes ben xifrades, 

    mentre esperaven l’arribada de 

    l’enterrament del metge. Però el metge, 

    dins el taüt, es va apercebre, amb pànic, 

    de la proximitat del cementeri 

    i la subversió d’aquells clients, 

    i amb els peus i amb els punys trencà la tapa 

    i se n’anà corrents entre les vinyes, 

    i no parà fins arribar a Nàquera.

    —————————————
    salutacions cordials i enhorabona,

    JCOB

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*