Els vèrtexs del temps, 2

S’aboca el sol als arrossars quan la llum hi ensopega.
Descansen, sense veu encara, a les mans les paraules.
Amb una lluïssor de paradís rovellada estranyes aus se m’atansen.
Breu com una alenada la felicitat ocupa els obscurs àmbits de la meva estança.
En silenci hi reposa la mirada.

Aquesta entrada ha esta publicada en Els poemes de Els contorns.... Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Els vèrtexs del temps, 2

  1. Victòria diu:

    com un pedra de tartera pels laberints de l’insomni, fins que cau a l’abisme i tot calla, i és llavors que ets feliç, al darrer llampec abans de la paraula. Bona nit.

  2. hip diu:

    He llegit els teus mots i m’ha vingut al pensament les excursions que feia quan era petita a peu i en bici pels camíns laberíntics que hi havia entre els arrossars de la meva terra, en un temps que no estaven marcats i havies de seguir la teva intuició per saber i poder retornar. M’ha semblat tot tan lluny…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.