Tot t’és estrany…

Tot t’és estrany, com aquest fals hivern que estem vivint, d’ençà que ha
començat l’any. Aspre com el llom de la pedra, l’aire sec ha tornat a
colpejar la fragilitat d’aquest castell de cartes que t’entestes a preservar. I és que, tot i que era una mort anunciada, et
va sorprendre com hi havia sentiments que t’havies esforçat a oblidar i
que ara, imparables com…

Aquesta entrada ha esta publicada en Castells de cartes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 respostes a Tot t’és estrany…

  1. Anònim diu:
    … No estic pas gens segur que tots els càlculs que he fet siguin correctes. De vegades quan un es pensa que té controlat el jaient de les coses ….
    La vida és plena de cruïlles i decisions. Tots els camins ténen coses bones i de no tant. A vegades encertem i d’altres no. Però potser per l’altra camí tindríem també  la mateixa sensació.I en tots els camins hi ha espai per a la felicitat !
    … Després de tot encara queda espai per repensar la vida ….
  2. Anònim diu:

    S’els han engolit la seua perseverant colònia jueva o els seus perseverants esclaus jueus?

    Un poble no organitzat és un poble mort, abans de naixer.

  3. Victòria diu:

    Sols té importància allò

    que no has fet encara.

    El que ja has fet és fugitiu,

    independent de tu.

     Fragment d’un poema de Montserrat Abelló

    L’ordit del

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*