Vida gastada, 10

Com una mar esquitxada de llunes que s’aquieta,
peix adormit en la nit que només conté nit,
s’atura el món sobre la consciència de la platja.
Ningú d’aquells que vas ser és, per sort
o per desgràcia, del tot passatger.
Ni és ningú d’aquells qui vas ser el que ara ets,
aquest pes a les espatlles, qui sap quins horitzons,
la porta,…
I davant del paisatge, a l’aguait,
assages com desfer-te dels fantasmes
que perviuen en tu i de tu et sostreuen.
Davant la mar assages com desfer-te’n,
quan sobre l’horitzó s’allita la nit
i una lluna de caramel se’n desenten.

Aquesta entrada ha esta publicada en Els poemes de Els contorns.... Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Vida gastada, 10

  1. Victòria diu:

    …s’estenen a la platja com el món i cap no és passatger. De vegades voldríem , com les serps, canviar de pell, però totes les ferides, tots els tatuatges són ben nostros , ens han costat la vida. Cordialment

  2. Victòria diu:

    …s’estenen a la platja com el món i cap no és passatger. De vegades voldríem , com les serps, canviar de pell, però totes les ferides, tots els tatuatges són ben nostros , ens han costat la vida. Cordialment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*